És un diumenge de finals de febrer. Han passat gairebé dos anys des que van arribar a terres europees per primer cop, al port de La Valletta. Se’ls van endur immediatament, tres adolescents descalços i emmanillats. No tenien la més petita idea sobre què se’ls acusava. Eren presumptes terroristes.
Han tornat a quedar aquesta tarda per llegir cartes junts, asseguts a la cuina d’un pis compartit a Malta. Lamin (*) està llegint. És un noi de Guinea que somia amb el Canadà i amb el futbol professional.
Kader, de divuit anys, també està llegint. És un noi jove de la Costa d’Ivori que col·lecciona vambes i és un fanàtic del Manchester United.
Abdalla, de vint-i-un anys, és el més gran del grup. Quan vivia a Guinea estudiava Sociologia a la universitat. Està casat i té una filla de sis mesos que va néixer a Malta.
Els tres s’enfronten a llargues penes de presó, i un d’ells podria ser condemnat a presó perpètua. La llista d’acusacions preliminars és extensa, més d’una desena en total, on s’inclouen actes terroristes, el trasllat il·legal de qualsevol persona a un altre país, i segrestar i amenaçar persones amb l’objectiu de forçar la seva entrada a Malta.
A la cuina del pis compartit de Kader, un dels companys de pis està cuinant pollastre amb salsa, i un altre els saluda abans de ficar-se a la dutxa. Però cap dels tres els fa cas mentre continuen llegint.
“Estimats El Hiblu 3 ... no hi ha cap prova que hàgiu comès cap crim ... Aquí fora hi ha centenars, fins i tot milers de persones, lluitant per la vostra llibertat. Atentament, l’escola Herder”.
Lamin, el noi de disset anys, deixa la postal d’Alemanya sobre la pila que hi ha davant seu. Sobre la taula ja hi ha cartes del Japó, d’Anglaterra i dels Estats Units. Diuen frases com: “Estem amb vosaltres, El Hiblu 3” o “Força”. Hi ha centenars de cartes, dos sacs plens.
El Hiblu 3 és com l’hi diuen al trio, els hi van posar aquest nom pel petrolier El Hiblu 1 que els va rescatar a ells i a uns 100 altres migrants del bot pneumàtic a alta mar entre Líbia i Malta. Els tres adolescents ni tan sols es coneixien abans d’això. La seva història, però, representa quelcom molt més gran, com ells bé saben.
Hi ha gent que ho veu com el tancament d’Europa, la criminalització dels refugiats i el menyspreu pels drets humans. Altres ho veuen com una Europa amenaçada. Veuen el trio com uns criminals que, suposadament, van forçar el capità a portar-los a Malta en lloc de tornar-los a Líbia. Altres els veuen com a herois per aquesta mateixa raó. Diuen que han salvat més de 100 persones, incloent-hi nens, de ser deportades a un país on podrien haver patit tortures, violacions, esclavitud i mort.
“Mireu-nos”, diu Abdalla, el més gran dels tres. “Per què diuen que som terroristes? No dúiem res a sobre i anàvem a la deriva en un vaixell de goma que s’enfonsava”. Abaixa el cap, és tan sols un jove amb xancletes. Els terroristes, diu, tenen un aspecte diferent. Diu que n’ha vist a la televisió, a les notícies i a les pel·lícules d’acció. “Els terroristes van armats”.
L’Oficina de l’Alt Comissariat de les Nacions Unides per als Drets Humans ha instat Malta que reconsideri les acusacions contra el trio. Mentrestant, algunes organitzacions d’ajuda humanitària s’han unit per recaptar diners per pagar-los la fiança, i Amnistia Internacional l’any 2020 va llançar “la campanya pels drets humans més gran del món” i una campanya massiva de cartes.
A Malta, els tres joves llegeixen cada una de les cartes que els hi arriben, d’una en una, cada diumenge. Diuen que així mantenen en silenci les veus dins dels seus caps. Veus que els repeteixen que es poden passar el que els queda de vida a la presó.
Rescat
L’aire de la barca inflable s’escapava. Lamin ho va notar quan va tocar la goma. Aquell no era el bot que els duria a Europa, però no hi havia marxa enrere. Líbia havia estat un infern, s’havia quedat sense diners, a la costa hi havia homes armats, i aquest ja era el seu segon intent de marxar. En aquell moment, Lamin tenia quinze anys.
Era 26 de març de 2019, els contrabandistes libis els van embotir a tots a la barca, als 108 que eren. Lamin es va ajupir a la proa, on s’asseien les dones i els nens. Es dirigien cap al nord en mig de la foscor. No va trigar gaire a tenir els peus submergits.
Lamin ara està assegut en una cafeteria per damunt del port de La Valletta, tan sols uns cent metres en línia recta d’on va ser detingut fa dos anys. És més petit que els altres dos, també més callat. Diu que no acostuma a anar a cafeteries ni a llocs públics. Gairebé no surt mai, perquè li té por a la gent de Malta.
Quan Lamin explica les coses sovint sol saltar d’un tema a un altre: entre Líbia, el Mediterrani i Malta, entre el passat i el present. És probable que, en part, sigui perquè encara no han arribat a cap conclusió, a cap veredicte. Les autoritats han estat els dos darrers anys recollint proves pel cas La Policia contra Abdalla B., K. T. A. Kader i Lamin H. Han anat a judici en diverses ocasions, i sempre els han tornat a deixar anar dient: “s’ajorna la sessió”. Encara no els han deixat testificar. Quan per fi tingui l’oportunitat de fer-ho, Lamin diu que farà al tribunal la pregunta següent: “Si vostès haguessin estat en la meva pell, què haurien fet?” Recorda com el mar s’agitava els matins, Lamin estava congelat, afamat i escoltava com els altres ploraven. I va haver-hi un moment que van veure un avió donant voltes sobre els seus caps.
L’avió era part de “l’Operació Sophia”, la missió de la Unió Europea per rescatar les persones que necessitaven ajuda al mar, i per combatre el contraban. També hi participaven els militars alemanys des de feia temps, però ells no tenien cap mitjà per saber-ho. Aquell mateix dia, la UE va suspendre pràcticament totes les patrulles marítimes a causa de la disputa amb Itàlia sobre permetre l’entrada de refugiats. Només quedaven els avions de reconeixement. Alhora, Matteo Salvini, el que llavors era ministre d’Interior, va paralitzar els rescats marítims a civils. Al mar no hi havia gairebé cap ajuda. Però el 26 de març es van topar amb un petrolier. Anava des d’Istanbul fins a Trípoli, feia 52 metres i hi havia sis tripulants a bord. El vaixell navegava sota la bandera de Palau.
“Senyor, hi ha vides al mar, podeu ajudar-les?” L’Operació Sophia va trucar per ràdio al capità del Hiblu. Poc després, Lamin va veure una embarcació vermella. Quan van estar suficientment a prop, la tripulació del Hiblu va baixar escales i cordes. Lamin diu que el capità va estar tota l’estona filmant amb el seu telèfon mòbil.
“I si és un vaixell libi? On van?” es preguntava la gent del bot pneumàtic, que solcava les ones desinflat. No tenien cap altra opció. Tot i això, uns quants van decidir quedar-se a bord. Aparentment, no es fiaven del Hiblu. Van girar cua i el bot va desaparèixer ràpidament a l’horitzó.
“Algú de vostès parlà anglès?” va preguntar el primer oficial de coberta del Hiblu, així és com va començar tot. Lamin va afirmar. Parla anglès, francès i mandinga. Havia anat a una escola anglesa a Guinea. Diu que li encanten els idiomes i que la seva passió és traduir. Ara, a vegades, desitja haver-se quedat callat.
Des que el van posar en llibertat sota fiança, Lamin ha estat vivint en una casa per immigrants menors d’edat. Ha trobat una feina, on treballa deu hores al dia en una obra. Quan acaba, es refugia a la seva habitació. Es fa el dinar que s’endú a la feina l’endemà, mira pel·lícules, escolta cançons d’Ed Sheeran o Whitney Houston i després espera que torni a ser de dia. “No vull cap problema”, diu. “Si passa alguna cosa fora, em tornaran a culpar a mi”. A part d’això, l’únic que fa és anar a jugar a futbol amb altres refugiats els dissabtes i a casa del Kader a llegir les cartes, els diumenges.
“Salutacions d’un científic anglès retirat de vuitanta-vuit anys. Espero que us agradi aquesta postal. Anglaterra té molts llocs bonics a prop del mar perquè és una illa. Estic amb El Hiblu 3, espero també que sigueu lliures aviat, i podeu gaudir del futbol”. – Una carta de Gran Bretanya.
Lamin tenia tretze anys quan va posar-se en camí. La seva família és de Nzérékoré, una ciutat gran al sud de Guinea. Va marxar cap a Mali amb els estalvis de la seva mare. Havia sentit a dir que els nens podien guanyar diners a les mines d’or de la frontera.
“Era un nen, no sabia res”, diu. El treball a les mines era massa dur per a un nen de tretze anys, així que va continuar cap a Bamako, la capital de Mali. Allà va trobar un home que el va deixar dormir a la seva furgoneta. L’home li va dir que hauria d’anar a Algèria si volia guanyar diners. Lamin va pagar llavors al primer contrabandista.
Més tard, al desert, Lamin diu que va haver de créixer, que va veure gent morir. Va veure ossos a la sorra, motxilles abandonades, roba. Ho explica com si fos un malson, amb una veu tranquil·la, i es concentra tant que oblida beure el suc de taronja fins que els glaçons ja s’han desfet.
Va trobar feina com a netejador a Alger. Li agradaria haver-se quedat, diu, però llavors els algerins van començar a perseguir la gent com ell. Homes armats buscaven migrants per la ciutat, els arrestaven i els abandonaven en mig del desert a la frontera amb Nigèria. Els algerins en deien “repatriació”, però molts es perdien i morien. Ell va fugir.
Hi havia homes armats a la frontera de Líbia. Lamin recorda haver de fer cua i despullar-se. Els homes els escorcollaven a tots buscant qualsevol objecte valuós o diners. “Fins i tot t’escorcollaven l’anus”, diu. També va veure com violaven les dones.
Li van treure el mòbil, però no van trobar els 420 euros que havia estalviat, els havia pogut guardar a la costura de la seva jaqueta. Els va utilitzar per pagar un lloc al bot pneumàtic. Aquell va ser el seu primer intent.
Poc després, Lamin va estar en un campament de l’Al-Khums, tancat en una habitació amb unes 200 o 300 persones. L’única aigua que tenien era la de la cisterna del vàter. Els guardacostes libis havien interceptat el bot pneumàtic i l’havien disparat. Els guàrdies del campament els pegaven, i a la nit, podia escoltar dones cridant. Va aconseguir escapar per casualitat.
“És difícil entendre com heu tingut tanta mala sort d’estar en la posició que us trobeu. (...) Espero sincerament que aviat sigueu lliures com hauríeu de ser-ho. (...) Penny Young” – Una carta del Canadà.
Captura
“Se li atorga la llibertat sota fiança ... amb les condicions següents: 3. Que l’acusat no surti o intenti sortir d’aquestes illes ... que no pugi a bord de cap barca, iot, vaixell o qualsevol altre mitjà de transport per mar o aire ...
4. Que estigui en tot moment a un mínim de 50 metres de la costa i de qualsevol port marítim, aeròdrom o aeroport de les illes de Malta.
7. Que es presenti ... a comissaria diàriament entre les 08:00 i les 20:00.”
Condicions ordenades pel tribunal, novembre de 2019.
És un divendres de febrer al matí, Kone Tiemoko Abdul Kader, a qui alguns amics s’adrecen com a Kone o Kader, va de camí a la comissaria de Paola, un petit poble a pocs quilòmetres de La Valletta.
Duu unes vambes Nike de colors i s’ha recollit el cabell en un monyo amb una goma elàstica, de tal manera que sembla vint centímetres més alt del que realment és. Li agraden les begudes energètiques i escolta cançons de Wizkid, el seu músic nigerià preferit. I canta: “Donant gràcies a Déu per la vida (Ojuelegba)”.
Podríeu pensar que és un adolescent com qualsevol altre si no fos per algunes coses que diu. “Tinc un peu a la presó”, i és un sentiment que l’acompanya sempre.
A diferència de Lamin, Kader sempre està fora de casa, atès que és l’única manera que pot suportar la seva vida a Malta. Gairebé sempre que li truques està a l’autobús. Com aquest matí, que estava a la carretera poc després d’haver-se llevat a les 4 del matí. Es dirigia cap a Marsa, al gran encreuament on els migrants esperen la feina.
Esperava dret al costat d’un senyal que hi deia “Zona de remolc”, amb el cel gris cendra al seu damunt. Cada pocs metres, podies veure nois i homes ajupits que buscaven el mateix que ell: per pocs euros l’hora, deixaven que persones desconegudes els portessin en furgonetes a les obres.
Els caps sovint desapareixien al final de la jornada sense haver-los pagat, diu Kader. Fa uns mesos es va trencar la cama en caure del tercer pis d’una bastida. Mai li van pagar aquell dia de feina.
A Líbia passava el mateix, diu. Allà també hi havia encreuaments on els obrers esperaven alguna feina, i allà tampoc sabien res sobre la persona del cotxe on es muntaven. Kader ens explica que un cop un terratinent de Trípoli els va recollir a ell i a un noi de Mali. L’home els va dur als seus camps on els va fer treballar, juntament amb altres migrants, a temperatures molt elevades, i quan queia la nit els tancava. Van treballar com esclaus durant molts mesos i, alguns cops, fins i tot els prestava a altres terratinents.
“Cadascú té la seva història de Líbia”, diu Kader. “Imagineu que algú us vol retornar a un país així”.
Amnistia Internacional i nombroses altres organitzacions han estat anys insistint que retornar els refugiats a Líbia és una violació dels drets humans. Segons la llei marítima internacional, els capitans dels vaixells han de dur a un lloc segur aquelles persones que rescaten. Segons l’Agència de l’ONU per als refugiats (ACNUR): “Garantir la seguretat i la dignitat de les persones rescatades ... ha de ser la consideració primordial per tal de determinar on desembarcar”.
“On ens esteu portant”, preguntaven els migrants a bord del Hiblu al primer oficial. L’home responia que estava esperant instruccions de l’avió. Lamin ho traduïa.
Per ràdio, l’Operació Sophia va dir al Hiblu que l’ajuda estava en camí i que un vaixell vindria a recollir els migrants. L’Operació Sophia coopera amb la Guàrdia Costanera líbia, però els migrants no ho sabien. Recorden que el primer oficial els va prometre per l’Alcorà que els durien a Europa.
El Hiblu esperava. Va caure la nit, però van seguir esperant durant sis hores més. No va aparèixer cap vaixell. De sobte, els motors es van encendre, diu Kader, i l’embarcació es va començar a moure ràpidament.
Cap a les cinc o les sis del matí van veure llums. Era Europa? Van esclatar en crits d’alegria. “Europa!” cridava la gent. “Estava molt feliç”, diu Kader, fins que va poder veure els primers edificis. “Medina,” va dir algú, l’antic poble de Trípoli. Els telèfons mòbils van començar a rebre la cobertura de la xarxa líbia. La tripulació s’havia tancat a la cabina.
El pis compartit de Kader està a pocs metres de la comissaria de Paola. Avui no ha tingut sort trobant feina i ara es dirigeix cap a comissaria. Està situada en un edifici que pertany al centre penitenciari Corradino, la presó més gran de Malta, un edifici imponent del segle XVIII amb murs gruixuts de color sorra que presideix Paola com una fortalesa.
Aquests són els murs rere els quals Kader podria desaparèixer si el declaren culpable. Viu literalment a la seva ombra, passant al seu costat cada cop que vol agafar l’autobús, anar de compres o a treballar.
Puja les escales de comissaria, saluda al policia rere el taulell de fusta i diu “128”, el seu número de la llibertat condicional. El policia del taulell introdueix el número. No s’està gaire estona, però aquesta visita diària a la comissaria l’ha canviat, Kader diu que pot sentir com el miren com un criminal.
“Ja he estat allà dins”, diu, assenyalant la reixa verda. Al seu tercer dia a Malta, el tribunal els va traslladar a Corradino, de comissaria a la unitat d’alta seguretat. “Divisió 6”, diu Kader, “la pitjor unitat de totes”. Tenia setze anys, però el van tancar en una cel·la amb un home gran de Malta. Era un assassí? O un violador? Kader diu que no ho sap, tampoc no va preguntar. Es va arraulir a la seva llitera i va pensar que la seva vida havia acabat.
Només va comprendre millor el delicte que suposadament havia comès quan ell i Lamin van ser traslladats, de nou, deu dies després, a un centre de detenció juvenil, on van passar els següents vuit mesos. Allà van veure imatges del Hiblu a la televisió. Els altres presoners van començar a adreçar-se a ells dient-los “capità”.
Kader diu que tenia problemes per dormir a la cel·la, per culpa de tots els pensaments esfereïdors que li donaven voltes pel cap. Les nits només van millorar quan el van posar amb en Lamin a una mateixa cel·la, diu. Podien cuidar l’un de l’altre.
S’ha de considerar el context si es vol entendre la gravetat de les acusacions, diu Neil Falzon, l’advocat del trio. A través de Zoom ens explica que Kader, Lamin i Abdalla es van topar accidentalment amb quelcom molt més gran que ells mateixos: una tempesta política. Una tempesta sobre la política migratòria de la Unió Europea i el tractament dels migrants a Malta.
Quan l’any 2002 van començar a arribar els primers bots, diu Falzon, Malta ni tan sols formava part de la Unió Europea. Era una illa aïllada i extremadament homogènia pel que fa als orígens ètnics i lingüístics de la població. Molts maltesos van sentir amenaçada la seva identitat amb l’arribada de migrants, diu, i això ha afectat la resposta del país des de llavors. “Com una petita illa assetjada, atacada”.
El govern va reaccionar amb mesures dissuasives, inclòs l’ús agressiu de la detenció i un acolliment poc agradable, diu Falzon. A Malta hi ha molta discriminació i racisme, continua dient, combinada amb una acollida deficient i molt poc esforç per a la integració. A més a més, diu, Malta volia demostrar a la Unió Europea que estava construint un mur fort contra els “invasors”. Aquesta era la situació quan els tres joves van arribar.
Encara no s’ha documentat oficialment què va ocórrer exactament durant els minuts decisius a bord del vaixell. Però hi ha testimonis de la gent a bord, i una transcripció de la ràdio.
Evidencia que els migrants a bord del Hiblu van entrar en pànic. Van començar a queixar-se a crits tan bon punt van veure la costa líbia. “Líbia, no”, cridaven. Alguns amenaçaven de tirar-se al mar. Altres van començar a colpejar les finestres de la cabina on s’havia tancat la tripulació. I d’altres, segons diuen, van començar a llançar objectes contra el vaixell.
En algun moment, el primer oficial va obrir la porta de la cabina i els va demanar que es tranquil·litzessin. “On està el nen que sap parlar anglès?”, va preguntar. Volia que Lamin entrés amb ells a la cabina.
Al principi, Lamin diu que no volia entrar-hi. Els altres migrants l’amonestaven i li deien mentider perquè havia traduït la promesa que portarien els migrants a Europa. Lamin diu que va asseure’s a la gatzoneta i va començar a plorar. Kader i Abdalla intentaven tranquil·litzar la resta, i finalment van acompanyar Lamin a la cabina. En part perquè no es fiaven del primer oficial. Després de tot, ja els havia mentit.
Lamin diu que es va ajupir de genolls davant la tripulació i es va posar a suplicar. Els va intentar convèncer amb paraules. Plorava. Va assenyalar les dones i els nens i va preguntar com sobreviurien una altra temporada a Líbia.
El primer oficial, diu Lamin, els va dir que havien girat rumb i els portarien a Malta. “Va ser decisió seva, només seva” diuen tots tres. Potser li va saber greu per nosaltres, diu Lamin. Tot i això, el més probable és que fos resultat d’allò que van veure fora de la cabina. No és difícil imaginar com s’ha de sentir una tripulació de sis en encarar-se a 108 persones desesperades i famèliques.
Kader diu que mai no havia ni tan sols sentit a parlar de Malta fins a aquell moment. Al cap i a la fi, tots volien anar a Itàlia. Diu que va preguntar: “Malta, on és això? És Europa?” Van agafar un mapa i els la van assenyalar.
La tripulació els va demanar que es quedessin a la cabina, com a testimonis i mediadors. Llavors tot va anar de forma més pacífica, diu. Fins i tot van poder dormir una estona, i un membre de la tripulació els va donar uns quants cacauets. Poc abans que arribessin a Malta, les forces armades malteses (FAM) es van comunicar per ràdio amb el vaixell. Més tard la conversa va aparèixer als mitjans de comunicació.
FAM: “El Hiblu 1, aquí el patruller maltès Papa 21. Seguiu avançant cap a les illes malteses a velocitat constant. Ja se us han donat instruccions de no seguir entrant en aigües territorials malteses. Si us plau, detingueu l’embarcació.”
El Hiblu: “D’acord, senyor, però els migrants... L’embarcació no està sota el nostre comandament”.
Llavors s’escolta la veu de Lamin que diu: “Bon dia, senyor. Bon dia. Soc un dels migrants”.
FAM: “Bon dia”.
Lamin: “Si us plau, escolteu-me detingudament. No estem portant... el vaixell a Malta. Però la situació és molt dolenta. Hi ha nens, dotze nens petits. Ja no parlen. Fa tres dies que estem sense menjar ni aigua. Si us plau. No podem tornar. Si us plau. Han passat tres dies, no tenim menjar. Hi ha dinou dones, dotze nens. Si us plau, ajudeu-nos”.
FAM: “Rebut, senyor”.
El primer oficial del vaixell va tornar a agafar la ràdio. “Ja hem parat, capità. Ja hem parat. El motor està apagat”.
També va respondre una pregunta dient que hi havia membres de la tripulació ferits, però al judici va desmentir l’afirmació. En una entrevista posterior per la revista Vice, un membre de la tripulació, un enginyer, va dir: “No són terroristes, són refugiats”.
A la pregunta, per què els càrrecs són tan severs i per què s’han assenyalat aquests tres en concret, el demandant (la policia maltesa), es va negar a respondre, i es va limitar a remetre’s al procés judicial actual.
“Estimats senyors, salutacions des de ben lluny. (...) Cada llengua que parlem ens dona més poder. Com volar, o tornar-se invisible, tenir l’habilitat de poder parlar diverses llengües és un SUPERPODER! Quan vau utilitzar les vostres habilitats lingüístiques a l’El Hiblu, ho vau fer per vosaltres i per ajudar als altres. Sou uns herois.” – Una carta dels Estats Units.
Esperança
Un dijous de principis de març, Abdalla, Kader i Lamin van entrar als jutjats de La Valletta amb corbata i vestit. Per primer cop en dos anys, el tribunal anava a escoltar el testimoni d’una migrant que havia estat amb ells. Havien esperat molt de temps per aquest dia.
La dona va testificar que estava embarassada de nou mesos en aquell moment, que la gent a bord del vaixell havia sucumbit a la desesperació i que tots havien començat a plorar i cridar quan van veure que el vaixell els duia de nou cap a Líbia. La tripulació, va dir, s’havia tancat en una cabina.
Va declarar que en algun moment el capità va obrir la cabina per parlar amb ells. L’home va començar a parlar, va dir la dona, però ella no sabia de què. Després d’això, el capità els va dir que es tranquil·litzessin, i llavors els va portar a Malta.
La dona va dir que no sabia exactament de què se’ls acusava.
Després de l’audiència, Lamin diu que va sentir tant felicitat com por. Felicitat perquè per fi havien citat la testimoni i ara hi havia una possibilitat que tot s’aclarís. Por, perquè tenia la sensació que el tribunal havia intentat pressionar la testimoni.
Si li pregunteu a Abdalla, el més gran dels tres, què ha suposat aquest cas per la seva vida, us dirà que se sent com una pilota colpejada per algú altre. “No en tinc cap control”.
Diu que ja no parla del cas amb la seva dona. Estava amb ell a Líbia, i també al vaixell. La seva filla es diu com la dona alemanya de l’organització Sea Watchque els va donar suport. Jelka. A vegades, diu, mira a Jelka i es posa molt trist. S’imagina què passaria amb la seva família si acabés tornant a Corradino, a presó.
Un dissabte a la tarda, dies abans del judici, El Hiblu 3 es van trobar al camp de futbol. Cada dissabte es fa un entrenament pels joves refugiats i migrants, finançat per la Unió Europea, diu l’entrenador. La mateixa Europa que els ha costat la llibertat ara els regala samarretes de polièster. Lamin duu el número 9. Al pit hi ha dibuixades persones de pell clara i fosca agafades de la mà, al costat de la bandera blava de la Unió Europea.
Lamin entra al camp i defensa. Abdalla s’uneix als davanters. Corren per la gespa, rient i dient paraulotes. Kader, que ja no pot jugar des que va caure de la bastida de l’obra maltesa, es queda a la banda animant-los. Semblen lliures, com si no tinguessin preocupacions. Semblen adolescents.
*Nom fals.
Traducció d'Ariadna Gil Besolí