Fa més d’un any que les nostres vides han canviat d’una manera molt significativa. Que allò que vèiem com a normal i habitual al nostre dia a dia ara ens pareix una bestiesa o una frivolitat perillosa. Un any en què ens hem convençut entre totes i tots que hi ha certes coses que són més importants i prioritàries que d’altres. Que la vida és això, una gestió de prioritats i necessitats. Durant aquest any han passat moltes coses o molt poques, segons com ho vulguem veure: la ciència ha accelerat els seus temps i ha aconseguit fites inimaginables anys enrere, la solidaritat ciutadana ha aflorat de nou en els temps més incerts i durs que hem viscut com a societat des que tenim memòria i hem tornat a adonar-nos (ni que siga parcialment) que ningú no podia estar segur si no estàvem segurs col·lectivament.
És evident, per tant, que la mirada a curt termini té a hores d’ara una preponderància màxima, ja que la gestió de la pandèmia i les seues conseqüències sanitàries, socials i econòmiques se’ns menja tota la imaginació política de què disposem. És per això que, de manera modesta, voldríem tractar d’oferir una reflexió en veu alta de cara a aquest futur tan anhelat.
Ara fa cinc anys, alguns de nosaltres ja fèiem una crida a repensar-nos com a poble. D’aleshores ençà algunes coses significatives han passat. D’entrada, el Pacte del Botànic s’ha reeditat i ampliat i la dreta valenciana continua desorientada i sense rumb clar de com avançar, allunyada quatre anys més de les institucions valencianes. Fruit d’això hem pogut recuperar la nostra autoestima com a poble. Hem passat de ser coneguts i menyspreats per aeroports sense avions, jaquetes a mida, circuits de fórmula 1, visites papals i televisions zombis, a servir de model de governança compartida.
Sense entrar massa al detall, és evident també que a la diada del 25 d’Abril d’enguany no arriben igual tots els membres del Botànic: mentre Ximo Puig i el PSPV defensen la seva gestió pandèmica, Podem afronta una nova crisi interna i una pèrdua de suport a les enquestes, i Compromís es repensa orgànicament per poder encarar el futur en millors condicions. De la banda de la dreta, Ciudadanos tendeix a la desaparició i es va descomponent com a la resta de l’estat, Vox intenta eixamplar el seu espai i el PP espera treure fruits dels resultats d’Ayuso a Madrid i de l’espai que deixa Ciudadanos per créixer.
En un proper escenari de possible creixement de la dreta i pèrdua de recolzament a l’esquerra del Botànic, hem de ser molt hàbils per impedir una tornada del PP i la seua corrupció a les institucions. Hem de ser molt audaces per reforçar l’espai del valencianisme polític en el sentit que el nostre poble desitja per seguir avançant.
Des de les nostres posicions polítiques sempre hem defensat un valencianisme polític que proposa revertebrar la nostra terra, des de Morella a Oriola, passant per Requena i Alacant. Sense renúncies i sense complexos. Que la nostra terra i la nostra gent és ricament diversa és una obvietat inqüestionable. Que les polítiques d’intervenció han de ser heterogènies, laxes i allunyades de tot sectarisme també ho és. És per això que veiem amb molt d’interès i esperança el procés encetat pel Bloc Nacionalista Valencià de cara al seu proper Congrés que, si bé ha estat endarrerit per la pandèmia, no han volgut deixar de costat com a repte agosarat.
Els temps canvien i les societats, afortunadament, també. Després de vint anys de govern del Partido Popular, la nostra terra i la nostra gent va conformar-se com la perifèria de la perifèria de l’Estat, adoptant una actitud defensiva i, fins i tot victimista, que encara ens continua fent mal a aquelles persones que ens vam oposar a aquell model caníbal. Sis anys després, passades les principals urgències de la desfeta heretada, hem de ser capaces de plantejar un model de país a l’ofensiva. Allò que tantes vegades hem dit, reflexionat i somiat, “construir poble” ha de ser una prioritat. No solament per poder tindre un imaginari col·lectiu i lliurement compartit al País Valencià que ens faça emocionar-nos juntament, tant se val si som dels Ports, de la Vega Baja, de la Safor, de la Plana d’Utiel o del Rincón de Ademuz, parlem valencià o castellà, haguem nascut a Gandia, Tànger o La Paz, sinó per poder vindicar una nova posició dins del conjunt de l’Estat, amb una veu pròpia, sense victimismes, i amb un paper destacat en la renovació del model territorial del nostre país, actualment en “stand by”.
És per això que fem una crida per imaginar-nos de nou, tant als que en diem País, com als que ens sentim Comunitat, per atrevir-nos a ser altra vegada. La situació de partida, tot i ser dramàtica, ha de poder servir-nos de força motriu d’un futur diferent al que estem acostumats. Amb un sentit comú on la solidaritat ha estat més present que mai i on el valor d’allò local i proper ha guanyat posicions, hem de ser capaces de dirigir la mirada més enllà del totxo i el formigó i de les lamentacions pel que podríem haver sigut i no vam ser. És moment de dir la nostra, de posicionar-nos al capdavant d’un futur verd, sostenible, imaginable i desitjable, és a dir, és moment de reclamar una vida bona per als valencians i les valencianes. Si bé hi haurà una part destacada de l’actual cos dirigent del País que continua mirant al passat per buscar les solucions a les preguntes que vindran, hem de ser capaces de plantejar un debat de futur que vaja més enllà d’allò a què estàvem predestinats. De la mateixa manera que aquest poble valencià, format pels “de soca” però també pels nouvinguts i pels que no s’han sentit escoltats, està desitjant parlar-se col·lectivament en nous termes allunyats de l’essencialisme polític i social, hem de mantenir la voluntat d’anar més enllà en el futur econòmic i polític de la nostra terra. El moment és ara i volem més.
*Signen:
Emilia Sánchez, vicepresidenta de mas-democracia.org i analista política.
Àngela Ballester, historiadora, professora i mare
Carlos Navarro, metge de família i comunitària al món rural
Berto Jaramillo, exregidor Ajuntament de València