Pepe Blanch, l'amo de la gran dormida

Fabricants de mobles, del metall o la fusta i algun que altre terratinent, fan que els cementeris siguen com una mena de holdings industrials. Potser per això, Pepe Blanch se sent important amb el seu ofici d'enterrador. El sent com una cosa pròpia: «me'n vaig a l'hortet», diu, quan cada matí s'acomiada de la dona per tal d'anar al tall. Allí, entre el silenci obligat del somni etern, Pepe fa més suportable la solitud dels morts, filtrant entre els nínxols una esquinçada melodia de Concha Piquer: «él vino en un barco de nombre estrangero...» L'eco de les parets del cementeri li torna l'estrofa com si del Més Enllà algú li fes de coral.

Però, per a aquest enterrador de poca alçada i quaranta-cinc quilos de pes, el Més Enllà no té cap misteri. Ell no creu en veus d'ultratomba ni en estranyes aparicions del qui ha enfilat l'autopista dels ovnis.

—Estan molt quietets. Ningú no es belluga del lloc.

Jo faig un gest d'escepticisme.

Aleshores, em mostra un somriure brivall i, amb la fermesa del qui té experiència acumulada, en fa una síntesi teòrica:

—Els cadàvers peten, però no es mouen. Quan he de fer «traslados» d'un nínxol a un altre, de vegades em porten tant de temps que m'ocupen l'hora d'esmorzar. Llavors, dic al mort: «Manolo, espera't una miqueta que el tio se'n va a fer-se un cafenet i torna.»

—I Manolo, allí.

—Com un clau.

—Un dia tornaràs i el mort haurà escampat el poll.

—Calla, collons! El que sí que m'ha passat és tornar del bar i trobar-me una dona desmaiada. Esclata en rialles.

—T'ho passes puta mare, Pepe. Adopta un semblant de circumstàncies.

—Home, a mi, la faena m'agrada, però jo sóc molt respectuós. Un cadàver és una cosa seriosa.

Que Pepe és una persona de formalitat és una qüestió que ningú no gosa de posar en dubte. Té un currículum net com una patena. Per això, els poders fàctics del poble de Sedaví sempre han confiat en ell. Quan tenia onze anys, l'església deposità en ell la responsabilitat de ser l'únic escolà del poble. Més tard, i gràcies a la confiança que li mereixia al capellà d'aleshores, es féu càrrec de la sagristia. Pepe Blanch passà l'adolescència i bona part de la joventut envoltat de faldes de capellans.

—Parlant de faldes, Pepico. Hi hagué un capellà en el poble que es va fer famós en la comarca amb el nom de «Piu de ferro».

—Era d'Alfafar.

—Ací també en teníem un que picava de valent. Raja, Pepe.

—No t'ho dic, que ho posaràs.

—Paraula que guarde el secret.

—Que et conec, que ets molt bord.

—Està bé, home, deixem-ho córrer...

—Era Don Antonio.

—¿Don Antonio? Si estava grogusset, molt malaltet...

—Malaltet, ¡els collons! Però jo no vaig veure-ho, ¿eh? Va ser el tio Mariano, «el Mamó», que va entrar a la sagristia i els va pillar. Ell ho digué. Jo no vaig veure-ho.

—Tampoc no has vist el Nostre Senyor.

—Jo sóc molt respectuós.

—I reiteratiu.

És veritat, Pepe Blanch ha estat i és un home molt assenyat; no s'explica, altrament, com durant totes les èpoques i els consegüents canvis ideològics en el poder, ha gaudit de la confiança necessària, a fi de desenvolupar els diferents treballs que, uns i altres, sempre des de la cúpula, li han encomanat. Als anys cinquanta, l'estament eclesiàstic local el nomenà campaner. Aquella era una faena que requeria mans i saber estar. Tot i això, l'ofici de repicar campanes li reportà algun esglai. Dalt, en la torre, Pepe es flipava amb el soroll rítmic, però estrident, dels pesats esquellots. És un flip que contagia, t'entusiasma de tal manera que t'abstraus insconscientment dels perills.
Un dia de festa major, quan les tres campanes han de ser enlairades amb més animació, se li va embolicar un peu amb la corda de la campana principal.

—Vaig tindré molta serenitat. En el curt trajecte fins a l'exterior (cent metres d'altura), Pepico aconseguí alliberar-se del nus que l'empresonava a una mort segura. La campana duia molta força i el seu pes no podia fer gran cosa per evitar la gran escapada.

—Si no m'espavile, hauria anat a parar a Picanya.

—Però continuares de campaner.

—Això meu era afició.

Afició, voluntarisme, ganes de ser útil en els llocs més inversemblants, aquestes eren les seues armes. S'ha d'admetre el seu altruisme: tres duros per un enterrament ordinari; deu duros per un de classificat com a «gala» i cent cinquanta pessetes pels tocs de festa.

—Els de gala, Pepe. Afina la veu i marca't un enterrament de gala.

—Ding, dang, dong; ding, dang, dong... I l'ordinari: ding, dong; ding, dong...

—O siga, que la diferència era el «dang»: set duros.

—És que era un «dang» molt especial.

—Comprenc.

Com a campaner, el seu ventall musical no era massa extens. Els tres tocs ressenyats, tots en nòmina, i un parell més que el capellà de torn no li computava.

—Quan s'elegia un papa nou feia divuit trancs. Quan el bisbe venia al poble, nou.

—Per la facial.

—Sí, eren gratuïts.

Allò que no aconseguí la campana principal ho feu el progrés. Les campanes elèctriques frustraren la carrera artística de Pepe Blanch, quan era pública i notòria la seua fama en la comarca. Després d'una llarga estada en l'estament eclesiàstic, Pepe ingressà, sense l'habitual carnet que ho acreditàs, en el braç polític local. Un parell de missions de responsabilitat donarien la talla exacta del seu bon quefer. D'una banda, quan tots dormien, ell vetlava per tal que tot rutllàs sense malsons, enfundat dins d'un uniforme de sereno. De l'altra, quan el poble era despert, Pepe, trompeta en mà, anunciava les bones noves. I ni el bilingüisme l'agafà desprevingut. Ell mateix ho recorda:

—«S'hase saber que aquesta nit, en la biblioteca municipal, la Humitat del Poble Valencià farà un míting»

—La Unitat, Pepe.

—Tant de partit em mareja.

En la seua faceta de sereno, alguns l'han acusat d'absentisme laboral. No sé ben bé la base en què es fonamentava tal acusació. El ben cert és que havia d'acudir a massa llocs i, necessàriament, havia de badar per un costat o per un altre. Donar la notícia de l'òbit, enterrar els morts i vetlar pel somni del veïnat requeria una capacitat de treball poc apropiat per a un cos de quaranta-cinc quilos. Una cosa és clara: ell no té res a veure amb l'actual escalada de la inseguretat ciutadana. Ja fa temps que no és sereno, i com a municipal, no l'admeteren per falta de talla. L'esporàdica incursió com a representant de les forces d'ordre públic nocturnes mostra alguns incidents —poc significatius— per aclarir.

Una nit d'estiu una pedra trencà el vidre de la porta de l'Ajuntament. Uns anys després, Pepe aporta elements nous al cas:

—No era una pedra, era un cudol.

—Estaves dormint.

—Jo sé qui va ser.

—Rehabilita't, Pepe. Canta.

—No, que ho posaràs.

—Ja t'ho faràs.

Una altra nit, els veïns es queixaren a la guàrdia civil perquè a la plaça hi havia massa aldarull. El sergent de la Benemèrita telefonà a l'Ajuntament, a fi d'indagar-ne la causa.

—Pepe, los vecinos se quejan.

—Sin novetat, mi sargento.

Poques novetats. Només una dotzena de ferits i algun arbre escarransit que no ha pogut resistir l'envestida. Era la nit de la popular «poalà», on un centenar de joves celebren una tradicional batalla d'aigua, tot ells bufats com cabres. Pepe es féu el soca. També ell havia estat jove. Els temps s'albiraven difícils, i Pepe Blanch ja no tenia edat ni ganes d'ensopegar amb responsabilitats d'ordre. A més, la moderna megafonia havia inutilitzat la trompeteta que anunciava els esdeveniments locals. Dimití de tot i es quedà en el cementeri. Allí ha trobat la tranquil·litat necessària. En el seu «hortet» regna la quietud. Això sí, de tant en tant, algun conegut peta.

—És que, ara, la majoria de caixes són de novopan.

Ho diu amb naturalitat. És el seu ofici. Una professió que estima i a la qual dedica una atenció especial. Allí descansen amics de la partida de dòmino. Per això, es responsabilitza que sempre tinguen la foto lapidària lluent. Altres, que hi ha de tot, no van ser tan amics. Però no hi fa res; quan un entra a muscles per la porta principal, la resta és accessori. Pepe Blanch els ha vists triumfadors en vida i derrotats en l'acte de justícia de la mort. Els ha coneguts valents, com galls de brega, disposats a beure's
el món com si fos un rovell d'ou i, tanmateix...

—Ací hi ha xalets per a tots.

—Guarda'm un àtic.

—No t'angoixes.

A fora, els xiprers m'evoquen Raymond Chandler: «<,que hi fa on descanséssiu una vegada mort? Tant se valia en un dipòsit d'aigua bruta com en una torre de marbre al cim d'una alta muntanya. Mort, dormiu la gran dormida».

—Un cadàver és una cosa molt seriosa.

Repeteix, tot i que esbossa un mig somriure. Li agrada el seu ofici.