El fracàs de ‘The Get Down’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les escenes musicals són increïbles. El problema de The Get Down és tota la resta. L’ambició del projecte, que Baz Luhrmann ha anat gestant durant gairebé una dècada, ha estat probablement el seu pitjor enemic. Perquè la sèrie vol ser-ho tot: un retrat realista, amb denúncia social inclosa, de la vida al Bronx als anys 70, la construcció d’una mitologia d’estil fantàstic al voltant de les estrelles de hip-hop de l’època, una història d’amor ensucrada que no desentonaria en High School Musical, i temes propis de les sèries adultes, com el tràfic de drogues i la delinqüència. Tot ben barrejat porta a un còctel on els ingredients no s’acaben de mesclar com cal i on totes les parts es veuen perjudicades pel conjunt. El resultat és un guió artificial embolcallat per un plantejament visualment igual de barroc i estilísticament heterogeni. A les sèries de televisió la combinació de dos elements sovint ha estat el mètode per innovar, però aquí són massa els elements que pretenen unir-se (fins i tot s’hi barregen escenes d’animació) perquè el resultat sigui consistent.

També són massa elements i l’audiència acaba confosa. La combinació de pols oposats pot crear fàcilment un desconcert que probablement explica perquè The Get Down només ha trobat un públic minoritari. Els esforços que s’han fet, a l’estrena de la segona part de la primera temporada, per posar al dia a possibles nous espectadors (abans de començar l’episodi, Netflix et proposa veure un resum de tot el que ha passat, cosa que no ha fet en cap de les seves sèries, i un cop començat es dediquen cinc minuts a recordar qui és qui) diu molt de la necessitat que la sèrie té de captar-los. Encara que Netflix no dóna xifres, és evident que The Get Down ha estat un fracàs, especialment si es té en compte que les expectatives que hi havia en la sèrie i la inversió realitzada (és una de les més cares de la història, amb 10 milions de dòlars per episodi). Que Netflix hagi retallat el nombre final d’episodis (11 en comptes de 12) és una prova més de la derrota.

Part de l’èxit de Netflix es basa (a banda de la indiscutible qualitat tècnica del servei que ofereix i d’un catàleg de sèries i pel·lícules molt ben fornit) en una estratègia de marketing que fa veure que no existeixen els fracassos (i d’aquí l’opacitat a l’hora de desvelar les seves xifres d’audiència). Però The Get Down ha estat una patacada forta que demostra que també a Netflix depenen dels resultats, per molt que treballin amb nínxols d’audiència molt concrets. Donant per fet que The Get Down no renovarà per una segona temporada, això vol dir que es convertirà en la quarta sèrie original del servei que es queda a mitges. En aquesta llista, que no es menciona mai, també hi ha Marco Polo, Bloodline i Hemlock Grove. El cost econòmic de The Get Down fa que el seu fracàs sigui més sonor que el d’altres i ens recorda que també en el món de l’streaming, caracteritzat per una sèrie de llibertats que no té la televisió tradicional, el públic és el que mana al final.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.