Totes les societats compten amb rituals d’evasió. Un dia a l’any -en alguns casos, més- tot canvia i les regles socials s’inverteixen. Els mexicans creuen en la lliure circulació de les ànimes dels difunts el dia de Tots Sants; per les Saturnàlies, els romans adinerats de fa vint segles servien a taula els seus esclaus i servents en un canvi radical de rols; els valencians mateixos prescrivim el llibertinatge conscient a través del canvi d’aspecte als Carnestoltes, i també evoquem el caos cedint a les comissions falleres el control de la circulació als carrers i el cobrament d’impostos als negocis en la seua àrea d’influència, com recreant una societat feudal. El 25 d’abril és un d’aquestes festivitats: oficialment dia de les Corts Valencianes,cada any s’obra el miracle i una munió de càrrecs electes, assessors, empleats, funcionaris interins i de carrera desconnectats de la militància activa en favor de la legítima consecució del seu projecte vital individual són posseïts ja des de bon matí per l’esperit de Joan Baptista Basset i s’aboquen a les xarxes socials a emetre soflames combatives. Quadres invertits de monarques passats i presents, fotografies de manifestacions pretèrites, música contundent amb missatge i extra de dolçaina i/o distorsió de la que ja no solen consumir més que nostàlgicament i sobretot l’abús d’un univers discursiu -voluntat de ser, País, poble, moviment, renàixer de les cendres, etcètera- que no té destinatari, significat ni plasmació concreta. Cada 26 d’abril, el vent -o la caducitat de les stories- s’emporta aquest radicalisme sobrevingut fins l’any que ve.
Al País Valencià complim enguany sis anys de governs progressistes des de les eleccions de 2015; i ja en fa quasibé tres des de la moció de censura contra Rajoy en 2018. D’ençà, més enllà d’una òbvia millora reputacional i una gestió no mediada per la desgana existencial que exhibia el PP de l’última època, cap ni un dels problemes estructurals que es plantejaven a la dècada passada no s’ha resolt -seguim amb dèficit fiscal rècord, inversions a la cua d’Espanya, deute rampant, agricultura i indústria arruïnades a mercè dels tractats de lliure comerç, boicot judicial a la legislació pròpia…- i ni tan sols se’ns promet algun calendari o agenda de resolució. Res d’això, però, sembla resultar un problema especialment greu: les enquestes no albiren grans sotracs demoscòpics a cap escala de govern, i Pedro Sánchez i els seus ministres es passegen amb normalitat sense cap signe de descontent ciutadà o institucional més enllà que els que protagonitza l’extrema dreta. Vivim ja instal·lats -més enllà de la covid-19— en un temps de desmobilització o d’extraordinària placidesa només trencada pels excessos estètics vinculats a les diades, que semblen funcionar com a exorcisme dels anhels perduts.
Tot aixó té explicació. Fa sis anys es vivia encara sota l’influx del 15-M i certa idea difusa que les coses havien de canviar de forma més o menys profunda, començant pel règim constitucional que s’havia mostrat incapaç d’actuar a favor de les majories socials; tant que uns i altres havien canviat la Constitució per prioritzar el pagament del deute sobre les polítiques socials -i per tant les vides humanes. Ara, però, tot sembla més pacificat: la majoria dels qui prescrivien ruptura -o reforma profunda, tant fa- avui reivindiquen el potencial transformador que encara tenen les institucions existents i la seua capacitat d’efectuar canvis sense tocar res de l’arquitectura constitucional i institucional imperant. És probable que tinga a veure amb la seua situació personal: tirant per baix centenars de persones d’entre els quadres polítics i socials valencians ara són càrrecs electes, personal eventual al servei de les Administracions o empleats de partit.
Tampoc no convé fer demagògia al respecte: més enllà de la preservació del salari i l’estatus -que segur que hi té algun pes- els motius solen ser psicològics, de fe sincera: és raonable que les persones s’identifiquen amb el punt de vista dels entorns, organitzacions i institucions on passen la majoria del seu temps i dediquen esforços; resulta comprensible que busquen un sentit a la seua tasca diària que en molts casos no és fàcil, que hi vulguen veure els elements positius i el potencial per bé que estiguen a anys llum per sota de les expectatives que elles i ells mateixos es van plantejar en el moment d’accedir-hi.
El relat que fan bona part de les persones que han passat per la direcció d’alguna institució es solen referir en primer lloc a les renúncies personals -en els cursos per a noves regidores i regidors s’acostuma a fer èmfasi en la gestió de parelles i famílies; la correlació entre càrrecs públics i separacions i divorcis sembla ser altíssima- i en segon a la forta relació emocional, fins i tot patrimonial, que es desenvolupa amb la institució i els seus empleats per part de persones que essencialment estan de pas. Segurament compartir entorn diari i dipositar-hi tantes expectatives, sovint a un preu personal tan alt en forma de dedicació horària i renúncies, ho fa inevitable. El temps que es comparteix amb altres càrrecs electes i treballadors eventuals -actes públics, dinars, sopars, còctels i entregues de premis, reunions interadministratives, viatges- genera un univers on mantenir bones relacions personals amb els poders establerts i els seus iguals es torna una qüestió de convivència i supervivència psicològica.
Siguen quines siguen les causes concretes, el fet és que el rupturisme sol perdre atractiu al ritme de la inserció en la maquinària burocràtica de l’Estat i les seues dinàmiques. I no obstant, els problemes materials persisteixen: des del Secretari o Interventor de l’Administració Local que decideix no tramitar o dilatar excessivament els procediments que no li venen de gust, passant pel jutge que s’extralimita anul·lant decisions de govern operant amb un transfons ideològic clar -recordem que, per exemple, ja no podem limitar l’ensenyament concertat ni tan sols en etapes no obligatòries on no existisca demanda com Batxillerat o Cicles Formatius, perquè així ho ha decidit la judicatura… entre moltes altres coses- fins al Tribunal Constitucional amb mandat caducat que anul·la i limita lleis autonòmiques a tort i dret. Per no parlar del sistema electoral que tant sobrerrepresenta els territoris menys poblats -els dos diputats per província, el propi sistema del Senat- o els procediments d’elecció d’òrgans previstos a la Constitució de 1978 o el propi procediment de reforma de la mateixa. Vivim en un sistema edificat per i perquè unes minories -territorials, de classe social, religioses, ideològiques- que normalment s’encavalquen entre si compten amb un dret de veto desproporcionat que queda sempre per damunt de la voluntat popular o qualsevol vel·leïtat transformadora.
Un exemple palmari el trobem amb tot el debat sobre el model lingüístic en l’ensenyament valencià: les reivindicacions legítimes sobre la pèrdua d’hores de docència impartida en valencià que en la pràctica fan impossible el model d’immersió lingüística tal i com alguns -jo mateix- l’havíem conegut tenen molt a veure amb les successives sentències del Tribunal Constitucional -al respecte de l’Estatut de Catalunya i posteriors- i la doctrina derivada del Tribunal Suprem que estableix un 25% d’hores impartides en castellà sense cap mena de criteri pedagògic per enmig. Per més que associacions, sindicats i Generalitat puguen tirar-se trastos al cap al respecte ningú sol esmentar el nucli del problema: l’única manera d’assolir uns criteris pedagògics d’ensenyament d’idiomes, i democràtics -allò que van decidir les Corts, i la Generalitat- passa per desobeir allò establert per una judicatura que té problemes de legitimitat greus. Formada per hòmens, pràcticament tots castellanoparlants i d’origen mesetari, d’una extracció de classe mitjana-alta i triats per dos procediments regressius consecutius: el procediment d’oposició i l’obvi procés d’apadrinament i lobbisme que cal per arribar a un Tribunal Superior de Justícia i ja no diguem al Tribunal Suprem o al Constitucional. Però desobeir a un tribunal, ni que estiga deslegitimat i siga la riota internacional no deixa de tenir conseqüències personals i econòmiques greus: que li pregunten si no als presos i exiliats catalans. No és plat de gust per ningú i per tant és la mena d’escenari que per simple instint de supervivència -política i personal- es tendeix a voler evitar amb raó.
Quan cada 25 d’Abril s’esmenta invariablement el Bella Ciao i el Grandôla Vila Morena, parlem menys d’històries de victòries antifeixistes -que ho són- que de moments fundacionals de ruptura de l’ordre establert. També ho són la presa de la Bastilla o la Guerra Civil anglesa. La ruptura, en temps contemporanis pot ésser una revolució a l’ús com la tunisiana, de caiguda d’un govern quan es tracta d’un estat autoritari, però també pot obligar-se a un d’existent a obrir un període constituent, com és el cas de Xile, que també es vantava d’un procés de transició sense conflicte, de la ley a la ley i amb impunitat, volgudament calcat de l’espanyol; o simplement, com les armilles grogues franceses, obligant el govern a aturar en gran part la seua agenda neoliberal i aturar-se a deliberar.
Del qüestionament de la legitimitat existent no deriva necessàriament i automàtica una nova legitimitat millor o més reconeguda; simplement pot existir un consens sobre la obsolescència d’allò existent i la necessitat de superar-ho. Aquesta, que és la reflexió central de Jordi Muñoz en el seu molt recomanable Principi de realitat -és a dir, que si el Règim de 1978 té greus i obvis problemes de legitimitat a Catalunya no pot ser substituït per un artefacte amb menys legitimitat consolidada que l’original- aparentment ens deixa en una terra de ningú però que potser ja és un punt d’inici: segurament estem encara en un moment destituent. Que el País Valencià s’haja volgut proposar darrerament com l’alumne exemplar del govern espanyol, basat en la gestió i no en la disputa política amb l’esperança de rebre les molles que no arriben a Catalunya ha tingut exactament els mateixos resultats polítics que els d’aquella: la reforma del finançament autonòmic, proposta volgudament raonable està en el mateix punt que la taula de negociació bilateral entre Gobierno i Generalitat de Catalunya, és a dir, en punt mort.
Enguany farà cinc anys des que el regidor de la CUP de Vic Joan Coma fóra jutjat a l’Audiencia Nacional per assegurar en un ple municipal que “per fer la truita s’han de trencar els ous”. Les acusacions d’incitació a la sedició i a la rebel·lió que li féu la Fiscalia-te-lo-afina sonaven aleshores a broma macabra, a un disbarat. Coma va haver d’explicar el que sonava i segueix sonant a obvietat: que qualsevol ruptura té costos, moments de conflicte i de trànsit, i que d’això tracta la desobediència. La judicatura i l’Estat profund espanyol encara havien d’oferir-nos els millors episodis dels Llarena i Villarejo. Només mig any després de l’absolució de Coma -en març de 2017-, el govern de Puigdemont i Junqueras va intentar fer creure a la seua societat que era possible trencar un estat d’Europa Occidental sense conflicte ni màcula: aprovant una Llei de Transitorietat Jurídica, de la ley a la ley com en els documentals de la Transició de Victoria Prego. Aquesta candidesa no els va lliurar de la presó i l’exili; tampoc a l’1-O de la dialèctica de les porres i les togues.
Arribats a 2021, el dilema de Joan Coma i la Fiscalia sembla resolt. I no pel Tribunal Europeu de Drets Humans, el de la Haia o les Nacions Unides, sinó per la crua inventiva capitalista: en qualsevol gran superfície comercial hi podem trobar ja truites sense ou, destinades a combinar la creixent demanda vegana amb les poques ganes o temps per cuinar. També les trobem als supermercats preferits de les classes benestants madrilenyes, de manera que podem suposar que a la judicatura espanyola n’estan assabentats. Així que ara aquelles declaracions al ple de Vic ens sonen ben distintes: avui per avui ja sabem que, podent-se evitar riscos com el processament penal o la salmonel·losi, qui trenca ous per fer una truita ho fa només per vici.