L’any 1955, a les Illes, hi havia poc més de 200 establiments d’allotjament, des d’hotels —de qualsevol categoria— fins a pensionsmodestes, una xifra que comparada amb l’actual —2.863 el 2019, abans de la pandèmia—, resulta minúscula. També contrasta fort ferm el nombre de visitants arribats els 1954, 676.679, —oficialment dits «viatgers» en els registres de la policia, que era la instància que els controlava—, amb el de turistes de 2019, 16,5 milions. Són dues xifres que permeten deduir que no es poden comparar de cap de les maneres les dues èpoques. O per ventura sí.
El que es pot comparar és l’actitud dels hotelers de llavors i d’avui respecte a les intencions de les institucions públiques d’establir impostos sectorials al turisme per finançar projectes socials. Abans i ara responen igual: negativa absoluta i oposició política descarnada.
En aquell 1955, quan les Illes tenien una xifra de turistes insignificant en relació amb l’actual, hi hagué un grapat de polítics de la dictadura, els de la Diputació Provincial, que ja varen entendre que tenia tota la lògica que el negoci creixent de visitants repartís el benefici no només entre els empresaris del sector sinó també, a través d’un impost sobre l’activitat, amb la resta de la societat illenca. La idea consistia a recaptar diners de tots els negocis turístics per invertir-los en la millora de les infraestructures públiques provincials, que en no pocs casos eren deplorables, per exemple molts de carrers, camins i carreteres no estaven asfaltats. Tanmateix, aquella intenció es va trobar amb la negativa rotunda dels hotelers, enquadrats en el Foment del Turisme, grup que tingué el suport de les principals estructures orgàniques de la dictadura —els anomenats sindicats verticals, les associacions sectorials, el propi Moviment o partit únic i el Govern Civil en directe contacte amb Madrid—, que obligaren els membres de la Diputació —que en la seva major part eren representants dels municipis, tots ells necessitats d’inversions bàsiques que l’Estat no satisfeia— a fer anques enrere i oblidar-se del primer intent d’impost turístic a Balears. S’hauria d’esperar fins al 2002 perquè el segon intent es convertís en llei, derogada el 2003 pel PP a instàncies dels hotelers. El tercer intent fou una nova llei de 2016, encara vigent i que els hotelers voldrien també veure derogada i que el PP va dir que així ho farà quan arribi un altre cop al poder.
Aquell intent d’impost turístic de fa 66 anys és molt poc conegut. Un historiador especialitzat en economia, Antoni Vives Reus, va fer-ne una comunicació que presentà el 2008 al Congrés d’Història Econòmica celebrat a Múrcia el setembre d’aquell any. Recentment, el professor i investigador Jordi Bibiloni Rotger localitzà la documentació oficial d’aquell temps i en va facilitar una còpia a aquest setmanari.
Impost turístic. La justificació de la Diputació per crear un impost turístic era senzilla. Tant la institució insular mateixa com els ajuntaments patien uns pressupostos del tot insuficients, encara sotmesos a les estretors econòmiques de la postguerra. Cal recordar, al respecte, que les cartilles de racionament havien estat derogades només feia tres anys, al maig de 1952. Com que el creixent turisme esdevenia una activitat empresarial que generava beneficis molt per sobre de qualsevol altra, els polítics provincials hi veren la via per assolir ingressos suficients per fer inversions públiques al mateix temps que pretenien posar un poc d’ordre en el negoci turístic, que creixia sense cap control.
La nova Llei de règim local que s’havia aprovat aquell mateix 1995 permetia crear aquest tipus de gravàmens per obtenir recursos propis. D’aquesta manera l’Estat evitava transferir més diners —dels pocs que els passava— a les diputacions i ajuntaments, condemnades a un infrafinançament regular que literalment els feia impossible invertir en gairebé res, per essencial que fos. La mateixa Diputació illenca així ho deixava clar en l’exposició de motius que justificava l’impost referit. Talment es llegeix en l’anomenada Carta Provincial o projecte sobre el particular, de desembre de 1955: «No pot acceptar-se, ni és possible defensar, que els ajuntaments de les illes (...) poden i han (de finançar les inversions que requereixen) tan sols amb els mitjans econòmics que la llei preveu» que l’Estat els transfereixi. I això que el panorama a les Balears que descrivia la Carta, quant a necessitats d’inversions publiques, resultava desolador: «els municipis coneixen la manca d’aparcaments, contemplen la manca de fluid elèctric, veuen els seus carrers, places i camins que són intransitables, no poden fer la neteja de les vies que només rarament estan asfaltades, necessiten augmentar el nombre de guàrdies urbans, han de millorar l’enllumenat, han de fer reformes que dignifiquin i embelleixin els nuclis urbans (...) han d’avançar de l’endarreriment de vida que avui coneixen».
La constatació de la mala situació de l’arxipèlag pel que fa a infraestructures portà la Diputació a considerar que l’única manera de solucionar el problema era el nou impost. Alhora que volia dissenyar unes mínimes normes urbanístiques «a efectes d’evitar que continuï el fet que en paral·lel a les platges s’aixequin en filera hotels i hotelets que impedeixen l’accés (dels ciutadans) a les aigües i a les arenes; s’ha d’expropiar aquestes construccions que en intolerable egoisme barren el pas cap als més idíl·lics racons; s’ha de crear (declarar) paisatges pintorescos; amb respecte absolut al paisatge (...) s’han de construir paradors de turisme (situats) a bells llocs que avui no ofereixen seguretat de beneficis (empresarials) que fins avui ha estat l’únic objectiu per a la indústria hotelera balear».
La institució provincial arribà, en fi, a la conclusió que un impost per a totes les activitats turístiques —i no només per a les d’allotjament— esdevenia l’única via per compensar «l’absurd cas que tanta riquesa turística no té el més mínim reflex en els pressupostos d’ingressos» de «la Diputació i els ajuntaments». Així que aprovà la Carta —una mena d’avantprojecte—, que preveia el futur impost que gravaria els hotels de luxe amb el 6% de la facturació; els de primera classe amb el 5%; els de primera B amb el 4%; els de segona amb el 3%; els de tercera amb el 2%; les pensions i residències «de luxe» amb un 3%, i les altres amb un 2%. Contrasten fort ferm aquests percentatges de fa 66 anys amb l’impost turístic actualment en vigor que únicament grava entre 1 i 2 euros per turista i dia. I amb una altra diferència força important: mentre que avui l’impost és exclusivament sobre els allotjaments, el de 1955 també gravava totes les altres activitats turístiques, com per exemple, les excursions, que haurien d’haver pagat un 5% de la facturació, i qualsevol altra —com les visites a museus, cases senyorials, coves, espectacles... — que es preveia que cotitzarien el 15%. A més de l’impost, la voluntat, si més no teòrica, «d’expropiar» alguns hotels en primera línia, sobre l’arena de platges, així com la crítica a «l’egoisme» hoteler fa bona d’entendre la irritació que aixecà la intenció de la Diputació entre aquests empresaris.
L’oposició. Tot d’una després que s’aprovés la dita Carta Provincial, els pocs hotelers que hi havia en aquell moment, així com tot els altres empresaris turístics, posaren el crit en el cel. El sector es mobilitzà en el si del Foment del Turisme contra la Diputació. Fou la primera vegada que esclatà una disputa política pública en el si del franquisme a Balears. Les dues parts, el Foment, per una banda —que aixoplugà i impulsà les crítiques del sector—, i la Diputació, per l’altra, deien voler el millor per al turisme a les Illes, però, això sí, cadascuna ho entenia de forma radicalment contrària.
Val a dir que els hotelers gaudien en aquell moment del decidit impuls del règim franquista i que començaven a ser un dels poders fàctics de la dictadura. La qual els permetia gairebé el que fos amb l’objectiu que vinguessin més i més turistes. Per exemple: qui fou delegat a Balears del Banc Hipotecari —de titularitat pública— des de 1952 fins a finals dels anys setanta, Miquel Mulet, explicava en una entrevista publicada en el col·leccionable setmanal Memòria Viva. Mallorca des de la mort de Franco fins avui, 1975-1995 —editat per Promomallorca, del Grup Serra, entre novembre de 1995 i juliol de 1996, inserit en els diaris Última Hora i Baleares— que els hotelers dels anys cinquanta reberen un tracte preferencial de l’entitat per finançar la construcció dels seus establiments, fins al punt que, assegurà, «hi hagué gent (hotelers) que va obtenir el 100% del cost de la construcció (de cada hotel) i, fins i tot més, gràcies al Banc Hipotecari». Amb tan generós tracte que els atorgava el franquisme, no pot estranyar que els hotelers de 1955, ofesos per la Diputació, trobessin la comprensió de la resta de la dictadura. Totes les forces vives del franquisme a Balears s’arrenglerà amb ells en contra de la intenció impositiva. La Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, el Sindicat Provincial d’Hoteleria i Similars, la Delegació Provincial de Sindicats de FET (Falange Espanyola Tradicionalista) i de les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalistes), l’Associació d’Espectacles Turístics i Restaurants, Hotels i Cafès... així com els dos principals diaris privats de la província, Diario de Mallorca i Última Horaprengueren posició pública en contra del gravamen.
Quedava ben clar que l’estructura política franquista havia decretat que la iniciativa no era adequada i que considerava un excés insuportable les intencions de la Diputació. Així que organitzà un rebuig generalitzat per demostrar a la institució provincial que, senzillament, havia de fer anques enrere.
L’oposició formal no es va basar només en la presumpció que un impost així «perjudicaria el turisme», tal com deia el Foment, sinó que els hotelers d’aleshores, amb el mateix catastrofisme hiperbòlic que els actuals s’han oposat als més recents impostos turístics de 2002 i 2016, auguraren —i així procuraren que la premsa ho reflectís— que «la implantació de la Carta equivaldria a una catàstrofe en l’economia balear», perquè si s’imposés causaria «l’enuig dels qui ens visiten» i que, en conseqüència, «s’abstindran» de tornar a les Illes, amb la qual cosa «el resultat seria el lògic retraïment del turisme». És curiós constatar que són paraules quasi calcades a les expressades pels hotelers contra els altres dos posteriors impostos turístics ja citats.
Per suposat, els diputats franquistes de l’ens balear varen entendre el missatge. Cap altra instància de la dictadura hi estava d’acord. Així que en un plenari celebrat el 22 de març de 1956 desistiren del projecte, perquè, justificaren, «l’oposició és general». El president de la Diputació va ser rellevat al cap d’un any i qui el va substituir el primer que va fer va ser donar «suport al Foment del Turisme» i, a través d’ell, a la «indústria turística», que seguiria creixent sense control ni impost especial.