En els temps que corren, les motocicletes Harley-Davidson no passen pel seu millor moment. Fa anys que va acabar l’època de l’easy rider; el motor elèctric està desplaçant al motor de combustió interna… i després tenim les guerres comercials de Donald Trump.
Com que l’anterior president va imposar aranzels sobre l’acer i l’alumini després de la presa de possessió, la UE va prendre represàlies amb impostos igualment elevats sobre els vehicles de culte de Milwaukee. Des de llavors, l’empresa ha perdut fins a cent milions de dòlars anuals de facturació.
Actualment, se suposa que un alemany alliberarà de les pèrdues al fabricant de vehicles. Jochen Zeitz, que ja va fer ressorgir l’empresa de sabates esportives Puma, ha apostat perquè l’empresa estalviï diners, i vol treure al mercat bateries Harley.
Zeitz confia en el nou home de la Casa Blanca, Joe Biden, que, segons va reivindicar a la presa de possessió del seu càrrec, ha de resoldre finalment el conflicte. El lliure comerç és important. “Els aranzels no tenen sentit”.
De moment, hi ha pocs indicis/signes de finalització per part de Biden del règim aranzelari del seu predecessor. És cert que Washington i Brussel·les han finalitzat recentment la baralla per les subvencions als avions d’Airbus i Boeing, la qual havia durat dècades, però la relaxació dels conflictes de l’era Trump encara no es deixa veure.
Tot el contrari: els fronts s’endureixen pels aranzels sobre l’acer. Washington amenaça amb sancions derivades del conflicte pel gasoducte Nord Stream 2 i Brussel·les està considerant prendre contramesures a causa del xoc provocat pel decret de Biden anomenat ‘Buy American’, el qual exclou ‘de facto’ les empreses europees de la contractació pública.
Fins i tot en la qüestió de com ha d’afrontar Occident l’ascens de la Xina, la fricció entre els continents és cada vegada més gran. Mentre el govern dels Estats Units parla molt sovint de “desacoblament tecnològic”, és a dir, la desvinculació de les relacions econòmiques, Europa i Alemanya no tenen ni la més mínima intenció de renunciar a les profitoses relacions econòmiques amb la República Popular. No hi ha cap “identitat” d’interessos, va dir recentment la cancellera Angela Merkel després d’una cimera virtual de la UE amb Biden, on la qüestió va quedar “absolutament clara”.
Amb tot, sembla que s’obre una nova etapa de cooperació amb el nou home de la Casa Blanca. La presidenta de la Comissió Europea Ursula von der Leyen va parlar de “renovació de l’associació transatlàntica” i va plantejar la idea d’un consell tecnològic conjunt. Biden, per la seva part, va assegurar que una Europa forta formava part dels “interessos dels Estats Units”. Fins i tot la nova secretària del Tresor Janet Yellen va anunciar que els Estats Units i la resta del món haurien de fer causa comuna per establir un nou impost mínim global per a les empreses.
Les paraules boniques no poden amagar el fet que l’esperit emmetzinat de l’’America First’ de Trump segueixi imperant. Després de la desconcertant experiència d’aquests darrers anys, la UE està decidida a preparar-se per les properes guerres comercials. Qui sap qui estarà a la Casa Blanca d’aquí a quatre anys? La nova administració dels EUA vol, abans de res, recuperar a la classe obrera blanca del cinturó industrial (Rust Belt). En campanya, Biden els hi havia promès d’injectar diners estatunidencs principalment als llocs de treball estatunidencs, una mena de proteccionisme Trump a l’estil demòcrata.
El polític de l’SPD Bernd Lange, president de la Comissió de Comerç Internacional del Parlament Europeu, ha mantingut nombroses converses amb la part nord-americana en les darreres setmanes: membres de la cambra, senadors i els nous membres de la Secretaria de Comerç nomenats per Biden. La majoria parlaven molt malament de Trump. De tota manera, Lange va observar-ne una “continuïtat sorprenent en les postures bàsiques”. La política comercial nord-americana no ha canviat només durant els últims quatre anys, li va dir un dels seus interlocutors. Més aviat, tant demòcrates com republicans fa temps que estan d’acord que l’economia nord-americana ha de protegir-se dels efectes del lliure comerç.
Aquest fet es va posar de manifest en el conflicte comercial per l’acer i l’alumini. Trump el va iniciar amb la UE fa ni més ni menys que quatre anys per protegir als fabricants estatunidencs de les importacions barates. El llavors president va imposar aranzels de fins a un 25%.
En l’àmbit econòmic, va ser un fracàs total. Com que els preus de les matèries primeres van pujar a la construcció, consum i a la indústria automobilística, el resultat va ser de pèrdues de llocs de treball nord-americans més grans que els guanys, tal com mostren diversos estudis. Les pèrdues van ser encara més dures per les destil·leries de whisky o els fabricants nord-americans de texans, als quals la UE va imposar contra-aranzels.
És un conflicte inútil amb costos elevats per ambdues parts. Tanmateix, els peixos grossos del costat de Biden volen mantenir els aranzels sobre l’acer i l’alumini. Al cap i a la fi, s’asseguren l’acceptació dels treballadors de la siderúrgia nord-americana i dels sindicats, els quals gaudeixen d’una gran influencia entre els demòcrates.
Si això continua així, el conflicte s’intensificarà gairebé de forma inevitable. En aquest cas, la UE fa temps que ha decidit augmentar els aranzels de represàlia. A partir de juny, l’increment del preu del Bourbon de Kentucky s’enfilarà fins al 50%, i és probable que els Estats Units, per la seva part, hi reaccionin amb mesures punitives.
Aquest no és l’únic camp on hi ha l’amenaça d’una espiral de tensió. França i Itàlia van aplicar l’any passat un impost digital per reclamar diners a les grans empreses tecnològiques com Facebook, Amazon o Google. Els gegants de Silicon Valley no paguen impostos a Europa pràcticament. Els Estats Units, en resposta, han amenaçat d’imposar aranzels punitius al formatge italià i a les bosses franceses.
La UE també vol reaccionar a la decisió més recent de Biden: adjudicar contractes a les empreses americanes exclusivament. Encara es desconeixen molts detalls de la llei ‘Buy American’. Valdis Dombrovskis, vicepresident executiu de la Comissió Europea d’Assumptes Econòmics i Monetaris, ja ha anunciat que vigilarà de prop que aquestes disposicions compleixen amb les normes internacionals.
En el cas que no sigui així, Dombrovskis vol posar en marxa una nova eina de tortures, amb la qual ja s’està treballant a Brussel·les. En ultima instància, la UE podria per la seva part vetar a les empreses americanes de la contractació pública. Dombrovskis, no obstant, s’estima més arribar a un acord pacífic: “El nostre objectiu és defensar uns possibles mercats de contractació a tot del món tan oberts com sigui possible”.
Així, encara queda possiblement l’herència més perillosa de l’era Trump: les relacions amb la Xina. Trump va intentar forçar els europeus a fer un front comú per imposar accions punitives contra les empreses que fessin negocis amb el conglomerat tecnològic xinès Huawei, per exemple.
Biden també s’esforça per demanar comptes als europeus. No pas amb amenaces, com el seu predecessor busca-raons, sinó amb referències afables als “valors comuns” d’Occident i la necessitat de fer alguna cosa per contrarestar el sistema autocràtic de Beijing.
Però Europa i els Estats Units persegueixen interessos molt diferents. Pels Estats Units, la Xina és una potència mundial rival, la qual li inunda el mercat amb productes barats i amenaça la seva hegemonia tecnològica. Alemanya i Europa, per contra, veuen la Xina com un mercat gegant per a les seves indústries automobilístiques, químiques i de béns de consum.
La balança de pagaments ho reflecteix clarament: mentre que els EUA fa anys que compren més béns i serveis a la Xina que els que hi entreguen, la proporció a Europa està equilibrada. Fins i tot Alemanya genera un superàvit sorprenent. En conseqüència, els costos derivats d’una guerra comercial conjunta amb la Xina es distribuirien de manera diferent, adverteix Gabriel Felbermayr, president de l’Institut d’Economia Mundial a Kiel. “Els Estats Units l’encapçalaria, però la UE i Alemanya haurien d’assumir-ne els costos.
L’anàlisi de l’economista mostra que les dues parts han de tenir una idea realista de la situació abans de poder millorar les seves relacions. Haurien d’aclarir on hi ha interessos comuns (clima, drets humans), on hi ha divergències fonamentals (la Xina) i on s’han de resoldre urgentment antics conflictes (l’acer, el gasoducte Nord Stream).
Ja hi ha hagut un primer apropament. Poc abans de Setmana Santa, Biden va convocar a 40 caps d’estat per a una cimera del clima. Abans, la secretària del Tresor Yellen havia assenyalat, que estava disposada a arribar a un acord pel que fa a la guerra digital. L’impuls per l’impost mínim global, que fins aleshores s’havia topat amb el veto dels EUA, dona esperances a la UE d’una nova manera de cooperació.
Fins i tot al conflicte de l’acer hi ha moviment, almenys per part del costat europeu. “Hem proposat suspendre tots els aranzels mutus per sis mesos, a fi d’arribar a una solució pactada”, diu el Comissari Executiu de la UE Dombrovskis. “Ens donaria una pausa per agafar aire, molt necessària amb ambdós costats de l’Atlàntic”.
Aquest és un primer exercici de relaxació i un intent de desterrar el mal esperit de l’era Trump. No és gaire segur que tingui èxit, tal com adverteix l’europarlamentari Lange. “Les guerres comercials són com les guerres de veritat”, diu. “Són fàcils de començar però difícils d’acabar”.
Traducció de Joan Marc Muelas