-Alguns analistes, com Sir John Curtice, s’han referit a aquestes eleccions com a ‘un referèndum sobre un referèndum’. És aquesta la lectura que vostè en faria?
-No. Tècnicament és l’elecció d’un govern. Crec que aquesta frase vol reflectir el fet que la política escocesa segueix encallada en les línies dibuixades pel referèndum de 2014. Per tant, les decisions que prenen els electors sobre a quin partit votar es regeixen, en cert punt, per les seves actituds envers la Constitució.
-Els eixos dreta i esquerra eren les línies divisòries en la política escocesa abans del 2014?
-El punt d’inflexió en la política escocesa va ser el 2007. L’SNP va guanyar les eleccions a Holyrood [Parlament escocès] per tan sols un escó. Això va sembrar la idea que podien ser un partit de govern i, alhora, va acabar amb el domini del partit laborista. Aquest va ser el catalitzador d’un procés que conduiria l’SNP a una majoria l’any 2011, fent possible el referèndum d’independència. Per tant, el punt de partida correcte en la línia temporal no és el 2014, sinó el 2007.
Des de la creació del Parlament escocès, i sobretot des del 2007, la política d’identitat nacional va començar a substituir la política de classes com la qüestió més important. De fet, els laboristes han estat en declivi a Escòcia des de 1999. Això resulta bastant paradoxal si es té en compte que governaven a Westminster quan es va establir Holyrood. Ara, però, tan sols una petita part de l’electorat s’identifica amb l’agenda laborista, perquè el debat constitucional ha estat el gran vencedor durant els últims set anys.
-L’SNP ha governat durant 14 anys i no hi ha indici que el seu suport estigui disminuint. Per què creu que són tan populars? És molt de temps al poder, fet inusual en les democràcies occidentals.
-Té raó quan diu que potser és inusual que un partit que porta tant de temps al govern continuï sent tan popular –tot i que crec que també Jordi Pujol va tenir un llarg mandat a Catalunya–, però quan la política d'identitat nacional pren aquesta força, els partits polítics poden gaudir de llargs períodes al poder, malgrat la seva gestió. Per exemple, durant l'era de la post-guerra civil a Irlanda, el partit polític Fianna Fáil, sota la batuta d'Éamon de Valera, va dominar de manera aclaparadora durant dècades. De Valera va mantenir viva la flama del republicanisme irlandès i va ser vist com l'encarnació de l'ideal Republicà Nacional. I això tira per terra les regles normals de la política que estableixen que els electors et castigaran si fas una mala gestió.
-Com valoraria la gestió de l’SNP al capdavant del govern?
-Crec que si mirem els indicadors sobre tota una sèrie de qüestions polítiques –les diferències d’èxit escolar segons el nivell socioeconòmic, les llistes d'espera sanitàries i les nombroses crisis en l’àmbit judicial–, la gestió de l'actual Govern durant els últims cinc anys és la més pobre de tots els governs escocesos des de 1999. Normalment, un esperaria que es pagués un preu electoral pels fracassos i per la incapacitat de complir amb els objectius marcats. Però la realitat és que la política ha passat a girar al voltant de la Constitució. Per a aquells que volen la independència, l’SNP s’ha convertit en la seva tribu. La política electoral a Escòcia s’assembla una mica al tribalisme al futbol. Fins i tot quan veus que el teu equip està jugant malament, el teu vincle amb els colors t’empeny a inventar excuses i a defensar-lo en tot moment.
-Veu alguna via legal per aconseguir un segon referèndum d’independència?
-No, a no ser que hi hagi un canvi en el sentir del govern de Westminster. Si accedissin a un plebiscit com ho van fer el 2014, llavors un referèndum legal seria perfectament possible.
-Quines opcions tindria el govern escocès davant d’una negativa? S’ha parlat molt de la possibilitat d’una consulta...
-El futur d’una consulta depèn realment de la resposta a aquesta pregunta: és competència del Parlament escocès organitzar un referèndum consultiu? És legal? O no ho és? Crec que això podria acabar als tribunals. Si el Tribunal Suprem diu que és il·legal, no veig com podria tirar-se endavant, perquè els altres òrgans necessaris per legitimar el procés, com la comissió electoral, simplement no cooperarien.
-Aleshores, tampoc no creu que hi pugui haver un referèndum ‘a la catalana’?
-Si es refereix a un referèndum il·legal organitzat pel Govern, aprovat pel Parlament, la resposta és no. No veig com cap dirigent podria dur-lo a terme sabent que està fent quelcom declarat clarament il·legal. No obstant, res impediria, per exemple, que un particular organitzés un referèndum consultiu. Això ja s’ha fet anteriorment a Escòcia. Quan la coalició de govern entre laboristes i liberals va derogar la secció 28 de la Llei de Govern Local, que impedia la promoció de la homosexualitat a les escoles, Brian Souter, un empresari adinerat, va comprar el registre electoral i va organitzar el seu propi referèndum, perquè no creia que la secció hagués de ser derogada. Per tant, hem tingut en el passat referèndums que no han estat convocats pel govern central. Però imagino que la primera ministra opina que la celebració d’un referèndum organitzat per un particular, un partit polític o algun grup independentista, encara que fos legal, no tindria prou pes polític.
-Què hi ha darrere l’augment de suport a la independència?
-El problema és que, després del 2014, els partits unionistes no han participat del debat sobre com canviar el model de govern d'Escòcia. De tant en tant hi ha líders unionistes, com ara el laborista Gordon Brown, que defensen el federalisme. Però l’SNP té el monopoli total del debat, i si hi ha un clam pel canvi, la gent respondrà al partit que l’ofereixi. El Brexit també ha estat un desastre des de la perspectiva unionista, perquè tenim una situació en què dos dels quatre països del Regne Unit van votar per romandre a la UE i, tanmateix, han estat forçats a sortir-ne. I cal recordar que el Parlament escocès va ser creat amb la intenció d’impedir que s’imposessin a Escòcia polítiques a les quals no donava suport. En certa mesura, les estructures de poder descentralitzades són vistes com a quelcom que no ha posat fre a allò que alguns perceben com un “dèficit democràtic”. La gent es pregunta si l'estat unitari nominal que és Regne Unit és el més adequat o no. I alguns estan arribant a la conclusió que no ho és i que la independència pot ser el camí a seguir, no pel fet que siguin nacionalistes, sinó perquè consideren que té més sentit des del punt de vista d’un millor govern. I ara també podem veure aquest debat a Irlanda del Nord i Gal·les. No només a Escòcia.
-Imagino, doncs, que no creu que l’independentisme escocès tingui arrels identitàries, com sí que pot ocórrer, parcialment, a Catalunya o al País Basc?
-És una barreja. Hem de recordar que la base tradicional de l’SNP, la gent que va formar part del partit probablement fins als anys noranta, eren nacionalistes clàssics. El seu punt de partida i la seva meta eren la política d’identitat i l’autodeterminació. Als anys setanta, i durant bona part dels vuitanta, l'SNP no creia en la Comunitat Econòmica Europea, el que llavors va convertir-se en la UE, perquè considerava que formar-ne part comprometia la sobirania del país. Si el partit del Brexit va ser una expressió del nacionalisme anglès i no volia cedir sobirania a d’altres institucions, l’SNP als anys 60 i 70, i durant una part dels 80, era també un partit nacionalista clàssic. Va ser sota el primer període de lideratge d’Alex Salmond, del 1990 al 2000, quan l’SNP va anar més enllà del nacionalisme en la seva recerca de vots. I Salmond va definir la formació com a un partit socialdemòcrata en el context europeu. Aquesta aliança entre el nacionalisme històric i la socialdemocràcia és el que va fer possible que alguns votants laboristes, que mai no havien vist en l’SNP una opció de vot, es canviessin de bàndol.
-Creu que l’ampliació de competències del Parlament escocès mitigaria la crida per la independència? Pot ser que el problema sigui que no hi ha cap partit que hagi articulat una alternativa prou atractiva a l’actual modern de govern?
-Si assessorés un polític unionista, li diria: "has de ser radical". El primer que recomanaria és legislar per permetre que la gent d’Escòcia tingui nacionalitat escocesa. No hi ha res que impedeixi al govern britànic reconèixer la doble nacionalitat i oferir la possibilitat, a aquells que vulguin, de tenir un passaport amb nacionalitat escocesa. La segona cosa és que acceptaria la petició que l’SNP va fer a la Comissió Smith [creada després del referèndum de 2014 per acordar l’ampliació de competències] que demanava que tots els impostos recaptats a Escòcia es quedessin a Escòcia. Encara es pagaria una quota al Parlament de Westminster per serveis comuns, principalment per cobrir part de la despesa en defensa o afers exteriors, però totes les taxes recollides aquí es quedarien aquí. Si els polítics unionistes oferissin nacionalitat escocesa, cedissin el poder sobre tots els impostos i redefinissin la relació d’Edimburg amb Westminster, el debat es podria recalibrar.
-Quins són els temes principals d’aquesta campanya?
-El gran tema és la independència, perquè l’SNP està buscant un mandat per a un altre referèndum i els tories estan fent una molt bona feina reforçant aquest debat. Sospito que l’increïble suport de l’SNP a les enquestes és la traducció de la gent donant l’aprovat al govern pel lideratge durant la pandèmia. Tot govern, independentment de quin, rep un impuls de qualsevol sentiment positiu que es deriva de la gestió d’una crisi. No obstant, crec que quan les diverses investigacions oficials concloguin, es veurà que molts aspectes de la resposta contra la COVID-19 no s’han gestionat correctament. L’èxit de la campanya de vacunació, però, tendeix a emmascarar les deficiències prèvies.
-Quin són els principals reptes als quals haurà de fer front el pròxim Govern?
-Si l’SNP obté una majoria absoluta, la qüestió estratègica per a ells serà com complir les demandes de les bases del partit per a un altre referèndum, sense perdre’s en el procés i en els reptes legals. No sé com ho aconseguiran. Pel que fa al país, crec que la qüestió principal és tornar-se a posar dempeus econòmicament. Encara no sabem quin serà el cost de la crisi de la COVID-19. El furlough [una mesura similar als ERTOs] acabarà i llavors tocarà tornar a la feina del dia a dia. Pel que fa a la salut, ens haurem de posar al dia amb totes aquelles operacions posposades i s’haurà de tornar a complir amb els temps d'espera màxims fixats per la llei. També haurem d’abordar com tancar la bretxa en l’èxit escolar segons el nivell socioeconòmic. Caldrà veure, però, si hi haurà o no un escrutini adequat de tot plegat quan l’estratègia número u de l’SNP és insistir en la necessitat d'un segon referèndum.