Materials d’enderroc

La marxa Radetzky (1932) és una novel·la històrica en què l’argument, per tant, es produeix en un marc històric real que, en aquest cas, és el de la decadència de l’imperi Austrohongarès que fou enderrocat definitivament per la Primera Guerra Mundial. El món dels Habsburg amb el tipus d’ordre territorial, econòmic i social que hi estava associat, es reduí, afortunadament, a cendres. Aquest és el marc de La marxa Radetzky que se situa entre 1859 (batalla de Solferino) i 1916 (mort de l’emperador Francesc Josep I). 

Aquest és l’escenari, però els protagonistes de l’obra que s’hi representa són els tres successius caps de família dels Trotta, d’origen pagès, els quals, gràcies a que el primer de la dinastia havia salvat,  gairebé casualment, la vida de l’emperador, són ennoblits i es converteixen en soldats i funcionaris de l’imperi amb una devota idolatria pel monarca. En la novel·la, aquesta manera d’entendre el seu món no és, per a ells, una tria, com no ho és per als ocells desplegar les ales per volar. És, simplement, el seu món. 

Dels dos components —l’imperi i la família Trotta— la novel·la en mostra una decadència implacable. Paral·lela: «mai el senyor Von Trotta s’havia semblat tant a l’emperador Francesc Josep». L’imperi s’esquerda com ho adverteix el comte polonès Chojnicki quandiu «Aquest imperi fa aigües [...] Cada poble voldrà erigir el seu petit i llardós Estat [...] Viena ja fa pudor de suor de demòcrates [...] Els treballadors tenen banderes roges i ja no volen treballar. L'alcalde de Viena és un conserge devot. Els capellans ja fan costat al poble, prediquen en txec [!] a les esglésies». I ho sintetitza així: «l’emperador era un ancià irreflexiu, el govern una colla de sonats, el Parlament una reunió d’imbècils crèduls i patètics.» La claredat i la brillantor d’aquesta descripció pot fer pensar que els Trotta només són un símptoma de la caiguda de l’imperi. No m’ho sembla. I encara em sembla menys que aquesta evocació del regnat de Francesc Josep sigui nostàlgica. No ho és. 

De fet, a La marxa Radetzky, Joseph Roth, voluntàriament o involuntàriament, situa els Trotta al centre del relat. Són tres generacions: el patriarca, Joseph von Trotta, l’heroi de Solferino; el seu fill Franz, una mena de governador civil, i el seu net,el tinent Carl Joseph. Són d’origen pagès i tenen la dignitat dels humils encara que a ells no els agradaria ser qualificats així: respecten uns principis tan rígids com ingenus, són feliços quan poden complir amb els deures que la monarquia els assigna i reiteren la vida ritualitzada que han heretat. Però Carl Joseph, el darrer de la dinastia, malgrat precipitar-se en els graus més foscos de la decadència —alcoholisme, ludopatia, adulteri, deserció, deutes— en el moment clau, dona la vida pels seus camarades. L’Emperador no ho faria.  

El lector s’adonarà que La marxa Radetzky no és una historia moralitzant, ni una crònica de l’època, ni unes memòries nostàlgiques. És una patètica mirada sobre la indefugible i irreparable caiguda de l’home en un barranc social en què no ha merescut caure i del qual no podrà sortir. Tampoc en això hi ha culpa ni tria. Aquest és l’escenari en què els ha tocat viure.  

La tècnica narrativa de Roth ajuda a sentir tota la vida que hi ha en aquest retaule. Primer, perquè el novel·lista parla —omniscient— des de dins de cada personatge revelant tot el que pensa i tot el que sent, fins i tot quan està borratxo o molt escassament conscient del que fa. Segon, perquè el retaule de personatges d’edats, oficis i mentalitats molt diferents —com diferents són les nacions que sobreviuen en l’imperi— és extraordinàriament ampli: així el vendaval de la història no es concentra en uns pocs sinó que arrossega tothom. De fet, com si el narrador parlés —en l’anècdota— de la naturalesa humana. Tercer, perquè no hi ha pròpiament, en l’essencial, sorpreses: «l’ocàs del món ja es veia tan clarament com es veu la tempesta congriant-se [...] mentre els carrers encara es mostren feliços i despreocupats sota el cel blau». La causalitat s’esvaeix, la fatalitat s’imposa. Quart, per la passió narrativa de Roth amb les llargues sèries de qualificatius d’un fet o d’un personatge o per la seva brillant capacitat de descriure una escena com, per exemple, la processó de Corpus, que és el darrer signe de l’esplendor de l’Imperi.  

La marxa Radetzky és una novel·la excel·lent,que ha traduït un bon especialista com Jaume Creus. De les tres característiques de la novel·la històrica que assenyala Georg Lukács —contingut ideològic, mitjans artístics de l’expressió i sentiment humà vital— aquest darrer és el que preval. Joseph Roth, jueu nascut a l’Imperi el 1894, el nazisme el forçà a refugiar-se a París, on va morir alcoholitzat el 1939.