Km 122. Gelida. Continuem el viatge cap a Gelida. La carretera C-243b s’eleva sobre un territori lleugerament trencat i d’una ondulació infinita; eminentment rural i antagònic, on conviuen el camp, el corredor mediterrani i alguns polígons industrials. Montserrat comença a quedar enrere. La carretera serpenteja amb delicadesa; voreja intel·ligentment les muntanyes de l’Ordal. El seu caràcter panoràmic permet constatar una evidència: que el paisatge de vinya conforma l’element identitari de la comarca del Penedès.
A les portes de Gelida —poble d’estiueig històric, amb el funicular inaugurat el 1924 per unir-lo a l’estació ferroviària, convertit actualment en atracció turística—, penetrem de ple a les muntanyes de l’Ordal, a través del port de la Creu de l’Aragall. I caiem a Corbera de Llobregat, ja a la comarca veïna del Baix Llobregat. Hi abunda la urbanització —més de trenta nuclis—, que ocupa els bancals i marges on el segle XIX predominava la vinya. Al nucli antic, els edificis llueixen la vermellor característica del marès local.
A mesura que baixem de cota i ens aproximem al Llobregat, la realitat es densifica: apareix el polígon industrial i la via d’alta capacitat. A Sant Vicenç dels Horts posem rumb a Torrelles de Llobregat, de nou a l’interior. Abans, però, hauríem de desviar-nos tres quilòmetres, fins a Santa Coloma de Cervelló. La colònia Güell és aliena al temps present i al ritme atrafegadíssim que l’envolta. Fou la colònia tèxtil més gran de les que es concentraren a les ribes del Llobregat, impulsada pel comte Güell. La seua singularitat li va valdre ser declarada el 1991 Bé Cultural d’Interès Nacional, en la categoria de Conjunt Històric. Cal passejar-se pels seus carrers ordenats, silenciosos, i sobretot visitar l’església, l’anomenada Cripta, l’obra menys coneguda de les que va projectar Antoni Gaudí i que, junt amb la resta dels seus projectes, va ser declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el 2005. La Cripta reprodueix un escenari corprenedor, íntim, subterrani, amb evidents correspondències protocristianes.
Torrelles de Llobregat és la capital de la cirera, i amb raó celebra durant el primer cap de setmana de juny una fira dedicada al fruit en qüestió. Amb permís del Covid, aquest any arribarà a la seua 39ª edició. Penetrem a la muntanya fins al raval de Torrelletes: aquest oasi plenament rural fa de contrapunt de la realitat industrial i metropolitana que batega a dues passes d’ací i permet intuir la vida rural de fa dècades. Des d’aquest veïnat, per camí —primer d’asfalt, després de terra, fàcilment transitable— connectem amb Begues i l’extrem oriental de les muntanyes de l’Ordal.
Km 11. Begues. Begues es troba a 400 metres d’altitud i bona part del terme està inclòs en el Parc Natural del Garraf —ja hi farem una incursió en un capítol posterior—. Als seus peus s’estén el litoral sud de l’Àrea Metropolitana, ampli i pacífic, i el delta del Llobregat. De nou, un paisatge de contrastos entre la realitat del Parc Agrari del Baix Llobregat, les grans infraestructures logístiques —el Port de Barcelona i l’aeroport del Prat— i els espais naturals del Delta del Llobregat, que demostra que sí que és possible, malgrat les tensions inherents, la integració de l’element natural dins el context metropolità.
Finalitzem el viatge allà on l’havíem iniciat: Barcelona. De retorn a la ciutat, creuem el Llobregat, travessem l’Hospitalet de Llobregat i enfilem la Gran Via, una de les atèries d’accés més directe al cor de la ciutat. Des de la plaça Espanya, si ens queda un bri d’energia, enfilarem Montjuïc i ens acostarem a Miramar per contemplar la ciutat a vol d’ocell i constatar, després d’aquest periple, que, efectivament, Barcelona és molt més.
