“Un govern acabat de nàixer com el nostre necessita, per consolidar-se, enlluernar i sorprendre. I el meu principi és que la guerra és millor que una pau fugaç”. Amb aquesta cita, Napoleó Bonaparte il·lustrava clarament quina era la seva visió tant per a França com per a Europa. Una visió amb moltes implicacions. També per a alguns territoris que, amb singularitats molt marcades, pertanyien a l’Estat francès. Aquest és el cas de la Catalunya Nord.
Ja a inicis de la Revolució Francesa, aquest territori va passar per moments difícils. Entre el 1792 i el 1794 s’hi van estacionar entre 20.000 i 30.000 soldats de les tropes franceses per fer retrocedir els exèrcits espanyols, que aspiraven a recuperar la província del Rosselló, perduda durant el segle anterior. Amb una població d’uns 110.000 habitants, no és difícil d’imaginar els problemes de convivència que van sorgir amb el contingent castrense. Tant a la ciutat de Perpinyà com al camp, la vida era insostenible. Les tropes franceses es dedicaven a robar collites i animals per alimentar-se, saquejaven cases, confiscaven fenc per als seus cavalls... Fabre, un revolucionari enviat en missió, escrivia a París que, a la Catalunya Nord, “la gent se sent abandonada als pobles i no els queda res per menjar (...) és probable que la presència de l’exèrcit republicà sigui més perjudicial que la de l’enemic”. A aquestes calamitats, a més a més, s’afegia el reclutament obligatori.
Mentrestant, als Ajuntaments s’havien abolit les eleccions. Els alcaldes eren de nomenament directe, cosa que feia augmentar les tensions. Alhora, els sacerdots del país que més tendien a moderar les situacions de conflicte no comptaven amb la força suficient com per calmar la situació. La desesperança s’apoderava del territori.
L’advocat M. Jaume, elegit al Consell General del departament, escrivia que “la revolució ha fet perdre molts avantatges a França”. Després de definir la situació econòmica i de fer una comparativa amb xifres entre el període revolucionari i l’anterior, concloïa que al Rosselló “aquests homes que es fan dir patriotes són els que més ganes tenen d’espoliar els seus conciutadans. L’audàcia d’aquests bandolers no té límits, perquè tenen la certesa que cap tribunal no els condemnarà”.
Ja entrats en l’etapa napoleònica, l’emperador va nomenar el primer prefecte de Perpinyà, el moderat Charles Charvet. Nomenà, també, els alcaldes de les ciutats i dels pobles i envià un informe sobre les dificultats que hi havia per fer arribar missatges a la població de parla catalana. El general Joseph Martin substituiria Charvet, i protagonitzaria un context que mossèn Arnaud de Laporte, bisbe de Carcassona –en el qual es va integrar temporalment el bisbat de Perpinyà–, descrivia amb malestar. “Quan veiem que els jutges de pau de la ciutat de Perpinyà són dos barbers del poble, que els consellers del departament són dos bandolers, que el conseller de la prefectura és un home tan corromput com qualsevol altre i que porta la feina amb un capellà apostolat...”.
Al si de l’Església, de fet, la situació tampoc no convidava a l’optimisme. El bisbe Laporte reconeixia que la majoria dels sacerdots no eren aptes per al servei per motius de salut. Un total de 66 sacerdots eren descrits com a “impedits, xacrosos per l’edat o bojos”. Una quarantena més en són titllats d’“ignorants” que “no serveixen per a res, de moral sospitosa o caràcter impossible”. El bisbe Laporte, per exemple, descrivia mossèn Avinyó, nomenat als Banys d’Arles (Vallespir) i després a Vilallonga dels Monts (Rosselló) com una persona “que se segueix preocupant de la caça de manera gairebé exclusiva”.
Però mossèn Laporte va saber adaptar-s’hi. El 5 de novembre de 1813 va demanar als sacerdots que se sotmetessin a les lleis militars. Va demanar, també, als soldats cristians que lluitessin “amb valentia per la salvació de l’Estat”. Una ordre difícil d’aplicar en una regió en què els homes eren reticents al reclutament. Uns mesos més tard, quan Napoleó perdia la guerra ja al 1814, Laporte va canviar el to per enaltir la derrota i celebrar-la, atès que França “s’havia alliberat del jou insuportable que sobre ella pesava”.
A la Catalunya Nord, si més no, es pot dir que el jou hi era. L’exèrcit de Napoleó va arribar a comptar amb 680.000 homes. Però encara en va necessitar més. És per això que, també a la Catalunya Nord, es van buscar “voluntaris” per reclutar-los. A Sant Llorenç de la Salanca, al Rosselló, la gent s’hi va oposar. Fins al punt que van despenjar la bandera tricolor penjada de l’Arbre de la Llibertat, símbol de la localitat. Com a represàlia, la ciutat va passar a formar part de Ribesaltes. Quan tocava reclutar gent, els interpel·lats en fugien.
En llocs com Sant Llorenç les victòries napoleòniques van passar desapercebudes. El 22 de febrer de 1805, l’alcalde va demanar tots els homes –“fossin mariners, diaques [gent amb el primer grau del sagrament sacerdotal] o malalts”– presentar-se a la batllia sota pena de ser declarats pròfugs. En cas contrari, els seus pares i mares serien condemnades a pagar una suma de 1.500 francs. Però de res no va servir.
A Prada de Conflent va aparèixer un cartell penjat per uns desconeguts en “l’idioma del país”, és a dir, en català. El prefecte explicava que aquell anunci demanava “no fer la guàrdia a Vilafranca del Conflent ni fer el servei”, perquè aquests diners “només s’utilitzaran per alimentar les llebres de Gazar, el comandant francès”. A Cotlliure, al Rosselló, el jutge de pau escrivia al comissari general que el nombre de desertors en aquesta localitat era de quaranta. “Els líders d’aquesta insubordinació són Barthélémi, Astié, Reyner Tailloli, Orpy (...) homes capaços de tot mal. Diuen que prefereixen veure els seus pares caminant cap al turment que no pas sotmetre’s i que els seus pares, fins i tot, els animen a rebel·lar-se”. Només després de la derrota a Waterloo, ja al 1815, els “rebels” van sortir dels seus amagatalls.
La derrota de l’emperador
Napoleó va abdicar el 4 d’abril de 1814. Va ser enviat a l’illa italiana d’Elba, avui integrada en la província de Livorno, a uns 25 quilòmetres de la península. Lluís XVIII era coronat rei de França. Dos anys abans, les tropes napoleòniques van haver de sortir de Barcelona i d’altres ciutats que havien ocupat. Llegim les memòries de Jaubert de Passa, nascut a Ceret, al Vallespir. Es tracta d’un home il·lustrat: agrònom, historiador, humanista i polític. Va publicar diversos llibres, sobretot relacionats amb el reg als Pirineus Orientals, al sud de Catalunya i a València.
Jaubert de Passa descriu la retirada de les tropes franceses, després de ser expulsades d’Espanya, amb el mariscal Suchet al capdavant, responsable de l’ocupació napoleònica de València. L’exèrcit derrotat ha de passar per Perpinyà en l’època en què Jaubert era subprefecte. “Per entendre perfectament el desvergonyiment d’alguns dels espoliadors de la Catalunya treballadora i rica, calia viure a Perpinyà en el moment en què s’anunciava la dispersió d’un comboi. Perpinyà estava plena d’agents de tota mena. Els presoners espanyols, de totes les edats, sovint esparracats, estaven agrupats a Perpinyà sobre la palla de les galeries del claustre de Sant Domènec o tancats al Castellet i a les casamates de la ciutadella, sense distinció de rang ni preocupació per les seves necessitats. Les companyies de monjos i sacerdots eren tractades amb tant de menyspreu com els condemnats. La població de Perpinyà s’anava desvinculant del règim imperial”.
El mateix personatge descriu el que ocorria a Perpinyà pocs anys abans, concretament el 1810. Aquell any “es va arribar al punt crític de l’amarga guerra tan injustament feta contra els catalans. Moltes vegades, la miserable situació dels presoners va recordar als rossellonesos que en temps anteriors, perseguits a França, havien trobat una acollida hospitalària”. Jaubert de Passa està recordant les conseqüències del tractat dels Pirineus, signat el 1659.
Tornant a l’etapa en què l’exèrcit napoleònic creuava Perpinyà després de retirar-se d’altres ciutats més al sud, un oficial francès explicava que “la guarnició de Barcelona va arribar a Perpinyà amb tota l’administració francesa. El comboi va sortir de Barcelona la nit del 27 al 28 de maig amb 8.000 homes, algunes de les nostres millors i més combatives tropes (...) enmig de perills, penúries i insults”.
En aquell moment, Jaubert de Passa, com a subprefecte, havia de subministrar cada dia a l’exèrcit francès d’Espanya amb vuit-cents cavalls i mules. Aquests animals havien de ser requisats, cosa que va ser desastrosa per a l’agricultura. Al seu torn, Jaubert de Passa observava com el mariscal Suchet vigilava ben de prop els vehicles, on hi havia el seu tresor particular, acumulat a còpia de saquejos fets a Catalunya.
Tot i la retirada, el març de 1815, Napoleó va fugir de l’illa d’Elba per desembarcar a França, a la Provença. Pot semblar increïble, però tenia la intenció de reconstruir el seu imperi. I no es pot dir que no fos ben rebut. Quan va entrar a Lió va emetre uns quants decrets actuant com a cap d’Estat.
A Perpinyà aquelles ordres i contraordres van generar tal confusió que va desembocar en la inexistència d’una resposta popular de satisfacció. Finalment, a la ciutadella es va hissar una bandera francesa. Napoleó va aconseguir reconstruir un exèrcit ben equipat. Tot i que pretenia reunir una tropa de 800.000 homes, cosa que no aconseguirà. El prefecte de la capital nord-catalana va tornar a demanar voluntaris per augmentar el contingent, però la seva crida no va servir de res. Ell mateix escrivia que “totes les recerques de la gendarmeria, les multes, l’empresonament de pares i mares [dels desertors] i els moviments de les columnes mòbils no han ofert resultats satisfactoris. Al primer toc d’alerta, tots aquests homes creuen la frontera i esperen a Espanya el cessament de les requisitòries”.
Napoleó volia construir una “nova França”. Va proposar complementar la Constitució amb la llei addicional feta sobre el motlle de la Constitució anglesa. No és un tema menor, atès que Anglaterra era l’enemic de Napoleó per antonomàsia. En aquesta llei observem dos articles que evidencien fins a quin punt la França imperial era un Estat de misèria democràtica. Un dels articles fixa el dret a triar un alcalde per als municipis de menys de 5.000 habitants. Anteriorment, aquests alcaldes eren nomenats directament. L’altre article parla del “dret que els parlamentaris modifiquin la Constitució”. D’alguna manera, amb aquella llei addicional es pretenia passar d’una dictadura imperial a una monarquia parlamentària.
La llei addicional serà adoptada a França a través del plebiscit de l’1 de juny de 1815 amb una clara victòria del sí. Però amb un 80% d’abstenció. El subprefecte de Prada de Conflent, després d’assenyalar amb amargor el gran nombre d’abstencions que hi va haver al seu departament, escrivia que “els habitants i els batlles d’aquest cantó no envien els vots (...) l’esperit públic d’aquesta regió és molt deficient”.
A Perpinyà, el prefecte va exigir la formació de dos batallons d’elit per protegir el departament d’una invasió. Amb tot, “només van aparèixer deu homes i tan sols per plantejar reclamacions”. Després va enviar soldats de confiança per ocupar les cases de famílies amb homes que es negaven a allistar-s’hi. Alguns s’allotjaren a la caserna de Sant Martí. El prefecte, en tot cas, només va poder formar un esquadró de guàrdies a cavall incorporant alguns propietaris i comerciants.
Els mateixos comportaments es van reproduir als ports de la costa quan s’intentava reclutar mariners. El prefecte va enviar soldats per detenir els rebels. Volien castigar desenes de municipis permetent aquests soldats viure a costa dels seus habitants, cosa que va sortir cara. L’alcalde de Prats de Molló, al Vallespir, per exemple, va ser destituït. Però els municipis van resistir. Les donacions voluntàries exigides pel prefecte mai no van ser suficients.
La derrota de Waterloo va significar el final de l’etapa napoleònica. L’emperador va tornar als cent dies i el 27 de juny de 1815 va abdicar definitivament.
L’espina dels afrancesats
Napoleó, paradoxalment, va trobar incomoditats en aquells que li brindaven suport als països que les seves mateixes tropes havien ocupat temporalment. Sota la seva pressió, els sobirans d’Espanya renunciaren al tron. El seu germà, Josep Bonaparte, qui ja era rei d’Itàlia, va ser interpel·lat per autoproclamar-se rei d’Espanya. Quan va arribar a Madrid el 1808, diversos espanyols li van jurar lleialtat. Eren els afrancesats.
Els historiadors no es posen d’acord sobre la xifra d’aquests partidaris. Se’n parla d’entre 4.000 i 12.000. Quan els exèrcits napoleònics van deixar Espanya, aquests afrancesats els van seguir fins a Perpinyà. El 5 de desembre de 1813, el prefecte de Girona va escriure al de Perpinyà per comunicar-li que el govern francès tenia la intenció de pagar-los un terç del sou.
Un cop signada la pau general el 1814, sorgeix el dubte sobre què fer amb els afrancesats. Segons escrivia el prefecte de Perpinyà, “una gran part dels refugiats espanyols (...) són persones sense confessió, sense mitjans d’existència i perilloses. Aquests individus que han estat treballant al servei de França no poden ser retornats a Espanya perquè hi trobarien la mort, sens dubte (...) per la qual cosa vaig decidir dispersar-los i situar-los quasi individualment sota la vigilància dels alcaldes dels diferents municipis del meu departament”.
El successor de Josep Bonaparte, Ferran VII, va ser coronat el 4 de maig de 1814. El 31 de maig, pocs dies després, va prendre la decisió de desterrar els afrancesats perpètuament d’Espanya. A Perpinyà, el prefecte escrivia que els afrancesats “van expressar un fort ressentiment contra la persona reial, a qui insultaven en cafès i llocs públics (...) van dir que Ferran VII era un boig, un ximple, un tirà, un monstre del despotisme que no estava fet per regnar (...) que aquest rei era més cruel que Neró i Robespierre (...) que es lliurava als plaers impurs als convents de les monges”.
Tot i el que s’ha explicat, Napoleó també va viure alguna història d’èxit a la Catalunya Nord. Jean Alzine va ser l’únic impressor que va sobreviure a l’ocupació francesa. I va continuar negociant amb el “sud”. El seu catàleg incorporava 270 títols, inclosos nou en castellà. Alguns llibres es van imprimir a Perpinyà, d’altres a Mallorca, d’altres a València i alguns altres a Vilanova i la Geltrú, al Garraf. I va tenir un èxit considerable. Malgrat l’hostilitat dels espanyols i catalans cap a França, es va conservar el mercat d’obres franceses traduïdes al castellà. Alzina tenia representants a Barcelona, Girona i Figueres (Alt Empordà). Un dels seus associats a la llibreria de Barcelona era l’impressor i editor Antoni Maria Brusi. El 1810, fins i tot, va imprimir el cèlebre Diario de Barcelona, fundat el 1792. En aquella època, el Diario era conservador i catòlic. La publicació serà presentada a Perpinyà el 1866, anys més tard, pel successor d’Alzine. I tindrà una altra orientació des del 1873.
Tornant a l’etapa convulsa de Napoleó, el 1814 es va imprimir a Perpinyà un llibre en castellà: Bonaparte y los Borbones y la necesidad de unirse a nuestros legítimos principios para que la Francia y la Europa sean felices. També va publicar Historia de las consipiraciones tramadas en Cataluña contra los ejércitos franceses. A Girona, Jean Alzine va ser nomenat gerent de la impremta de la prefectura sota l’ocupació francesa. Per tant, va ser ell qui va imprimir tots els textos oficials. Però l’arribada de Ferran VII es veu com un retorn a l’absolutisme. Així, es transportaran unes 10.000 obres de sud a nord i acabaran acumulades a Perpinyà.
Si es contempla amb distància, la història de Napoleó conserva certa aurèola. Tot i això, quan toquem de prop la vida quotidiana, tot canvia. A la Catalunya Nord, el sentiment català encara era molt profund. La memòria de les Corts Catalanes era present i encara es parlava en català. Per tant, la relació dels nord-catalans amb Napoleó va deixar, fonamentalment, mals records en aquesta part del país.