L’expresoner de camps de concentració nazis Max Mannheimer (1920-2016) és un dels testimonis més coneguts de l’Holocaust a Alemanya. La seva biografia, “Spätes Tagebuch” (diari tardà) va cridar l’atenció a nivell internacional. Angela Merkel va ser la primera cap d’estat alemanya en visitar l’antic camp de concentració de Dachau, prop de Munic, l’any 2013, després de ser convidada. Dos anys més tard, va guiar pel recinte al llavors vicepresident Joe Biden. Quan Der Spiegel va mencionar a Mannheimer recentment en un article, el seu fill, nascut al 1966 i que viu a Berlín, s’hi va posar en contacte. El que reflectim tot seguit és el resultat d’una entrevista telefònica sobre la seva infantesa a l’Alemanya Occidental a l’ombra de l’Holocaust.
-Senyor Mannheimer, el seu pare és originari dels Sudets, i va ser deportat amb la seva família al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Les SS van assassinar els seus pares, la dona, els sogres i tres germanes. Més tard, va arribar a Dachau. Com parlaven a casa, de l’Holocaust?
-Diria que vaig sentir a parlar per primera vegada del concepte “Holocaust” amb 12 anys, però no tenia ni idea de què anava. Només parlàvem dels camps quan ens visitaven excompanys del meu pare. En la meva presència només s’anomenava a Hitler com “l’oncle Adi”, i quan parlaven de si tal presoner havia estat al barracó A o B, semblava com si dos adults parlessin de si un conegut havia viscut en un carrer o altre. M’ho imaginava com un campament de vacances on, d’alguna manera, alguna cosa trista hagués passat, però no ho arribava a entendre.
-El seu pare va relatar seleccions, tortures, fam i assassinats a les seves memòries sobre Auschwitz, Waschau i Dachau.
-No em volia destorbar, volia que tingués una vida com més lliure de preocupació possible. La meva mare, que era nord-americana, em va dir un dia que els meus avis i altres familiars havien mort a la guerra. No ho podia ben bé visualitzar, allò. Era molt abstracte.
-Li resultava inquietant, aquesta idea abstracta?
-El fet d’estar conscient que hi ha alguna cosa de la qual es guarda silenci és aclaparador. Naturalment, em va marcar.
-Les SS van tatuar-li al seu pare el número de presoner al braç a Auschwitz.
-No recordo veure el tatuatge com una cosa especial, només l’havia conegut així, al meu pare. La meva filla, però, li havia preguntat pel tatuatge quan encara no tenia ni sis anys. El meu pare tenia un sentit de l’humor molt trapella, i li havia dit que tenia molt mala memòria i no es recordava mai del seu número de telèfon. Per tant, havia escrit el número en el braç amb un bolígraf amb tinta permanent.
-N’hi havia presos que portaven camises de màniga llarga a l’estiu per amagar el número.
-El meu pare no. Quan algú al tren li preguntava per què no s’esborrava el tatuatge, ell responia: “per què? Per vostè això és un problema, per a mi no”.
-Les persones amb experiències traumàtiques s’angoixen sovint amb els records.
-Em ve a la memòria una situació de quan era petit. Tindria uns 13 anys, i estàvem de vacances a una illa de la costa est dels Estats Units, on la meva mare solia passar les vacances. Hi havia una creu gammada gravada a una paret. El meu pare va aconseguir un per treure-la. L’endemà va haver-hi molt rebombori: el meu pare va baixar les escales despullat per presentar-se a una “selecció”. Es tractava d’una reactivació del seu trauma, desencadenat per la creu gammada.
-Què va passar llavors?
-Per sort allà hi havia un metge jueu que va acompanyar al meu pare a una clínica, on es va quedar unes setmanes. Em van enviar a casa d’uns familiars i només em vaig tranquil·litzar quan va arribar el meu oncle Edgar per cuidar al meu pare.
-El seu pare va escriure en les seves memòries que no hauria sortit viu d’Auschwitz sense l’ajuda del seu germà Edgar.
-Els dos són els únics de la família que van sobreviure. Sempre han sigut inseparables.
-Va néixer el 1966, l’Holocaust ha format part del seu currículum educatiu.
-No em vaig pronunciar sobre el tema, a classe. Vaig créixer a Munic, i va arribar el moment en què havíem d’anar de visita al camp de concentració de Dachau. Li vaig dir al professor d’història que no hi aniria perquè el meu pare havia estat allà. Ell va respondre que havia preparat la visita perquè fos tolerable per tothom. Llavors li vaig respondre que jo hi entrava, en aquest “tothom”. Això va ser tot.
-Quan es va adonar del que li havia passat al seu pare?
-Poc abans que em gradués, l’any 1986, es van publicar les memòries del meu pare, i va començar a llegir-les a les escoles. Ho va fer durant molts anys. Només el vaig acompanyar una vegada, amb la meva mare. Era molt important per ell. Ho trobava esgarrifós, esfereïdor. Mai no hi vam tornar. Quan va començar amb les lectures, havia de prendre tranquil·litzants forts per poder aguantar-les. Per a ell, era essencial llegir el passatge sobre la selecció del seu germà Ernst a Auschwitz. Era com una forma de mostrar-li lleialtat. Al principi no podia llegir-lo, i marxava. La mestra o el mestre se’n feia càrrec de la lectura i ell tornava a entrar més tard. Més tard va ser capaç de llegir el passatge ell mateix.
-Què deia en aquest passatge?
-Relatava el 7 de març de 1943. Ernst tenia febre alta, i la SS gasejava als presos que estaven malalts. El meu pare i l’Edgar l’havien posat en les lliteres més baixes perquè no el veiessin tan fàcilment. Els van enviar a treballar. Quan hi van tornar dues hores més tard, van veure a l’Ernst amb altres malalts, tots arraconats a la paret del barracó 18. Des d’allà els enviaven a les cambres de gas. Mentrestant hi va haver una selecció. Els germans van suplicar-li a l’encarregat del barracó què deixés fora a l’Ernst. Ell s’hi va negar, dient: “Creieu que em deixaré gasejar per vosaltres dos?” L'únic que van poder fer va ser saludar. Em van posar el seu nom en memòria seva.
-A moltes persones que han experimentat un crim no els hi agrada que se’ls tracti com a víctimes.
-El meu pare no ho veia de manera intel·lectual. Les nombroses lectures i visites guiades al camp de Dachau hi van tenir un efecte terapèutic a llarg termini. Les respostes càlides i empàtiques que rebia eren enormement beneficioses per ell. No reflexionava en el fet que altres el veien principalment com una víctima de l’Holocaust.
-Què vol dir amb això?
-El que vull dir és que les víctimes no volen ser reduïdes a un estatus com a tals. Veuen aquest punt de vista com una simplificació inadmissible, i és comprensible. D’altra banda, la víctima d’un crim segueix essent-ho, encara que no li agradi que la vegin així.
-Quan va llegir les memòries del seu pare?
-Al principi no n’era capaç, i finalment hi vaig donar un cop d’ull poc després de complir els vint. Va ser colpidor. D’alguna manera, aprens a plantar-li cara, però mai no te’n pots escapar. Hi va haver una fase, curta, quan pensava que havia de marxar d’Alemanya. M’hi vaig quedar, però des de llavors, el país se’m va tornar foraster i ho continua essent en alguns aspectes.
-Va parlar de l’Holocaust amb el seu pare, després d’això?
-No va badar boca, i jo no vaig preguntar. Hi va haver moltes recaigudes estranyes en el dia a dia. Una vegada, quan esmorzàvem, va dir que aquell dia la seva germana hauria complert tals anys. Coses per l’estil. Més tard em vaig adonar que l’aniversari de la meva filla gran cau en el dia que van seleccionar a Ernst per enviar-lo a la cambra de gas. El mateix dia que el meu pare felicita la meva filla i ho celebra amb nosaltres, va ser el dia que van enviar el seu germà a la seva mort, i jo n’era conscient.
-El seu pare també va pensar de marxar d’Alemanya?
-Quan érem de viatge a París se’ns va acostar pel carrer una dona jueva, la mare de la qual va aconseguir escapar a temps. Li va retreure que parlés en alemany i viure a Alemanya, després de dir-li que vivia allà. Va respondre que encara que visqués en un altre lloc, no podria desfer res.
-La família del seu pare és originària dels Sudets, a l’actual Txèquia. Com és que va fer arrels a Munic?
-Ell i l’Edgar van tornar a casa després de l'alliberament i no volien tornar a trepitjar sòl alemany mai més. El meu pare es va enamorar d’una noia alemanya dels Sudets que no era jueva. Venia d’una família socialdemòcrata i havia ajudat presoners britànics. Va ser guardonada al Regne Unit per aquesta feina. Volia col·laborar en la construcció d’una Alemanya democràtica, i el 1946, van arribar a Munic. Va arribar a ser la segona muller del meu pare i va morir de càncer l’any 1964.
-Com era la relació del seu pare amb altres alemanys no jueus? Sempre es plantejava què havien fet abans del 1945?
-Recordoun enfrontament a un hotel on s’allotjava un amic del meu pare. Per casualitat, hi tenia lloc una trobada d’exsoldats de l’antic exèrcit del règim nazi. Un d’ells li va preguntar al meu pare si era un d’ells. El meu pare ho va negar i els hi va preguntar on havien estat destinats. La resposta: Rússia. La pregunta del meu pare: Que van voler aprendre rus, allà? L’home es va quedar estupefacte: no, no n’havia après gens, de rus. Tot seguit li va respondre el meu pare: què hi fèieu allà doncs? Com podeu veure, no l’afectava gens, tot allò.
-Mai no va escoltar males paraules, per part del seu pare?
-El meu pare no assenyalava ningú. No pensava en termes de culpa hereditària. Una persona era decent o no ho era. El meu pare havia patit a un home de les SS que bramava com un boig i que semblava molt cruel. Però llavors va cridar a un presoner i li va dir en veu baixa que tenia molta por d’anar al front, i que per això s’havia unit a les SS voluntàriament. Ell, que havia crescut amb nens jueus, només es feia el dur perquè els seus camarades no s’adonessin que els presoners no havien de tenir gens de por amb ell, o alguna cosa així. El meu pare m’ho va explicar després de dir a aquest guàrdia pel seu nom en una escola. Al final de la classe, s’hi va acostar una alumna. Resulta que el seu avi, que ja era mort, era el mateix guàrdia.
-I com era el tracte del seu pare amb els alemanys no-jueus, al món laboral?
-Per a ell era important treballar amb caps jueus sempre. Els vint anys abans de jubilar-se va ser encarregat d’un negoci de roba de cuir, el qual pertanyia a un comerciant jueu.
-Munic va ser capital del moviment nacionalsocialista abans de 1945. Després va ser considerada com la capital de la repressió.
-Jo no ho he viscut d’aquesta manera. Pels meus pares, l’atac a l'equip israelià durant els Jocs Olímpics del 1972 va ser xocant. Aquest horror se'm va transmetre fins i tot a mi quan era petit. A banda d’això, Munic és la meva ciutat natal.
-Es va sentir amenaçat?
-No, ni quan era jove ni més endavant.
-I com està la situació, avui? Amb la pandèmia, els conspiracionistes alimenten les flames de l’antisemitisme.
-Això no m’afecta. Els conspiracionistes no tenen res a veure amb el meu entorn. L’única vivència pertorbadora va ser a Berlín, quan hi va haver una manifestació anti-Israel a l’anomenat dia d’Al-Quds. Ho vaig veure amb els meus propis ulls: “Mort als jueus” o “els israelians són assassins de nens”. Ho vaig percebre com una amenaça i la policia ho va permetre.
Traducció de Joan Marc Muelas