Km. 60. Hostalric. A les portes d’Hostalric, la vila, o millor dit el seu castell, apareix altiva i inexpugnable. Per tal d’evitar a l’habitant l’intens i continu pas de trànsit pel centre de la població, una via de cintura circumval·la el nucli urbà. Hi penetrem per l’antiga carretera, tranquil·la i oblidada. Al nostre pas, no podem evitar de pensar la història del trànsit que perviu sota els nostres peus: circulem pel camí Ral que unia Girona amb Barcelona, i que algun mil·lenni enrere va ser la Via Augusta romana i, abans i tot, la Via Heraclea.
A Hostalric, s’hi arriba pujant. L’antiga carretera canvia la seua denominació original per la d’avinguda del coronel Estrada, un homenatge al militar que resistí els quatre mesos de setge que dugueren a terme les tropes napoleòniques durant la Guerra del Francès. La situació estratègica d’Hostalric
—una relativa equidistància entre Barcelona i Girona, i cruïlla de camins entre el Montseny, les Guilleries i el litoral— ha fet de la vila una plaça cobejada per uns i per altres. La seua fortalesa ha esdevingut històricament escenari de batalles, d’invasions i rendicions. Felip V, acabat d’entronitzar, va rebre ací l’homenatge dels representants de la ciutat de Barcelona, i anys més tard, durant la Guerra de Successió, n’ordenaria una ampliació i la reconstrucció de la muralla que tanca la vila, les torres de la qual s’arrengleren al llarg de l’antiga carretera. Les percebem al nostre pas, cilíndriques, ennegrides, per haver estat construïdes amb pedra basàltica; regulars i mig engolides entre les edificacions posteriors. Atanseu-vos al portal de Barcelona, l’eixida de la vila orientada a migdia, ostenta la imatge més majestuosa i imponent del clos. Podrem fer una passejada pel camí de ronda que connecta les diferents torres per la part superior de la muralla, enfilar-nos al castell, davallar pel carrer Major entre cases amb segles impresos a les façanes, i contemplar, en contrapicat, la imponent torre dels Frares.
El viatge continua terra endins. Cerquem la muntanya: el massís del Montseny i les Guilleries. Caldrà dirigir-se a Arbúcies, que n’és porta d’entrada, per la GI-553, ampla, plana, subjecta a la riera homònima. A mig camí, abandonem momentàniament aquesta via: el castell de Montsoriu és de visita obligada. El seu cos imponent corona una elevació a més de 600 metres d’altitud. La fortalesa medieval domina el territori de l’antic vescomtat de Cabrera i va ser, precisament, residència dels vescomtes. I, encara, Bernat Desclot la qualificà al segle XIII com “un dels bells e nobles del mon”.
Km. 75. Arbúcies. Desfem el camí; arribem a Arbúcies. El poble viu enclotat als peus del turó de l’Home (1.705,8 m), punt culminant del massís del Montseny, i de les Agudes (1.705,3 m). La humitat és relativa; relativament elevada. El vessant inacabable de la muntanya mostra els diferents estatges, sempre d’una frondositat absoluta, que se succeeixen amb el canvi d’altitud: l’alzinar i la sureda, i més amunt, el domini del faig.
Des d’Arbúcies, el pas tradicional cap a la comarca d’Osona es fa pel coll de Revell. Malgrat la seua importància, la carretera ha quedat relegada a via de trànsit —ínfim— local, des que es va obrir la GI-550, ampla i eficient, que connecta amb l’Eix Transversal. La de Revell segueix les premisses d’una carretera de muntanya antiga, és a dir: pendents continguts, adaptació a l’orografia i estretor congènita. Conduir-la resulta un plaer: dotze quilòmetres separen Arbúcies del coll, enmig d’un silenci, trencat només pel pas d’algun veí motoritzat. El contrast, en assolir el port, és màxim: l’Eix Transversal canalitza una circulació permanent de camions de gran tonatge que retornen, de sobte, el viatger a un present atacat per la innegable neurosi.
Deixem a la dreta, momentàniament, la carretera de Sant Hilari de Sacalm —ja hi tornarem— i ens atansem a Viladrau, enclavat en la comarca d’Osona, però pertanyent encara a Girona. Si per algun aspecte excel·leix la població és per haver estat un dels centres històrics de l’estiueig barceloní des de principis del segle XX. Les seues fonts —més de dues-centes— i les seues aigües, com també un clima bondadós a l’estiu, pur i de muntanya, van ser motius de pes perquè els doctors Ramon Bofill i Valentí Carulla, el promocionaren com a destinació per a fer salut. No cal dir que la presència barcelonina va transformar la realitat rural, l’economia local i, també, urbanística i arquitectònica: la construcció de residències estivals és un fet palpable; la signatura de Puig i Cadafalch dona prova de la qualitat d’algunes d’elles, com Ca l’Espriu, on visqué el poeta amb la seua família.
Des de Viladrau, en fi, el viatger avesat a caminar per muntanya hauria d’enfilar-se al cim del Matagalls, una de les tres puntes principals del Montseny. El camí és dret, el desnivell important; l’experiència excursionista compensa l’esforç.
De tornada al coll de Revell, deixem a la dreta la carretera a Sant Marçal i Santa Fe del Montseny, epicentre turístic del massís, i un parell de quilòmetres més avall, el desviament a Espinelves, capital de l’avet nadalenc, amb la fira corresponent.
