Km 25. Tiana. Caldrà abandonar la costa i enfilar de nou la muntanya. La carretera s’hi enfronta amb decisió. Tiana és població de pas en el camí cap al coll de Montalegre. Sembla que la narradora infantil i dibuixant Lola Anglada hi és filla adoptiva. La vinya, que pobla novament i de manera tímida els costers, és matèria primera per als caldos de la DO Alella. Enclotada al fons de la Valleta, hi ha la cartoixa de Montalegre. El conjunt monàstic ha passat al llarg dels segles —se’n tenen referències des del segle XIII— per múltiples mans: comunitats femenines, monjos francesos, cartoixans provinents de diversos punts, i fins i tot militars i Guàrdia Civil.
La de Montalegre és una de les vint-i-quatre cartoixes actives que queden al món, de les quals tres —Montalegre, Portaceli i Benifassà— es troben als Països Catalans, i acull en l’actualitat una comunitat d’onze monjos.
El descens cap al Vallès delata el contrast entre la llum intensa, mediterrània, i la claror esmorteïda del rerepaís. Sense aturar-nos, superem Sant Fost de Campsentelles i Martorelles, i desemboquem de nou a la carretera que discorre paral·lela al riu Besòs. La seguim fins Montcada i Reixac, amb la intenció de guanyar Cerdanyola del Vallès i Sant Cugat del Vallès. Podrem fer-ho de manera directa, però seria aconsellable, a Cerdanyola, dirigir-se a Barcelona per la carretera que supera l’anomenat coll del Forat del Vent. L’ambient, dominat per la densitat boscosa, recorda el d’una carretera centreeuropea. Al cap del port, el paisatge es transforma radicalment: apareix Barcelona. A l’esquena, deixem Montserrat, la Mola, el Turó de l’Home i el Montseny, i al fons, el Pirineu oriental.
Km 62. Carretera de la Rabassada. Toquem momentàniament la ciutat i enfilem de nou un segon port per accedir a Sant Cugat del Vallès: és el de la Rabassada, ampli i més transitat, i un dels accessos al parc d’atraccions del Tibidabo. Al marge de la carretera, perviuen tímidament els vestigis del mític casino de la Rabassada, testimoni de fortunes i naufragis.
A Sant Cugat del Vallès es respira l’ambient assossegat de vila residencial, que ha crescut a base d’urbanitzacions. Tot i això, el nucli antic conserva el seu caràcter compacte, amb l’aroma del passat: passegeu-vos pel carrer Major o per la plaça, mig porxada, del mercat Vell. Hi ha, no obstant, un element que situa la població en el mapa patrimonial: el seu monestir. L’antiga abadia benedictina, construïda entre els segles IX i XIV, és de presència massissa, imponent, fortificada. Hi destaquen la rossada sobredimensionada de la façana i el claustre romànic amb 144 capitells. El conjunt s’obre a una àmplia plaça per a vianants on abunden la restauració, la vida local i el mercat del dijous. Als peus del monestir, un discret celler modernista, projectat per Cèsar Martinell —pare de les catedrals del vi—, perviu entre edificis.
Km 101. Molins de Rei. Posem rumb a Vallvidrera. De camí, hi ha la casa-museu de mossèn Cinto Verdaguer, a la part inferior de la serra de Collserola. A Vil·la Joana va viure el poeta la darrera etapa de la seua vida. Va morir ací, afectat de tuberculosi, l’any 1902. A uns centenars de metres, es troba el centre d’informació del Parc de Collserola, amb tota la documentació a l’abast del visitant que vulga descobrir aquest parc natural.
Un grapat de revolts tancats —el de les Monges, tancadíssim— ens separen de Vallvidrera, neta i ventilada, que, com un funambulista es manté en equilibri sobre la carena. Algunes luxoses residències de principis de segle XX recorden que Vallvidrera va ser lloc d’estiueig del barceloní benestant. A l’eixida del nucli, ens desviem per una nova carretera de muntanya, en direcció a Molins de Rei. Es tracta d’un port encantador, llarg, mediterrani. La pineda i l’alzinar hi abunden, i a mig camí, l’ermita de la Santa Creu d’Olorda ha vist créixer al seu voltant un berenador i un “xiringuito”, molt freqüentats durant els dies festius. Mentre conduïm ens ve al cap que aquesta realitat podria haver desaparegut amb la construcció del Vial de Cornisa, inclòs en el Pla General Metropolità del 1976, una autovia de quatre carrils que havia de connectar Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès i Molins de Rei a través d’aquestes muntanyes.
Molins de Rei és, per excel·lència, la capital molinera del Llobregat. L’any 1188 Alfons II, rei d’Aragó i comte de Barcelona, va manar construir-hi un casal d’una dotzena de molins que havia d’abastir Barcelona. Més tard, entre els anys 1763 i 1767, amb la construcció d’un pont sobre el Llobregat, inclòs dins el pla de carreteres modernes projectades per Carles III, el poble experimentaria un creixement inevitable, lligat a l’increment de mobilitat i al fet d’esdevenir parada obligatòria en el trajecte entre Madrid i Barcelona. El pont en qüestió és pas de l’actual carretera Nacional 340, que uneix Barcelona amb València a través del coll de l’Ordal, i de l’antiga Nacional II, que posa rumb a la capital espanyola. De les dues opcions, optem per la segona. Amb la presència de l’autovia A-2, la carretera ha quedat absorbida pels pobles que travessa i és, avui, poc més que un tranquil carrer major. Al seu pas, s’arrengleren Pallejà i Sant Andreu de la Barca, i uns quilòmetres enllà, Martorell. A l’entrada d’aquesta població, es dona una superposició d’elements variats i contradictoris: el Llobregat, el massís de Montserrat i un pont faraònic, sobreelevat, de l’autopista AP-7. I atrapat enmig d’un nus de comunicacions, un altre pont, el del Diable, medieval, però d’origen romà. El Llobregat marcà un límit administratiu durant la romanitat, per la qual cosa a Martorell se la coneixia com Ad Fines —per entendre’ns, el punt de frontera—, i al pont en qüestió, el fet es traduïa amb un petit arc de triomf, encara visible, al marge esquerre, al terme de Castellbisbal.