Pepe Blanch, l'amo de la gran dormida

Campaner, sereno, enterramorts... Pepe Blanch ha fet de tot això, i de moltes altres coses. Un començament com a escolà i una aparent jubilació cuidant morts, entre nínxols, li han donat una saludable visió de la vida. Els poders fàctics de Sedaví —un poble de l'Horta Sud— li confien la custòdia de la parentela... un bon currículum l'avala.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Fabricants de mobles, del metall o la fusta i algun que altre terratinent, fan que els cementeris siguen com una mena de holdings industrials. Potser per això, Pepe Blanch se sent important amb el seu ofici d'enterrador. El sent com una cosa pròpia: «me'n vaig a l'hortet», diu, quan cada matí s'acomiada de la dona per tal d'anar al tall. Allí, entre el silenci obligat del somni etern, Pepe fa més suportable la solitud dels morts, filtrant entre els nínxols una esquinçada melodia de Concha Piquer: «él vino en un barco de nombre estrangero...» L'eco de les parets del cementeri ...

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Ja ets subscriptor? Accedeix-hi