Durant dècades el cap mafiós turc Alaattin Çakici va atemorir rivals i persones que pensaven diferent a Turquia. Com a dirigent dels Llops Grisos, un moviment turc d’extrema dreta, va perseguir kurds, alevis i militants d’esquerres. Se’l considera responsable de com a mínim 41 assassinats polítics. El 2004 un tribunal el va condemnar a dinou anys de presó, entre altres motius per haver manat assassinar la seva exdona davant mateix del seu fill.
Aleshores, a Turquia molta gent va respirar alleujada. Amb l’empresonament de Çakici, semblava que un dels enemics més perillosos de la democràcia turca quedava apartat per a molt de temps de la vida pública.
Ara, però, Çakici ha tornat. L’abril passat, arran d’una amnistia deguda al coronavirus, va ser alliberat de la presó d’alta seguretat de Sincan, a Ankara. Des de llavors intervé cada cop més sovint en la política turca.
Poc després del seu alliberament, Çakici va visitar el seu aliat Devlet Bahçeli, cap del partit d’extrema dreta Partit d’Acció Nacionalista (MHP, per les sigles en turc) i soci de coalició del president Recep Tayyip Erdogan. Al novembre va amenaçar de mort el líder opositor Kemal Kiliçdaroglu. “Ves amb compte per allà on passes”, va escriure a Twitter. I, quan a començament d’any a Istanbul milers d’estudiants van sortir al carrer contra el nomenament d’una persona propera a Erdogan com a rector de la prestigiosa Universitat del Bòsfor, Çakici va difamar els manifestants titllant-los de terroristes.
La nova determinació de Çakici és una mostra del viratge radical del poder a Turquia. Durant molt de temps el president Erdogan va seguir una agenda religiosa. Tanmateix, d’ençà de l’intent de cop d’Estat del 2016 –si no abans–, en què van participar de manera decisiva seguidors del predicador islamista Fetullah Gülen, Erdogan s’està acostant als ultranacionalistes. Des de les eleccions presidencials i parlamentàries del 2018, el president governa en coalició amb l’MHP, la formació laica i d’extrema dreta de Bahçeli.
L’MHP és el braç polític dels Llops Grisos. Si bé a les enquestes obté tan sols un 7% dels sufragis, durant els darrers mesos ha guanyat una importància enorme a Turquia. I de resultes, n’han guanyat veterans dels Llops Grisos com Çakici. Tant se val que sigui en la disputa gasística amb Grècia, en la lluita antiterrorista o en la relació amb les minories: la política del govern turc està cada cop més determinada per l’MHP.
L’abast de la influència de l’extrema dreta es va posar de manifest al març, quan el fiscal general de Turquia va presentar una sol·licitud d’il·legalització contra el segon partit de l’oposició, el Partit Democràtic dels Pobles (HDP, per les sigles en turc), d’esquerres i prokurd, a instàncies de Bahçeli.
El mateix Erdogan sempre s’havia oposat a la prohibició de partits. El 2008 la seva formació, el Partit per la Justícia i el Desenvolupament (AKP, en turc), musulmà i conservador, va estar a punt de caure víctima d’un procés judicial; al final, però –diuen des d’Ankara–, es va doblegar a la pressió de Bahçeli. “Bahçeli va agafar com a ostatge l’home més poderós de Turquia”, afirma el periodista turc Can Dündar. “Erdogan porta el timbal, però Bahçeli li marca el ritme”.
Molts europeus veuen Erdogan com una mena de soldà modern, que a Turquia fa i desfà a plaer. En realitat, però, el president no ha tingut mai prou força per governar sol el país.
Al començament, Erdogan va col·laborar amb partits liberals. Va fer avenços per a l’entrada de Turquia a la UE i va obrir l’economia als inversors estrangers. Més endavant va formar coalició amb la comunitat islamista de Gülen, que compartia el seu menyspreu per l’elit estatal laica. En processos judicials mediàtics, Erdogan i Gülen van fer empresonar centenars d’opositors acusant-los de terroristes. Quan la comunitat de Gülen es va tornar massa poderosa, Erdogan va dialogar amb els kurds, amb qui va emprendre un procés de pau històric. Després de l’èxit de l’HDP en les eleccions parlamentàries del 2015, però, Erdogan va girar l’esquena als kurds. Com a socis, doncs, només li quedaven els ultranacionalistes.
En realitat, Erdogan i Bahçeli no es poden veure, segons expliquen persones properes al president. Erdogan prové del moviment islamista Milli Görüş, que durant els anys vuitanta i noranta va ser víctima de repressió per part d’extremistes de dreta i kemalistes de l’aparell de l’Estat. El mateix Erdogan no és cap nacionalista fervent. Per a ell sempre ha tingut més importància l’umma –la comunitat dels musulmans– que la nació. El 2003, quan va arribar al poder, va prometre que posaria fi a les connexions privilegiades de l’extrema dreta a l’exèrcit, la policia i la justícia, l’anomenat “Estat profund”.
Ara, però, aquest “Estat profund” és més poderós que mai. Com que Erdogan no disposava de prou seguidors, després del cop d’Estat del 2016 va substituir els seguidors de Gülen que ocupaven càrrec a la justícia, a la policia i a l’exèrcit per quadres dels Llops Grisos, diu el diputat Mustafa Yeneroglu, que va formar part de la junta directiva de l’AKP però que ara és membre del Partit de la Democràcia i el Progrés (DEVA, en turc). “Erdogan ha convertit exactament les forces que durant anys havien estat enfrontades amb nosaltres en els governants secrets del país”, afirma.
Els extremistes de dreta ja fa temps que no s’estan d’expressar el seu sentiment d’omnipotència. Qui gosa criticar l’MHP rep amenaces o, com li va passar al polític opositor Selçuk Özdag, és atacat directament.
Özdag, vicepresident del Partit del Futur, musulmà i conservador, fundat per l’ex-primer ministre Ahmet Davutoglu, havia assenyalat contradiccions en el programa de Bahçeli, i al gener va ser assaltat davant el seu domicili a Ankara. Un grup d’homes el van apallissar amb bastons i el van ferir de gravetat. Özdag va haver de ser atès a l’hospital.
Özdag no és l’únic polític crític amb el govern que en les últimes setmanes ha estat assaltat presumptament per membres de l’extrema dreta. A començament de març, el periodista Levent Gültekin també va ser objecte d’una pallissa davant el seu despatx a Istanbul a mans de 25 homes. En declaracions televisives havia qualificat de “malaltia” la ideologia de l’MHP.
Segons Özdag, actualment tornen a imperar a Turquia unes condicions semblants a les dels anys vuitanta i noranta, quan agrupacions d’extrema dreta –sobretot els Llops Grisos— perseguien els seus adversaris. Aleshores, milers de kurds, alevis i militants d’esquerres van ser assassinats. Sovint per ordre de l’Estat.
Erdogan deixa plena llibertat a l’extrema dreta. Si bé a Turquia han estat empresonats desenes de milers d’opositors al llarg dels darrers anys, els atacs contra diputats o periodistes queden impunes. I el capo Çakici també pot escampar les seves diatribes d’odi sense traves.
És evident que Erdogan no es pot permetre fer enfadar l’MHP. L’economia turca està en crisi. La pandèmia del coronavirus ha agreujat la pobresa dels ciutadans. A les enquestes, l’AKP d’Erdogan ha retrocedit fins al 30%. I per ser reelegit president, depèn del suport de l’extrema dreta.
El president ha supeditat la conservació del poder a la resta d’iniciatives polítiques, especialment a la reconciliació entre turcs i kurds.
Anteriorment, Erdogan havia concedit més drets als kurds que qualsevol altre cap d’Estat turc. Va relaxar la prohibició de la llengua kurda i va invertir milers de milions en infraestructures al sud-est de Turquia, zona de majoria kurda. I el 2013 estava a punt de trobar una solució política al conflicte amb l’organització terrorista kurda PKK.
Empès, però, pels ultranacionalistes, Erdogan ha tornat a la política bèl·lica dels anys noranta. Selahattin Demirtaş, que havia estat copresident de l’HDP, és a la presó des del 2016, igual que milers de membres més de l’HDP. I més de cinquanta alcaldes kurds han estat deposats del càrrec.
Amb el procés d’il·legalització de l’HDP, Erdogan i l’extremista Bahçeli ara van un pas més enllà. Expulsen tot el moviment kurd de la política. “Tenim el deure honorable d’eliminar l’HDP per a les generacions futures, de manera que no tornin mai amb un altre nom”, diu Bahçeli. Si bé la setmana passada el Tribunal Constitucional va retornar la petició d’il·legalització a la fiscalia per defectes de forma, a Turquia pràcticament ningú no dubta que tard o d’hora s’obrirà el procés corresponent.
Les següents eleccions presidencials i parlamentàries estan previstes per al 2023. Els analistes creuen que Erdogan i Bahçeli podrien estar preparant unes eleccions anticipades per a aquesta mateixa tardor per avançar-se a un empitjorament de la situació econòmica. Només tres dies després que la justícia posés en marxa la sol·licitud d’il·legalització de l’HDP, Erdogan va acomiadar el president del banc central turc i va ordenar per decret la sortida de Turquia de la Convenció d’Istanbul sobre la protecció de les dones.
Sembla que, un cop més, Erdogan aposta per una estratègia que sempre li ha donat la victòria a les eleccions en ocasions anteriors: la polarització radical de la societat.
Traducció d'Arnau Figueras