L’ambient de platja, sol i turisme acostuma a reduir el lloc que se’n veu afectat a una apreciació superficial, basada en els serveis disponibles i la qualitat de les seues platges. Aquestes poblacions, però, posseeixen passat, història i relat, els quals desapareixen, malgrat els esforços d’alguns veïns, sota un present governat per l’economia del turisme estacional. És el cas de Sant Feliu de Guíxols, quilòmetre zero del cinquè i darrer viatge per les comarques gironines. Més enllà del litoral, la vila posseeix alguns elements indefugibles. D’entrada, el seu monestir: benedictí i imponent, el complex monàstic conserva l’element originari més preuat, la Porta Ferrada (segle X), romànica. El conjunt, declarat bé d’interès cultural nacional, ha patit al llarg dels segles successives intervencions i ampliacions, i va ser la llavor a l’ombra de la qual nasqué la població. En l’actualitat, alberga el Museu d’Història de la Ciutat.
Més recentment, la puixança de la indústria surera es va traduir arquitectònicament en una profusió de mostres modernistes i de luxoses mansions. Hi ha el casino de la Constància, sobrecarregat d’arabesques, el conjunt modernista de Sant Pol o el cementiri, amb un bon grapat de panteons modernistes i amb alguna figura il·lustre, com el president de la Generalitat de Catalunya a l’exili Josep Irla i Bosch. I, encara, dos punts més: no podrem marxar del lloc sense enfilar-nos a l’ermita de Sant Elm, l’autèntic mirador d’aquest litoral, des d’on l’escriptor Ferran Agulló va batejar-lo, tan encertadament, amb el nom de Costa Brava. I el Salvament: una petita construcció destinada a l’auxili dels nàufrags.
Abandonem la vila en direcció sud. Cerquem la carretera GI-682, que es dirigeix a Tossa de Mar. Es tracta de la via més panoràmica, pel que fa a carreteres costaneres, de l’extrem meridional de les comarques gironines. Una balconada constant sobre una costa que ha estat, forçosament, respectada —exceptuant comptades excepcions— pel caràcter abrupte de la seua orografia: penya-segats inclements, bosc mediterrani que davalla amb intencions de submergir-se en el mar, algunes cales inaccessibles i racons inexplorats. La carretera en qüestió —una vintena de quilòmetres— té pocs trams rectes: un continu de revolts fluïts, guiats pel caprici geològic. Que no patisca el viatger: trobarà nombrosos racons per aturar el vehicle i lliurar-se a la contemplació de la immensitat. Per bé que resulta plaent qualsevol transitar per aquesta carretera a qualsevol hora del dia, el sol ponent li atorga un caràcter màgic i càlid, i extreu del litoral tota la intensitat plàstica.
Km. 11. Port de Sant Grau. Abans de Tossa de Mar, ens desviem per la carretera que posa rumb a l’interior, a Llagostera, a través del massís d’Ardenya. El port de Sant Grau s’eleva, en els primers quilòmetres, amb decisió; el mar queda als nostres peus, interceptat per la urbanització que pobla la cala de Salionç. La terra, rogenca, contrasta amb el verd eixut del tapís forestal i de la planta aromàtica mediterrània. El pi és invasiu, en aquest vessant, amb permís de l’alzina i del roure. Amb constància i alguns pendents finals que assoleixen el 14%, l’asfalt arriba a l’ermita de Sant Grau d’Ardenya, per a llançar-se automàticament cap a la comarca del Gironès. I és quan apareix l’essència de la natura local en la seua màxima expressió: la sureda, encara activa i ben mantinguda, fa mostra del caràcter dual que li atorga la nuesa inferior de l’arbre, al qual se li han extret els plecs treballats, savis, matisats, del suro.
Llagostera és una vila calmada, que ha nascut sobre un turó mínim, gairebé insignificant —tan sols una seixantena de metres d’altitud. Lidera en extensió el conjunt de municipis de la seua comarca, el Gironès, i, en qualsevol cas, domina la plana que s’estén cap a l’interior, regada per la riera de Gotarra.
Km. 37. Caldes de Malavella. Un seguit de rectes la separen de Caldes de Malavella, a la comarca de la Selva: és la via escollida per a guanyar de nou la muntanya —en aquest cas, el massís del Montseny i les Guilleries. Haurem de fer parada a Caldes, justificadament: la seua tradició termal es remunta al temps dels romans (segle II aC). La mostra són els banys que trobareu, en excel·lent estat de conservació, al mateix nucli antic. Però no fou fins a mitjan segle XIX quan es disparà l’activitat balneària, moguda per una febre higienista de les classes benestants barcelonines. Les modestes cases de banys deixaren lloc a grans instal·lacions destinades a fer salut i capitanejades pel fantasiós espai de Vichy Catalan.
Travessar la comarca de la Selva pel centre pot dur-se a terme per camins rurals, asfaltats i de terra, que hi abunden. Per facilitar-ne la tasca, optem per arribar a Sils per carretera —primer la GI-673 i a continuació la GI-555. El paisatge que ens acull ens descobreix el monocultiu, gairebé absolut, de pollancres i plàtans, ordenats, marcials: un exèrcit de troncs de perfil finíssim i vertical. I és que bona part de la comarca, malgrat els acusats contrastos —mar i muntanya—, ha viscut tradicionalment dels recursos silvícoles —extracció de suro, fusta, explotació dels castanyers...— i, gràcies a les plantacions que custodien el nostre pas, sobreviuen fàbriques de paper, serradores i una varietat d’activitats que tenen la fusta com a matèria primera. No en va, Selva remet a silva, ‘bosc’ en llatí, perquè aquest ocupa el 65% de la superfície de la comarca.