Les teories de la conspiració polítiques no han nascut amb QAnon. De fet, han estat una constant al llarg de la història. La primera que està registrada data del segle VI. Ha plogut des de llavors. No hi ha espai en aquest setmanari per encabir ni tan sols una petita part de les que s’han generat a través del temps. Vet aquí només quatre de les més importants.
La història secreta de Justinià
El passat gener, la revista Time publicava un text de l’historiador Roland Betancourt en el qual recordava que ja al segle VI està documentada una teoria de la conspiració. En efecte, a l’Imperi Bizantí (330-1453 ) va existir a finals d’aquella centúria un escriptor de la cort, anomenat Procopi de Cesarea, que va fer tres obres titulades genèricament Sobre guerra i edificis, en les quals es passa revista als grans èxits que, al seu entendre, calia imputar a l’emperador Justinià i a la seva esposa Teodora. Es lloava el poder militar assolit per l’imperi i el gust de la cort per la cultura i l’arquitectura. Res estrany. Totes les corts medievals solien tenir escrivents de les grans gestes dels seus sobirans, tan si eren veritat del tot o només a mitges o, que també era comú, pura invenció. L’originalitat de Procopi consistí en el fet que, a més, volgué deixar per a la posteritat una història secreta dels seus sobirans, cosa que és del tot insòlita. Segons conta Time, l’escriptor era conscient que si “certes persones poderoses encara visquessin, li hauria estat impossible compartir aquesta informació” i no ser “torturat ni assassinat brutalment”. Procopi reflexiona en el seu text secret, diu la revista, que “el que ha de compartir és tan indignant que tem que ‘guanyarà la reputació de ser narrador de mites i se situarà entre els poetes tràgics’. Però, no obstant això, és el seu deure moral explicar aquestes coses amb ‘bona fe’ i ‘tractant els fets’, cosa que li fa arriscar-ho tot per la veritat. A partir d’aquí, continua parlant de totes les coses corruptes fetes per Justinià i Teodora”.
Igual que el misteriós informant actual, conegut simplement com Q, Procopi parla del seu coneixement íntim, i de primera mà sobre les relacions secretes de l’Imperi. Es refereix a activitats escandaloses: “possessió demoníaca i depravació sobrenatural” de l’emperador. Afirma que el “dimoni s’havia encarnat en Justinià”. Procopi fins i tot “escriu que aquells que passaven temps amb l’emperador fins ben entrada la nit veien un fantasma en lloc de la seva forma corporal. I altres van dir que van veure com el seu cos sortia del tron i començava a passejar per l’habitació mentre el seu cap desapareixia”. La història secreta també ofereix un tractament profundament misogin de les dones. Particularment, Procopi ataca l’emperadriu Teodora per la seva promiscuïtat sexual. En un equivalent medieval a la pornografia l’autor detalla en forma gràfica els diversos actes sexuals en què va participar Teodora.
Diu Time que “tan escandaloses són les afirmacions de la història secreta que molts historiadors han ignorat el text fent-lo passar per pura sàtira política, pensada per al plaer i l’humor d’un cercle d’elit educat”. En efecte, “els historiadors sovint han restat importància al paper polític i cultural de la història secreta en la societat bizantina. Se subratlla que per això va rebre poca difusió durant la major part del període medieval i, certament, poca o cap a l’època de Justinià i la dels seus successors immediats. La suposició és que poques vegades va ser llegida (...). Tot i així, l’obra bizantina del segle X coneguda com La Suda —una mena d’enciclopèdia sobre Bizanci, escrita en vers—, cita repetidament les seves històries (secretes) i suggereix (que existien) lectors importants d’aquest text estrany, més enllà del que els historiadors han estat capaços de determinar amb precisió. La pregunta persistent sempre ha estat formulada en termes moderns: és un dossier d’intel·ligència o una teoria de la conspiració?”
Els templers
L’Orde dels Pobres Cavallers de Crist i del Temple de Salomó (o Pauperes Commilitones Christi Templique Salomonici, tal com era el seu nom en llatí) fou fundat el 1118 o 1119 —i reconegut oficialment pel Papat el 1129— per part de nou cavallers francesos liderats per Hugues de Payns, just després de la primera croada. El seu propòsit original era protegir les vides dels cristians que peregrinaven a Jerusalem a partir que la mítica plaça cristiana fos “alliberada” a sang i foc —s’hi assassinaren no menys de 30.000 persones— del control dels sarraïns. A partir d’aleshores, l’orde va créixer exponencialment, no només en nombre de membres sinó sobretot en poder polític i econòmic. Durant els dos segles següents va teixir un vertader imperi. Es convertiren en una mena d’estat difús, sense fronteres, que es desenvolupava en el si dels regnes cristians. Els templers foren els primers que usaren tècniques financeres modernes, crearen bancs que lliuraven cartes de pagament entre ciutats llunyanes... cosa que dona idea del volum econòmic que movien. La riquesa que atresoraren convertí els templers en objecte d’enveges i odis no només per part d’altres ordes per l’estil —religioses alhora que militars, com la dels hospitalaris—, sinó sobretot per part de reis que els devien diners. No debades sovint els monarques amb poca traça per a l’economia els demanaren crèdits de proporcions gegantines que obligaven a tornar i, si no podien, a canvi de condonar-ne una part, els templers hi anaven, ampliaven privilegis, construïen més castells i edificis propis —anomenades comandes—, i augmentaven el seu poder polític. Com més s’estenia l’orde per tota la cristiandat, més creixia l’odi entre els seus importants deutors.
Un dels principals deutors del Temple fou Felip IV de França, que devia ser un rei força inútil per a les qüestions del tresor de la corona, perquè no feia més que demanar més i més crèdit als monjos guerrers, que es mostraven generosos: a canvi del creixent crèdit obtenien més poder econòmic, més territoris sota el seu control i, en definitiva, més poder polític.
El 1187, els cristians perderen Jerusalem a mans de l’exèrcit de Saladí. A partir de llavors, les forces de la creu anaren de rota batuda a la que anomenaven Terra Santa. Hagueren d’abandonar un rere l’altre tots els enclavaments que hi havien controlat en el passat. Les principals ciutats anaren caient sota control mahometà al llarg del segle següent: Ashkelon, Jaffa, Cesarea i, finalment, Acre el 1291, que fou l’última de les grans bases de la creu en aquella zona.
Els templers foren assenyalats per alguns cabdills cristians com a culpables de la desfeta militar. Difícilment se’ls podia responsabilitzar, però els enemics de l’orde aprofitaren per iniciar una teoria de la conspiració segons la qual els monjos guerrers s’havien dedicat més a la cobdícia, a atresorar riqueses que a la defensa de la creu a Terra Santa. El rei francès Felip veié aleshores oberta l’opció d’arrodonir la teoria conspirativa amb tot el que els seus assessors li recomanaren i que, en síntesi, era un compendi del que en aquells temps es consideraven com a perverses monstruositats: que practicaven ritus iniciàtics de sexe entre homes, que adoraven un dimoni, que escopien a la creu, que tenien per objectiu acabar amb la cristiandat...
A principis del segle XIV, l’orde, que havia gaudit d’un gran prestigi anteriorment i, en especial, de la protecció papal, començava a ser vista per part de l’aristocràcia i les corones europees —la resta de la població, és clar, no importava per a res, a efectes polítics— si més no com a sospitosa i, per tant, molt incòmoda. Felip de França es passà anys instant el papa Climent V perquè actués contra el Temple, però el cap cristià no volia enemistar-se amb l’orde que encara era força poderosa.
Desesperat, el rei de França ordenà intensificar les teories de la conspiració contra els seus creditors fins al punt que el 1307, a partir de les mateixes fantasies que ell havia impulsat, ordenà la detenció de la cúpula templera que residia en els seus castells a França. Sotmeté tots els membres capturats a tortura durant mesos i, per suposat, acabaren per “confessar”. Així doncs, Felip declarà formalment “provades” les acusacions de comportaments herètics, perversos i demoníacs. I en conseqüència foren condemnats a morir a la foguera. Molts altres fugiren i buscaren refugi en regnes més favorables. El Papa procurà no donar ales a la persecució i, de fet, protegí els templers mentre pogué. Però les pressions de Felip no pararen i a la fi, al cap de cinc anys, el 1312, Climent V cedí i declarà dissolta l’orde.
Una de les poques teories de la conspiració que resultà exitosa al cent per cent.
Els protocols dels savis de Sió
Cap teoria de la conspiració ha estat tan sinistra com aquesta, que s’ha recollit en el llibre que porta aquest títol. Es va inventar per justificar l’assassinat massiu de jueus a la Rússia tsarista i malgrat que va quedar clar que es tractava d’un grapat de mentides del tot aberrants, posteriorment seguí servint per donar ales a les teories racistes contra els hebreus, en especial durant els anys trenta del segle XX a Alemanya.
El text fou publicat a Moscou el 1903. Es tractava de les suposades transcripcions de reunions protagonitzades per uns anomenats “savis de Sió” que, segons es deia en el text, pretenien forjar una conspiració universal amb la intenció de dominar el món o, si més no, una part. Els instruments per assolir l’objectiu serien el control de la maçoneria i l’impuls que donarien al socialisme arreu del món. Al capdavall, els jueus voldrien, deia el protocol, posar fi a la cristiandat.
En els anys següents, nombroses publicacions d’Europa denunciaren que la publicació no era més que una invenció sense cap base real, una pura invenció de la primera a l’última lletra. El 1935, el diari londinenc The Times deixava clar que era un desbarat. Tanmateix, la veritat, com sol passar amb les teories de la conspiració, no importà res de res. El 1999, una investigació històrica descobrí que el text original fou encarregat per la policia secreta tsarista per justificar els pogroms a Rússia, que s’havien produït a finals del segle XIX i que feien créixer crítiques a Occident cap a l’administració imperial tsarista en els països amb importants grups hebreus, en especial als Estats Units.
Aquest text antisemita és l’obra conspirativa política més famosa i amb més importància tràgica. No debades serví no tan sols per als seus inicials objectius, sinó que, també, ajudà a impulsar l’odi contra els jueus, que cristal·litzà amb brutalitat sense parangó a l’Alemanya dels anys trenta. Encara avui dia, és citada sovint entre els grups antisemites com a prova de la suposada perversitat hebrea.
Conspiració judeomaçònica
Sense una relació directa amb els protocols citats, però amb el mateix fons, des dels sectors més conservadors de l’església catòlica es va anar creant al llarg del segle XIX, així com avançaven les teories polítiques a favor de la llibertat individual, de pensament i, sobretot, religiosa, un conjunt d’idees antimodernes que culminaren en la boja presumpció que hi havia una conspiració internacional instigada pels jueus i els maçons amb l’objectiu de posar fi al catolicisme i imposar el socialisme.
A Espanya tingué un gran èxit. Per exemple, a la darrera dècada del XIX a la Seu de Mallorca un embogit capellà, identificat per la premsa com “el pare Solà” es dedicava cada setmana des del púlpit a estendre la idea que la conspiració de “liberals, maçons, socialistes i jueus” era la responsable de la pèrdua de les colònies americanes i de tots els mals “que afligeixen la nostra Espanya”. Per l’estil passava a nombroses altres llocs de l’Estat.
Aquesta ideologia alimentava l’antijudaisme més descarnat. No només a Espanya, passava arreu d’Europa. Un famós episodi fou l’anomenat afer Dreyfus, que esclatà el 1894 a França quan es condemnà sense cap prova un capità de l’exèrcit per traïció, simplement pel fet que era jueu.
A Espanya la teoria “conspiranoica” judeomaçònica assolí un gran èxit amb la dictadura de Francisco Franco. El cap de l’estat totalitari nascut de la Guerra Civil usava habitualment la teoria segons la qual hi havia una conspiració internacional en contra d’Espanya, que estaria rere de la seva decadència des dels temps imperials. El desbarat fou usat pel dictador com a excusa política per autojustificar el seu règim en nombroses ocasions. Encara l’1 d’octubre de 1975, un mes i vint dies abans de morir, amb un fil de veu Franco digué en un acte públic autoorganitzat pel règim a la plaça d’Oriente, per protestar contra les protestes internacionals per haver executat cinc activistes d’ETA i el FRAP, que l’actitud de les democràcies que impulsaven les crítiques obeïa “a una conspiració judeomaçònica esquerrana”.