Poques ciutats poden presumir de tenir vies tranquil·les per on poder abandonar-les. Barcelona, sí. Pateix el trànsit que s’espera d’una gran zona logística i industrial, però malgrat ser l’epicentre de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, conserva, entre la teranyina d’autovies, les carreteres del passat que conformen suggeridores escletxes per a la baixa velocitat. Aquests capil·lars connecten la ciutat amb les poblacions limítrofs de manera neta i lenta, aprofitant els cursos fluvials que, en el cas que ens ocupa, són el Besòs i el Llobregat, com també travessant les muntanyes que comuniquen amb el Vallès i amb el Baix Llobregat.
L’itinerari que proposem descobreix els espais de la marca turística “Barcelona és molt més”, que abraça la capital catalana i la seua rodalia.
Km 3. Sant Adrià de Besòs. Ens acomiadem de Barcelona per la seua façana litoral, però abans caldrà atansar-se a la desembocadura del Besòs. Sobre el marge dret, s’erigeix la incineradora, circumval·lada per un ampli passeig per a vianants. A la riba contrària, una àrea restringida preserva un refugi de biodiversitat. Al nord, ben visibles, s’eleven les tres xemeneies de Sant Adrià de Besòs, emblema i símbol de la industrialització.
Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet conformen un continu urbà. El riu, en el seu curs baix, ha estat convertit en un gran parc urbà —el Parc Fluvial del Besòs—, que ha proporcionat a aquestes dues poblacions, i també a Barcelona, una certa naturalització i un espai fonamental per a la qualitat de vida dels seus ciutadans.
Deixem enrere Santa Coloma de Gramenet; la urbanització es dissol. La serra de Collserola i la de Marina se submergeixen, a un temps i en perfecta sincronia, en les aigües del riu que la carretera acompanya, serpentejant, plana, o gairebé. Haurem d’abandonar-la a les portes de Montcada i Reixac, per tal d’encarar un port que ens separa de la costa septentrional del Barcelonès: és el conegut com el de la Vallençana. Ascendim a recer del puig Castellar —ja hi arribarem—, entre pineda mediterrània i alguna giragonsa inicial exigent, tot vorejant una urbanització heterogènia, on conviu l’arquitectura aproximadament calculada amb solucions espontànies d’autoconstrucció. A la nostra esquena queda el Vallès. Al capdamunt, un mirador sobre el litoral de Badalona i Montgat convida a aturar-s’hi. Des del coll mateix, un camí asfaltat —el camí vell de Montcada— parteix en direcció sud i dona accés a la part superior de la urbanització de la Vallençana. Agafem-lo: una mica enllà hi trobarem el poblat ibèric del Puig Castellar. L’assentament laietà s’estén sobre 4.000 metres quadrats i la seua ubicació privilegiada, amb evidents qualitats defensives, conforma una talaia que domina estratègicament la vall del Besòs i el litoral. De camí, dues ermites: la de sant Climent i la de Sant Onofre —aquesta, un senzill oratori erigit el segle XVII pels monjos del monestir de Sant Jeroni de la Murtra, ubicat als nostres peus—.
El descens cap a Badalona es presenta abrupte i de pendent brusc. La suavitat arriba allà pel veïnat de Canyet, quan la geografia perd intensitat i s’imposa una ruralitat secular que malda per sobreviure enfront de la presència d’un urbanisme dispers. Badalona espera amb un grapat d’elements indefugibles: el Museu de Badalona mostra el llegat romà de quan la ciutat era Baetulo; el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, un oasi fora del temps, sembla que fou residència temporal dels Reis Catòlics. I què dir del Pont del Petroli, l’estreta passera que penetra 250 metres dins les aigües de la Mediterrània. Circulem al fil del litoral fins a Montgat, que és porta d’entrada a la comarca del Maresme. El monticle originari —el turó de Montgat— conforma avui un mirador excepcional sobre la costa del Barcelonès i del Maresme. El barri de Montsolís, situat al nord del turó, manté l’aire sobri d’un assentament pescador.