De petit visqué a Madrid (1971), després es traslladà a viure a Puerto Rico, on comença a estudiar art i més tard s’estableix a Nova York, on es consolida com artista. En 1987 s’integra al Group Material, un col·lectiu d’artistes implicat en qüestions socials i actiu en la lluita contra la sida.
El 1991 participa en la Biennal del Whitney Museum de Nova York i el 2007 representa els EEUU a la Biennal de Venècia. Entre moltes altres exposicions, el Centre Gallec d’Art Contemporani n’exhibí una gran mostra el 1995, el Guggenheim de Nova York i el MOMA li dedicaren grans retrospectives, i fou homenatjat per ARCO en l’edició passada.
Dins una estètica minimalista i conceptual, despullada i críptica, convida a repensar les relacions personals en clau política, el privat i el públic, la vida i la mort, amb una obra oberta a múltiples interpretacions. A partir d’un univers molt personal d’objectes, paraules i colors, com el blau del somni, el mar, l’amor i la bellesa, però també la por; el gris i blanc del cel; i el colors de la bandera americana, cossa idees subtils i incisives que escapen a la censura.
L’exposició Felix Gonzalez-Torres, Política de la relació, aplega unes 40 obres i s’organitza en quatre sales que despleguen diferents temes: una lectura política, la noció de parella, el viatge, i el patriotisme i militarisme connectats amb el masclisme i el desig homoeròtic. La primera sala apunta al conservadorisme i feixisme, a la repressió del col·lectiu gai, de la societat americana dels anys 80 i 90 amb la crisi de la sida, però també de l’Espanya postfranquista. Hi incideix a base dels colors vermell, blanc i negre, i peces de paper com Untitled (We Do not Remember), escrita en alemany i amb la lletra gòtica preferida dels nazis, sobre l’amnèsia d’Espanya en relació al seu passat feixista que encara cueja. En la mateixa tònica, Untitled (It’s Just a Matter of Time) alerta a base de text i tipografia, de l’auge de l’extrema dreta. I la farmaciola Untitled de 1990, que conté imatges i objectes de records, entre els quals El pelele de Goya, denuncia la violència sexista, racista i contra els homosexuals per part de l’Estat i els ultres.
La següent sala tracta de la parella i nocions derivades com igualtat, desdoblament, equilibri. Conjuga l’amor a dos veus, amb objectes repetits per al·ludir a les relacions personals i a l’amor homosexual, en nombroses peces: rellotges perfectament sincronitzats, miralls que reflecteixen l’altre, anells amb tota la seva càrrega simbòlica, com a metàfores dels Perfect lovers, però els rellotges de 1987-1990 també duen implícita una crítica a Espanya per alinear-se a l’horari d’Alemanya.
Amb accent afectiu, eleva la intimitat -amor, desig i vulnerabilitat- a qüestió política, amb imatges d’amants perfectes, però també imatges que parlen dels estralls de la sida, com les gràfiques d’Untitled (Boodworks).
La tercera és la sala blava, que parla del viatge, l’exili, els moviments migratoris i el turisme, en la doble vessant fugida-llibertat, amb imatges de platja, aigua i cel. Hi trobem peces com el sorprenent mar Untitled (Blue Placebo), fet a base de caramels blaus, els miralls blaus que denoten por o Untitled (Silver Beach), que tradueix l’experiència ambivalent de l’artista al Carib, de la platja vista com a utopia i explotació.
Una llarga cortina blava transitable, Untitled (Water), remet a un gran espai nu amb grans imatges d’aus i núvols al cel, una grisalla austera i pura que ens envolta.
I la darrera sala analitza les idees de patriotisme, militarisme, masclisme i desig homoeròtic, i els monuments com a resum dels valors d’una societat. Parla de l’eròtica del poder, aquesta atracció contradictòria pels homes d’uniforme militar, que representa alhora la por a la dictadura i l’admiració per líders forts. L’artista proposa antimonuments, com l’Untitled (America), a base de bombetes, en contraposició als monuments hegemònics. Però el títol America al·ludeix també subtilment a les ombres del somni americà. Una pila de 100 quilos de xupa-xups amb els colors de la bandera americana d’Untitled (Para Un Hombre En Uniforme) sembla una lectura irònica dels serveis patriòtics i el ballarí de Go-Go Dancing Platform, entre cabaret i monument, un altre antimonument, que contraposa el moviment a la rigidesa de l’escultura.
En la línia de l’art nord-americà que mostra l’exposició El Somni americà de Caixaforum, l’artista usa qualsevol matèria per incidir en les paradoxes de la societat americana: cartells, piles de dolços o de paper, trencaclosques fotogràfics, cortines…, per sorprendre i provocar l’espectador. Ens agafa desprevinguts i ens fa reflexionar.
Juga amb la paraula i la imatge sota el fil d’un pensament subtil, on tot està ben travat. Designa Untitled totes les peces, amb un subtítol que a manera de codi dóna la clau de la peça.
Les seves obres tenen diferents nivells de lectura, una idea de les quals és la mutabilitat, tot és efímer. Les piles de paper ofertes al públic també qüestionen el mercat de la gràfica d’edició limitada; els caramels que desapareixen en cada exposició escapen a la lògica del mercat, i a la llarga, els rellotges ja no van alhora, les piles de caramels desapareixen i les bombetes s’apaguen, metàfores de la pèrdua i la mort. L’exposició va canviant per la interacció amb el públic i l’acció de la comissària, per la qual cosa no es publicarà el catàleg fins que acabi l’exposició, que inclourà tots els canvis.
Aquesta obra suggestiva necessita de la interacció amb el públic: “sense el públic aquestes obres no són res. Demano a la gent que m’ajudi, que assumeixi la responsabilitat, que s’emporti part del meu treball”, diu explícitament.
I més enllà del MACBA, l’exposició surt al carrer amb tanques publicitàries i peces disseminades en edificis emblemàtics de la ciutat, com l’Untitled (It’s Just a Matter of Time) a la façana de l’Auditori; la instal·lació Untitled (Loverboy), unes cortines blaves que trasmuden el Pavelló Mies van der Rohe, o l’Untitled (America) que es pot veure a la façana del Macba i a la Rambla del Raval. Intervencions que qüestionen la noció d’espai públic i privat i la manera d’experimentar l’art.
Llatí, gai i marxista, Félix González-Torres desconstrueix els relats oficials que afecten la vida privada amb bellesa i enginy i convida a reflexionar sobre el discurs estètic, perquè considera que tot és política, en línia amb el pensament del filòsof Edouard Glissant: “Fes quatre preguntes senzilles per definir l’estètica. L’estètica de qui? En quina època històrica? En quines circumstàncies? Amb quin propòsit? […] De seguida t’adonaràs que les eleccions estètiques són política.”
El món subtil de Felix Gonzalez-Torres
Comissària: Tanya Barson
Macba, Barcelona
Fins al 12 de setembre de 2021