LeBron James, de 36 anys, dels Los Angeles Lakers, és probablement el millor jugador de bàsquet del món ara mateix, i molts joves nord-americans el consideren un heroi. L’organització More Than a Vote, de la qual James és cofundador, va fer una crida política a començament de març.
La iniciativa, que advoca pels drets dels votants negres, va publicar un espot emotiu en què apareixia James. El basquetbolista, acompanyat d’imatges de les marxes de protesta de Black Lives Matter, deia: “El combat acaba de començar: t’hi apuntes?”.
La setmana passada, pel Dia Nacional per a l’Equiparació Salarial entre homes i dones, Megan Rapinoe, de 35 anys, la futbolista més coneguda dels EUA, va visitar el president Joe Biden a la Casa Blanca. En la compareixença de premsa posterior, Rapinoe va fer públic un missatge: “Sé que hi ha milions de persones al món que són marginades pel seu sexe i que pateixen aquesta marginació a la feina. Per això som aquí avui les meves companyes d’equip i jo”. El discurs es va retransmetre a tot el món.
Mai abans els esportistes nord-americans havien estat tan compromesos políticament, i mai no havien aprofitat així la seva posició pública.
Kelly Loeffler, de 50 anys, sempre havia defensat que l’esport no s’havia de polititzar. Però un dia aquesta exsenadora va veure’s obligada a fer marxa enrere. Al febrer va vendre les seves accions de l’Atlanta Dream, un equip de la WNBA, la lliga de bàsquet femenina dels EUA. Loeffler va reaccionar així a la pressió procedent de les seves pròpies files: les jugadores s’havien oposat a les seves paraules.
Prèviament, Loeffler –republicana i seguidora de Donald Trump– havia expressat públicament les seves crítiques a la WNBA i a la seva implicació amb el moviment Black Lives Matter. Segons Loeffler, el moviment dividia la societat, fomentava la violència i volia “fer fora Jesús de les esglésies”. El personal de l’equip va mostrar la seva oposició pública a Loeffler, i pocs mesos després ella va deixar les participacions del club i les esportistes van rebre mostres de suport d’arreu del país pel seu compromís. “Que això sigui un clar recordatori que les jugadores de la WNBA són més importants que el bàsquet”, va comentar Terri Jackson, la poderosa presidenta del sindicat de jugadores, en relació amb la retirada de Loeffler.
En els darrers temps, l’esport d’elit als EUA s’ha utilitzat cada cop més com una plataforma de les polítiques progressistes i del canvi social. I hi ha qui diu que els esportistes se n’han aprofitat. La llavor la va sembrar Donald Trump. Sense la seva presidència, la indignació de les estrelles i el seu seguiment públic probablement no haurien estat mai tan grans.
Durant dècades l’esport professional als EUA va funcionar com una màquina ben greixada: sòlida, extremadament fiable i molt rendible. L’únic dogma que seguia el sector era el de la maximització dels guanys.
Però, llavors, precisament un empresari, Donald Trump, va encendre un foc que ara ja no hi ha qui l’apagui. I això ha molestat molts propietaris de clubs, que fins ara guanyaven dinerals amb l’esport i posaven el negoci per damunt de la consciència. El 45è president dels EUA, més que cap dels seus predecessors, va utilitzar l’esport per inculcar la seva doctrina del ressorgiment de la nació en la ment dels seus seguidors.
El que no podia entreveure, però, és que amb la sobrecàrrega ideològica desencadenaria una forta resistència en l’esport d’elit. Molts esportistes que es van sentir utilitzats o maltractats per Trump van protestar. De cop i volta van adonar-se que podien utilitzar la seva influència com a estrelles a favor d’uns objectius polítics.
Les conseqüències d’això són notables. Actualment, s’estan posant en qüestió moltes coses que durant dècades es consideraven òbvies: la desigualtat salarial entre homes i dones, la qüestió racial, el domini dels propietaris de clubs blancs i conservadors o la dubtosa reputació de les curses automobilístiques, que cremen gasolina.
Ningú no sap on portarà aquesta politització de l’esport. Ara alguns dels activistes assumiran el domini dels clubs? La National Football League (NFL), la lliga de futbol americà, encara pot entusiasmar les masses? Què passarà amb grans esdeveniments com la Super Bowl si deixen de ser el caliu nacional amb què el poble es pot escalfar?
Cap d’aquestes preguntes no té resposta. Per entendre cap a on podria evolucionar l’esport als EUA, val la pena donar un cop d’ull als anys de l’era Trump i als seus mecanismes. Aquesta setmana, els sociòlegs Alan Tomlinson i Bryan Clift han presentat estudis sobre la qüestió en el volum Populism in Sport, Leisure, and Popular Culture (‘El populisme en l’esport, l’oci i la cultura popular’). En el llibre setze experts analitzen, entre altres aspectes, la retòrica populista de grans polítics i organitzacions esportives.
Els autors s’ocupen amb especial detall de la història més recent dels EUA: “l’era Trump”. Amb l’ajuda de nombrosos exemples, demostren com el president ha apujat la temperatura de l’esport.
Els governants sovint han aprofitat l’esport per als seus objectius. Dictadors com Hitler o Mussolini el van utilitzar com a plataforma per difondre la seva concepció de suposada superioritat de l’home i van sobrecarregar els grans actes esportius amb una estètica ideològica. Altres països fan servir l’esport d’elit per netejar la seva imatge, com està fent l’emirat de Qatar, que l’any que ve organitzarà, malgrat totes les protestes, el Campionat del Món de futbol.
A Trump li va costar més transmetre la seva visió del món a través de l’esport. No tenia un poder absolut com un autòcrata, molts nord-americans estaven en contra seva i en els cercles d’esportistes no queia gaire bé.
I, malgrat tot, ho va aconseguir.
Una d’aquestes victòries la va aconseguir justament amb un projecte els autors del qual en realitat no volien tenir res a veure amb ell. El 2018 les associacions de futbol dels EUA, Mèxic i el Canadà van presentar juntes la sol·licitud per organitzar el Campionat del Món del 2026, un acord comercial multimilionari. United 2026 s’anunciava presentant els esports com una suposada força que uneix; “ens ajudem i ens donem suport mútuament”, deien en la propaganda.
Aleshores Trump es va ficar en la campanya i va amenaçar públicament tothom que pogués votar en contra de United 2026 en l’elecció del mundial: “Seria una vergonya que països a qui nosaltres sempre donem suport fessin pressió contra la candidatura dels EUA”, va escriure a Twitter.
El president va generar conflictes. “Va ser una extensió típica del populisme autoritari amb l’objectiu de simular un perill conspiratori contra la pròpia nació”, com s’explica a Populism in Sport, Leisure, and Popular Culture.
United 2026 va guanyar; i Trump es va deixar estimar. “Gràcies per tots els elogis”, va escriure a Twitter, “he treballat de valent per aconseguir-ho”. Dos mesos després, es feia retratar al Despatx Oval al costat del president de la FIFA, Gianni Infantino, i ensenyava als representants de la premsa una targeta vermella: l’America First s’havia imposat.
Però aquesta mena d’èxits eren l’excepció. Per conservar la imatge de suposat triomfador en sèrie, Trump va buscar representants que el fessin brillar. I no hi havia ningú més adequat per fer-ho que l’estrella del futbol americà Tom Brady.
Brady semblava fet expressament per als objectius de Trump: blanc, ric, guapo i amb èxit. Trump, de 74 anys, parlava de Brady, de 43 anys, com un “amic” i un “paio magnífic”, i jugaven junts a golf. A la taquilla de Brady sovint hi havia penjada una gorra vermella amb l’eslògan de Trump “Make America Great Again”.
“Brady era l’encarnació blanca d’un equip de l’NFL que normalment (encara no sigui cert) és considerat l’equip més blanc de la lliga”, es diu en el llibre comentat més amunt.
Un cop més, el color de pell. L’octubre del 2017 Trump va qualificar els jugadors d’hoquei sobre gel dels Pittsburgh Penguins, l’aleshores campió de la lliga professional NHL, de “patriotes increïbles”; quan, de fet, només deu dels gairebé trenta jugadors són dels EUA. Però a tots els esportistes els unia una cosa: eren tots blancs.
Tan importants com els patriotes, com a mínim, són per a Trump els enemics. I el seu enemic principal es va dir Colin Kaepernick. El 2016 l’afroamericà –que fins al 2017 va ser una estrella de l’NFL amb els San Francisco 49ers– va començar a no posar-se dret en la prèvia dels partits quan s’escolta l’himne nacional. “No em posaré dret per honorar la bandera d’un país que reprimeix les persones negres”, va dir fent referència als negres desarmats que havien estat assassinats per policies en els mesos anteriors.
Trump va insultar Kaepernick dient-li “fill de puta” i es va erigir en el defensor dels valors tradicionals. Als EUA els esdeveniments esportius són espais de simbolisme patriòtic: l’himne nacional abans dels partits, soldats fent guàrdia sota la bandera o les recepcions cerimonials per als combatents que tornen de la guerra a les mitges parts. “En el context d’aquesta interconnexió d’un alt voltatge emocional entre nació i exèrcit, tota crítica als EUA és valorada com una falta de respecte a les forces armades”, escriuen els experts David Andrews i Ben Carrington.
Després que nombrosos esportistes se solidaritzessin amb Kaepernick, Trump va continuar escalfant l’ambient. Allò va obrir les comportes.
Poc després, Trump va haver de fer front a un fort vent en contra. El jugador de bàsquet LeBron James va qualificar el president de “gandul”. El jugador de futbol americà Eric Reid va piular: “Afirmar que els jugadors de l’NFL protesten contra la bandera és més o menys com si algú digués que Rosa Parks va protestar contra el transport amb autobús”. El 1995 l’afroamericana Parks es va negar a cedir el seu seient a un blanc.
La gent de dreta posava la mirada en el populisme d’esquerres; i el cap d’Estat, com a representant d’una visió del món reaccionària, es barallava amb esportistes que protestaven contra la discriminació i la repressió de la llibertat d’expressió.
Cap lliga es va tornar més política que les jugadores de la WNBA. La seva reivindicació no es va quedar en paraules. La retirada de la trumpista Loeffler per la pressió de les jugadores es considera un fet històric en l’esport nord-americà.
L’NBA, la lliga masculina de bàsquet, va crear l’estiu passat una organització que havia de treballar per la justícia social; la lliga hi va destinar 300 milions de capital inicial. Arran de la mort de George Floyd, el maig del 2020, va haver de fer front a un altre incendi. Floyd, exjugador de bàsquet universitari, va ser mort per un policia. El judici contra l’autor principal dels fets s’està duent a terme aquests dies a Minneapolis.
Pel moviment Black Lives Matter, altres organitzacions esportives també es van veure obligades a actuar. La ultraconservadora categoria de curses automobilístiques Nascar va prohibir als espectadors portar banderes sudistes, un element popular entre alguns fans dels circuits. La lliga d’hoquei NHL va fer públic el setembre del 2020 que col·laboraria amb la iniciativa Hockey Diversity Alliance, que treballa perquè hi hagi més diversitat en l’hoquei gel; l’NFL, impregnada de testosterona, va anunciar la setmana passada que fomentaria una versió del joc per a dones.
Fins a quin punt això són només accions buides que no donaran resultat, no s’atreveixen a predir-ho ni els experts. La col·laboració entre l’NHL i Hockey Diversity Alliance va durar, per exemple, cosa d’un mes: després els activistes van abandonar el projecte frustrats perquè des del seu punt de vista la lliga havia demostrat massa poca voluntat de canvi.
Molts observadors, propietaris de clubs i polítics es fixen ara en la icona del bàsquet LeBron James. I en el poder que ha anat aconseguint. James és, entre altres coses, copropietari del club de futbol anglès FC Liverpool i de l’equip de beisbol dels Boston Red Sox. Així aporta una mica de diversitat entre els rangs directius, gairebé exclusivament blancs. I l’esperança d’alguns activistes és que James podria portar la cultura de l’obertura a les institucions centrals de l’esport professional.
Als Atlanta Dream, de la WNBA, després de la retirada de la republicana Loeffler, ja hi ha entrat com a accionista una exjugadora: l’afroamericana Renee Montgomery.
Perquè hi hagi canvis dràstics, però, cal fer més, segons conclouen els autors del llibre esmentat. Per aconseguir-ho, l’esport professional ha de desvincular-se “del neoliberalisme i el populisme autoritari” i hauria d’evolucionar per tornar-se una institució “totalment emancipadora”. Perquè els EUA tenen “una llarga i no gens gloriosa tradició d’aprofitar l’enfrontament entre ‘patriotes increïbles’ i ‘fills de puta’ resistents”.
L’esport, segons els experts, “s’ha tornat un camp de batalla ideològic en el qual es pot perdre o guanyar la lluita per l’hegemonia social”.
I el fenomen Trump? Doncs es pot repetir en qualsevol moment, creu el coeditor Bryan Clift. N’és un exemple Hongria, on el primer ministre Viktor Orbán fa anys que instrumentalitza el futbol per als seus objectius. “Trump ha servit com a mascaró de proa d’un fenomen que ja fa temps que existeix i que continuarà existint”, diu Clift. “Els polítics conservadors en seguiran l’exemple”.
Traducció d'Arnau Figueras