Té un nom i uns orígens tan diversos com les seues vivències polítiques. Com si el nom i els cognoms determinaren la trajectòria de la persona. Alexis Frederic Marí Malonda va nàixer casualment a València, on acabava de ser destinat el seu pare, enginyer de professió. És fill d’una il·licitana de la Marina del Pinet —una de les moltes pedanies de la capital del Baix Vinalopó— i d’un francès nascut al protectorat d’Algèria amb avantpassats a la Marina Alta. En concret, a Teulada, el Verger i Ondara. Per això va ser tan simbòlic que el seu últim fill, Aleko, arribara al món a Dénia. “És com si es tancara un cercle”, va dir-li aquell dia son pare.
I és que el paradís particular de Marí es troba als peus del Montgó, on resideix amb Carolina Punset, amb qui va contraure matrimoni en 2017. “Viure a Dénia és un privilegi enorme, quan parle amb Vicent [Grimalt], l’alcalde, sempre li dic que hauria d’apujar-nos els impostos a tots els que en podem gaudir”. Pego, Altea, Benissa… Marí és un enamorat del conjunt de la comarca.
Com si la data de naixement també duguera un missatge encriptat, Marí va nàixer un 18 de juliol. De 1972, això sí. El pare, militar abans que enginyer, havia participat a la guerra d’independència d’Algèria (1854-1962). I Marí va fer-se guàrdia civil. El contacte amb policies i fills de policies va despertar-li’n l’interès. A més, un dels companys de l’equip de futbol on jugava —al barri valencià de Benicalap— va informar-li que realitzar el servei militar com a auxiliar de la Guàrdia Civil donava punts per ingressar-hi. I a Marí, bon alumne com era, no va costar-li gens completar els estudis en qüestió. Amb nota alta, cosa que li va permetre de quedar-se prop de casa. Primer, a Massamagrell, després a Godelleta, més tard al Centre Operatiu de Serveis (COS) i, sobretot, a l’àrea d’investigació i d’informació radicada a Montcada. Eren els inicis dels 90.
—En aquells temps fèiem informes dels grups independentistes i nacionalistes. Sabíem qui havia acudit a un acte o una acampada abertzale, per exemple. La Guàrdia Civil ha canviat moltíssim des d’aleshores, però no ha abandonat algunes actituds impròpies que li proporcionen mala imatge.
Molts dels companys amb què va coincidir a la Benemèrita avui voten Vox. “Encara que m’hi haguera quedat, jo no els hauria votat mai, sempre he sigut una rara avis”, somriu. De fet, fill de francès com era, es considerava republicà. “Els amics em deien rojo i masón, ser guàrdia civil i declarar-se republicà era un insult, tothom em preguntava si votava Esquerra Unida! Però, en realitat, estava prou desencantat amb la política en general”, recorda.
Retirat del cos per la malaltia de Crohn que pateix, els anys següents va treballar per a empreses de seguretat de la ONCE, El Corte Inglés i més. Fins que un dia, aleshores sí, li va venir de gust entrar en política.
—Rosa Díez va ser la primera persona que es va proposar acabar amb el bipartidisme. A Rosa li podem retreure moltes coses, però això, no. Va ser supervalenta. Una persona que militava a UPyD va comentar-me de què anava el partit i va semblar-me interessant. Vaig acudir a una xerrada en què vaig escoltar coses que van agradar-me més i unes altres que van agradar-me menys… Però l’objectiu de posar fi al bipartidisme era molt suggeridora.
—De tot allò ja fa més d’una dècada. Com ho recorda?
—A UPyD vaig aprendre una barbaritat i vaig conèixer gent molt bonica, però també vaig comprovar com era la política per dins. En aquell projecte hi havia persones intel·lectualment molt potents, però, per les funcions que hi tenia atribuïdes, el secretari d’Organització era un comissari polític: decidia qui entrava al partit i qui no. I massa sovint els raonaments eren massa subjectius. Aquella feina d’aparato, de politburó, em desagradava bastant. Per això vaig acabar presentant-me a les primàries d’UPyD. Jo era el responsable del grup de treball d’Interior a nivell nacional, i després de conversar amb el cap de gabinet de Rosa Díez —Fran Jerez— per explicar-li la situació a la Comunitat Valenciana, vaig veure clar que estaven preparant l’aterratge de Toni Cantó —que ja era diputat al Congrés— sense haver-nos dit res a ningú. Em va saber fatal per tota la gent que hi treballava desinteressadament.
—En aquell moment, com ara, Cantó residia a Madrid.
—I no venia mai per València! Era candidat per València, però mai no passava per la seu. Va fer la campanya electoral [de 2011] a València i se’n va tornar. No hi venia mai. Per això va molestar-me tantíssim que la direcció del partit decidira convertir Cantó en el nostre responsable autonòmic. Per això vaig presentar-me a les primàries en contra seua. Amb la convicció que el guanyaria, per cert! Coneixia molt bé el partit. Tant Cantó com Fernando Llopis, que feien ticket, estaven segurs que guanyarien les primàries perquè disposaven del suport de l’aparell, però vam fer-los un Sánchez. Vam fer un Sánchez abans que Sánchez! Vam derrotar tot l’aparell estatal del partit.
—Aquell primer Cantó era tan de dretes com el d’ara?
—No. De fet, Toni interpreta un paper. Ell no té res a veure amb Vox. I si demà haguera de defensar el Frente Farabundo Martí, també ho faria. Cal diferenciar entre una evolució i una revolució, i això de Toni ha sigut una revolució. Estic convençut que Toni té una sensibilitat especial amb el col·lectiu LGTBI, amb temes socials… El centre, tal com l’entenc jo, és molt transversal. Pots arribar a acords socialdemòcrates amb l’esquerra, a acords liberals amb la dreta i, per què no?, a acords en determinades qüestions amb els grups nacionalistes. Toni ha pervertit la idea de centre, mai més no podrà dir que ho és.
—Ha tingut com a assessor —i connectaven la mar de bé— un ultra com Alvise Pérez, se sent molt còmode amb Marcos de Quinto i Juan Carlos Girauta, que encarnaven l’ala més dretana de Ciutadans, a Jiménez Losantos, amic seu, li diu “Fede”… Vol dir que Cantó tan sols interpreta un paper?
—Sí, sí, ell representa un paper. Toni Cantó és una farsa, un fake total. Si Vox li haguera obert la porta, hi hauria entrat i hauria dit que el PP se li quedava curt. Sense ruboritzar-se gens ni mica. El conec bé i sé que, de vergonya, no en té. Que el PP l’haja fitxat denota la pèssima qualitat democràtica del partit. Tinc bons amics madrilenys del PP molt molestos per l’aterratge amb paracaigudes de Cantó. La sort del PP d’allà és que la majoria de gent no hi percep una alternativa clara. Però resulta obvi que Cantó denigra els principis bàsics de la política.
—Quan Cantó, el 16 de març, va comunicar davant la premsa que estava molt desil·lusionat amb la política i que reprenia la carrera d’actor, vostè va atorgar-li cap credibilitat?
—No vaig parar de riure durant dos minuts!
—Ja sabia que se n’anava al PP?
—Persones que m’estime molt ja m’havien informat que se n’anava a Madrid. En tenia constància. I em deia a mi mateix: “Tant de bo!”. Deixa sec cada toll que xafa. La sort que té el PP, com us deia ara, és que a Madrid molts votants no veuen cap més opció que [Isabel Díaz] Ayuso.
—Cantó afirma exactament el mateix que deien vostè i els tres diputats que van acompanyar-lo al grup de no adscrits de les Corts valencianes, en abandonar Ciutadans: que és el partit qui ha canviat, no ell.
—Amb una diferència clara: nosaltres havíem entrat en un partit que era socialdemòcrata i que en un congrés [el de 2017] va passar a declarar-se liberal, i en segons quins aspectes, ultraliberal. Si hagueren fet aquest canvi abans de 2015, jo no me n’hauria presentat. Jo havia tingut alguna oferta per incorporar-me al PP, però justament volia fer política per canviar les polítiques del PP! En el cas de Toni, el partit no va canviar. Al contrari, ell va donar suport al gir liberal. Inés Arrimadas hi ha imprés algun canvi, però molt tímidament.
—Vostè, el 4 de maig, a Madrid, votaria Edmundo Bal?
—No! Ara no votaria Ciutadans enlloc. Parlant de Madrid, sempre he vist Ignacio Aguado molt escorat a la dreta, però és educat. I en política, a segons quins nivells, costa de trobar gent educada.
—Vol dir?
—Sí, la política està plena de maleducats. Hi ha molta gent molt maleducada.
—Com va ser la relació amb Albert Rivera en la seua etapa de síndic de Cs a les Corts? Hi interlocutava molt?
—No, què va! Poquíssim! Durant la campanya electoral i si venia ací a algun acte. La interlocució era amb [José Manuel] Villegas. Tot sempre amb Villegas.
—Amb Rivera res, ni un missatge de WhatsApp?
—Res de res. Les instruccions eren clares: els afers polítics de rellevància s’havien d’abordar amb Villegas. Amb ningú més.
—Per exemple, la Llei de creació d’À Punt.
—Amb Villegas. Per cert, va donar-me unes instruccions de partida que vaig negar-me a seguir. Tenia el convenciment personal i polític que era necessari recuperar la televisió pública. Calia que la llei isquera endavant amb una majoria reforçada i el PP se n’havia desentès. El Botànic ens necessitava.
—Com va ser la negociació dins de Cs?
—Un dia va venir a València un dels pesos pesants del partit, José María Espejo-Saavedra. “Estem intranquils amb el tema de la televisió”, va dir-me. “Per què? Li vaig posar tres condicions al president Puig i les ha acceptades... És impossible dir-los que no”, vaig contestar-li jo.
—Quines eren?
—Limitar per llei el sostre de despesa lligant-lo al pressupost de la Generalitat per tal que no s’endeutara com ho havia fet RTVV. Que impulsara el sector audiovisual, que es trobava fatal. I que fora apolítica, és a dir, que el Consell Rector —després de ser escollit per les Corts— es renovara automàticament, sense cap ingerència dels partits.
—La llengua no era una línia roja, per tant. “La llengua vehicular ha de ser el valencià, exclusivament”, repetien els grups del Botànic.
—Vam rebaixar molt els nostres requisits, i a Espejo li va semblar bé. Vaig recordar-li que al Baix Segura no es parla valencià i ell va pensar que defensàvem un desconnexió territorial... Quan vaig dir-li que l’única manera que el conegueren era fer la tele en valencià, va entendre que la nostra posició era raonable. En tot cas, d’aquella visita va quedar-me una sensació agredolça: en acomiadar-se de mi, a l’estació del Nord, va dir-me: “Això de la tele, endavant, però amb el fre de mà posat. No és una prioritat nostra”. Vaig respondre-li que per mi sí que ho era, que així ho havia dit en les entrevistes amb la premsa: “M’estime massa com per fer marxa enrere”. Aleshores ell, pujant al tren, va avisar-me: “Doncs no t’estimes tant”. Vaig començar a olorar-me que passaria alguna cosa...
—Fins aleshores no ho havia sospitat?
—Sí, però aleshores vaig prendre’n consciència plena.
—Quan comença a deduir que la cosa no acabaria bé?
—En primer lloc, un diputat de les Corts va filtrar una informació al director d’un diari d’Alacant, qui va dir-li a Carolina [Punset, la primera síndica del grup], segurament sense voler, el nom del filtrador. Allò va generar una discussió enorme en el xat que compartíem tots els diputats. Carolina, molt enfadada, va dir-li quatre coses al filtrador i se’n va eixir del grup. El seu cap de gabinet, Domingo Rojo, també. Jo, també… Allò va significar un punt d’inflexió. Però va ser encara pitjor el debat sobre la derogació de la Llei de senyes d’identitat aprovada per l’últim Govern del PP.
—El dia que els diputats del PP, drets, van exhibir 30 senyeres. Aquella Llei perseguia les entitats que els populars qualificaven de “catalanistes” i prohibia l’ús de “País Valencià”, malgrat que figura al preàmbul estatutari.
—Sí. Aquell debat va generar una guerra a Ciutadans. En aquell moment jo era dels que podien considerar-se blaverets, però vaig acabar persuadit pel discurs punsetista, que subscrivien diputats com Tony Woodward o Alberto García. Érem Ciutadans, no havíem d’entrar en debats estèrils sobre banderes i identitats. Ciutadans, als seus orígens, demanava als militants que acudiren als mítings sense banderes!
—Rivera, a la presentació del partit a València, en 2014, va advertir que Ciutadans no entraria en debats sobre si calia dir País Valencià o Comunitat Valenciana, sobre si calia dir-li valencià o català...
—Exacte! I va acabar amb la bandera més gran de totes, llançant-li besets a Marta Sánchez per haver-li posat lletra a l’himne d’Espanya! Doncs bé, qui aleshores havia de decidir el sentit del nostre vot a les Corts no era Espejo, sinó Antonio Espinosa. Carolina volia que tots votàrem amb el Botànic a favor de la derogació, però ell pretenia que ens hi abstinguérem. Emilio Argüeso, el nostre representant a la Mesa, va suggerir que demanàrem votació secreta al president de les Corts, o que cadascú votara lliurement segons li dictara la consciència. Però Carolina va negar-se per complet, va insistir que mantenir aquella llei era injustificable. Finalment, la meitat del grup va votar a favor de la derogació, i l’altra meitat s’hi va abstenir.
—El coordinador autonòmic del partit i portaveu de Ciutadans a l’Ajuntament de València, Fernando Giner, mai no va digerir que Cs contribuïra a tombar una llei com aquella.
—Ell va pressionar-nos molt. Va telefonar-me molt aquells dies, però jo no li feia ni cas. Parlar amb ell era perdre el temps. Quan ho fèiem, jo desconnectava de seguida, era com escoltar la pluja. L’escoltava parlar i me l’imaginava amb el barret del vestit de saragüells… Què pintava Giner a Ciutadans? Què pinta encara? No pinta res!
—En la remodelació de l’executiva estatal que acaba d’efectuar Arrimadas, es manté en un lloc ben visible.
—Sí, perquè es passa el dia lloant qui calga: abans, Albert, i ara, Inés. En aquest cas UPyD va ser més seriós: no van deixar-lo entrar.
—Per què?
—[Silenci.] …Una persona que manava molt aleshores a UPyD va dir-me que Giner era molt de dretes. Massa de dretes per al projecte. Però, ben mirat, tenint en compte com va acabar UPyD, també hi hauria pogut encaixar. El seu perfil era nítidament del PP.
—Giner va impulsar una concentració a la plaça de Manises “en defensa de la Constitució i l’Estatut d’autonomia”. Va fer desplaçar-se a València els referents del partit a Catalunya —Inés Arrimadas—, les illes Balears —Xavier Pericay— i Aragó, però només s’hi van aplegar 200 persones.
—Sí. Recorde molt bé aquell acte. I quan hi havia eleccions a Catalunya —sent jo diputat, en 2015 i 2017—, la direcció instava tots els grups de Ciutadans dels parlaments autonòmics a presentar una PNL [proposició no de llei] urgent a favor de la unitat d’Espanya. En la primera ocasió, Carolina encara estava al grup i va negar-se a defensar-la; vaig haver de fer-ho jo, com a síndic adjunt. Vaig telefonar Espejo i vaig dir-li que la unitat d’Espanya no estava en perill i que era més convenient presentar una iniciativa contra l’infrafinançament, cosa que els valencians entendrien millor.
—Ja existia un abisme entre el que pensàveu que era Ciutadans i allò que realment era.
“Quan hi havia eleccions a Catalunya, la direcció instava tots els grups de Ciutadans dels parlaments autonòmics a presentar una PNL urgent a favor de la unitat d’Espanya”
—I tant! Recorde que un dia, parlant amb el delegat d’El Mundo a València, Rafa Navarro, li ho vaig confessar: “Rafa, tinc un problema amb la direcció. Continuen veient Compromís com un diable amb cua que llança sofre per allà on passa, però és molt diferent: hi ha gent que se sent independentista i ho ha reconegut, d’altres que simplement són nacionalistes, d’altres que de nacionalistes no en tenen res i, per si no n’hi havia prou, també hi ha verds. Però allò que els uneix no és l’independentisme, ni tan sols el nacionalisme, sinó la defensa dels interessos valencians. Per què no puc votar amb ells la baixada del preu de les ITV, per exemple?”. I recorde molt que Rafa Navarro va replicar-me: “Sempre tindràs problemes, la direcció nacional de Ciutadans us tracta com si fóreu una sucursal de Bankia”. I, efectivament, els vaig tenir.
—Encara que Cs es definira anteriorment com a socialdemòcrata, molta gent provenia del PP o votava aquest partit. Ciutadans era d’un color per fora i d’un altre per dins.
—Justament això va fer que Ciutadans es podrira a poc a poc. Hi havia gent molt diversa allà dins. Recorde un militant de Gandia que provenia d’España 2000. Un altre, d’Esquerra Unida. Al grup parlamentari teníem treballadors que havien passat per IU o pel PP, i d’altres que votaven el PSOE i no pensaven deixar de votar-lo. Fins i tot vam tenir-ne un que era més independentista que Puigdemont! “Si ací existira la CUP, els votava segur”, va dir-me un dia. Ens interessava que fora gent vàlida, no el seu origen. No volíem caure en la partitocràcia, en el costum clàssic d’endollar persones afins a la direcció. I, malgrat tot, vam haver d’engolir-nos alguns.
—Veu a Rivera en el PP?
—Potser sí. No ho descarte.
—Tornarà a la política?
—Té moltes capacitats, un egocentrisme important i encara és jove. Em costa de creure que no regresse algun dia.
—I si Rivera acaba en el PP, Villegas seguirà les seues passes, com ja ha fet al bufet d’advocats on treballen junts?
—Sí. Villegas és molt intel·ligent i interessant. Té una visió estratègica que no he vist en uns altres partits.
—El fitxatge de Fran Hervías pel PP és el colp de gràcia defintiu a Cs? Accelerarà el procés de transvasament de militants?
“Si Ciutadans es queda sense representació a l’Assemblea de Madrid, serà la seua fi”
—No ho crec. Ciutadans ja estava a punt d’abaixar la persiana. És un gest simbòlic, només això. Fran, que ha sigut secretari d’Organització, li haurà fet veure a Pablo Casado i Teodoro García Egea que té més ascendència de la que veritablement conserva. A més, al PP tampoc no són tan ximples. Ciutadans va alimentar-se del PP, però el PP no es retroalimentarà ara de Ciutadans. Si posar Cantó en el número 5 de Madrid ja ha provocat divisió en el PP, què no passarà en la resta de casos? Cs no deixa de ser un vaixell s’està enfonsant.
—Un vaixell amb 3.000 càrrecs institucionals a sobre, entre diputats i regidors. No en són pocs.
—Els de les agrupacions xicotetes, es recol·locaran fàcilment. Alguns ja tenien acta de regidor abans, amb formacions locals o independents.
—No tornarem a veure Cs presentant-se a unes eleccions, per tant?
—Dependrà molt del que passe a Madrid. Si es queden sense representació a l’Assemblea, serà la seua fi. A Espanya la gent vota de manera pràctica.
—Arrimadas deixarà caure l’edifici tan fàcilment?
—No és que el deixe caure, és que l’edifici s’està caient, i això ja és inevitable. O te n’ixes o et sepulta.
—A Arrimadas la veu al PP?
—Diria que no. A ella li hauria agradat més un PSOE com el de [José] Bono o [José Luis] Ábalos, però de cap manera no la veig en un PSOE com el de Sánchez. Jo crec que Inés serà de les que abandonarà la política per sempre més.
—Canviem de tema. Vostè ha experimentat un canvi de parer notable en la qüestió territorial. Mai no va fer un discurs dur com el de Rivera o Arrimadas, però ha evolucionat molt, en aquest sentit. Quan comença aquest reposicionament i per què?
—Dels dels temps d’UPyD tinc una visió diferent a la de la gran majoria de companys. Recorde un dia que estàvem a la seu Alicia Andújar, Eduardo Gómez, una persona molt intel·ligent que treballava al partit i jo. Algú d’ells va referir-se a la famosa frase de Zapatero sobre la nació com un concepte “discutit i discutible”. Vaig tancar la porta del despatx, vaig abaixar el to de veu perquè no m’escoltara ningú més i vaig dir-los: “Zapatero haurà fet mil coses malament, però això és cert”. Alicia va estrenyar-se molt i Eduardo va dir-me que acabaria a Esquerra Unida! [Riu.] Aquella frase de Zapatero va ser molt valenta.
—Ciutadans, com UPyD, sempre ha parlat de la igualtat dels espanyols amb independència del lloc on siguen. UPyD fins i tot apostava per recentralitzar l’educació.
“Carolina i jo volíem deixar clar que dues persones com nosaltres, d’un partit antinacionalista, podien seure a parlar amb qui pensava totalment diferent”
—Soc molt culé i recorde un partit en què van exhibir al Camp Nou una pancarta gegant: “Catalunya is not Spain”. La meua exdona no entenia que a mi no em semblara malament… “Sembla mentida, un home com tu, que ha sigut guàrdia civil!”. I vaig respondre-li: “Jo no puc obligar ma mare i mon pare a estimar-me… Jo em sent espanyol, però ells no, i no puc obligar-los a fer el contrari, tenen llibertat per manifestar-ho!”. Igual com les xiulades a l’himne: jo mai no ho faria, encara que n’hi haja motius, però no entenc que vulguen ajusticiar qui sí que ho fa. A Espanya és massa habitual forçar situacions que una part de la gent no sent. Catalunya és una nació, se sent nació, és una nació-estat… Cadascú pot donar-li la interpretació que vulga, però és obvi que una part molt gran del poble català se sent diferent. Per això tenim el problema que tenim. Ho hem vist també al País Basc —d’una altra manera, sens dubte—, Galícia, o ara, a Madrid. O és que Ayuso és menys nacionalista que el senyor Puigdemont? Diria que fins i tot ho és més. Sembla que Madrid és el melic del món. Escolte, doncs no, a mi no m’agrada Madrid. M’estime més Barcelona.
—Com va entrar en contacte amb Puigdemont?
—La meua parella [Carolina Punset] era eurodiputada i un dia, mentre jo em trobava a la cafeteria del Parlament, vaig coincidir amb Ramon Tremosa. Un home fantàstic, molt il·lustrat, una ment privilegiada. “Alexis, algú com tu, que té la ment oberta, hauria de convèncer el president del teu partit perquè parle amb normalitat amb el president Puigdemont. Rivera no es farà independentista per dialogar amb ell ni el president Puigdemont deixarà de ser-ho, però han de poder parlar de política”, va comentar-me ell. “Jo sí que estaria disposat a escoltar-lo”, vaig respondre-li de seguida. I li va canviar la cara. “Tu saps què implicaria això a nivell polític, veritat?”, va preguntar-me. “Si el president Puigdemont està disposat a parlar amb mi, jo n'estaria obert, però això no vol dir que li compre el seu relat”. Em va garantir que concertaria la cita…
—I va concertar-la.
—Quan arribem a casa, mentre cuinei li explique a Carolina la proposta de Ramon, sona el meu telèfon. Era una persona del cercle de confiança del president Puigdemont: “Podries venir-hi demà, a Waterloo?”. I va dir-me que hi podia anar Carolina, també. A ella va agradar-li la idea, però vaig advertir-li de les conseqüències que això podia tenir. Lluny d’amagar-ho, va incloure a l’agenda d’eurodiputada la visita a Waterloo de l’endemà: “Casa de la República Catalana. Waterloo”. Pocs minuts després ja li estava telefonant Javier Nart [l’altre eurodiputat de Cs]: “Carolina, però què és això?!?!”. Vam anar-hi i vam estar molt bé. Evidentment, la Guàrdia Civil, els cossos i forces de seguretat de l’Estat, estaven desplegats per allà. Però va ser encara més evident quan vaig anar a Lledoners a visitar els presos.
—Explique-ho.
—En eixir d’allà, un Audi que anava darrere meu va seguir-me fins i tot quan vaig començar a fer voltes dins d’una redona… Qui ha treballat en informació, sap molt bé com funcionen aquestes coses. Després vaig aturar-me a una benzineria i, en tornar a la carretera, l’Audi estava esperant-me a la vorera. Jo era un diputat, no un delinqüent, i tot allò cantava massa! I el telèfon, igual.
—Què vol dir?
—Quan he fet alguna videoconferència amb el president Puigdemont, no he utilitzat el meu telèfon. Tinc claríssim que, en aquest cas, l’intervendrien. He treballat a l’altra banda i sé molt bé com fan les coses. Alguna vegada fins i tot he comentat, irònicament, que acabava de dur 40 quilos de droga i 75 armes de Màlaga a València! [Riu.]
—Ha parlat de Lledoners. Quina sensació va causar-li Oriol Junqueras?
—Junqueras serà president de la Generalitat, té una ment prodigiosa i un carisma enorme. Va transmetre’m molta pau. En un moment determinat, m’estava parlant de la traducció d’un llibre del segle XV del beat de Liébana… “Oriol, com pot ser que algú com tu, que està esperant una sentència que segurament serà duríssima, em parla d’això?”. I va dir-me: “Què he de fer, si no? Faig allò que m’agrada, allò que pot aportar-me alguna cosa”. Carolina i jo volíem deixar clar que dues persones com nosaltres, d’un partit antinacionalista, podien seure a parlar amb qui pensava diferent en lloc de fer com Arrimadas, que va desplaçar-se a Waterloo per mostrar una pancarta i res més. Amb Oriol vaig conversar sobre qüestions relatives a la fe, la policia autonòmica… A més, vaig regalar-li una estampeta de la mare de Déu dels Desemparats i tres llibres: un d’Estellés, un altre que m’havia regalat Carolina sobre l’experiència d’un jueu a un camp de concentració i un exemplar de l’Estatut d’autonomia valencià, “del qual hem de canviar moltes coses”, segons vaig dir-li rient.
—I la visita als altres presos, com va ser?
“Si dic què pense del judici als polítics catalans, demà mateix m’imputarien... Amb tots ells s’ha comès una gran injustícia”
—No he pogut veure Sànchez, Bassa i la presidenta Forcadell, però sí Rull, Turull i Forn. De tots tres, de qui he après més és de Rull. Em va fer veure molt clarament els prejudicis que tenim contra els independentistes. Va dir-me que no odiava Espanya, sinó que l’estimava. D’aquelles visites recorde molt bé el “clac!” de la porta quan es tanca de sobte. És horrible! Quan diuen que els presos estan la mar de bé allà dins… Tothom hi hauria d’anar per comprovar la realitat: per exemple, la sala on visiten els seus fills, de 12 metres quadrats. Escolteu, això és molt dur!
—Com va seguir el judici?
—Com que no podia veure’l sencer, de vegades me’l posava a la nit i se’m feien les dues o les tres de la matinada... No vaig perdre’m cap ni una de les declaracions testificals. En algun cas, dues i tres vegades. I les conclusions de tots els acusats, també. Les conclusions de Rull les hauré vistes set o vuit vegades. L’exposició inicial i les conclusions de Junqueras, igual. Si dic què pense del judici als polítics catalans, demà mateix m’imputarien. Amb tots ells s’ha comès una gran injustícia. El millor oficial que vaig tindre mai a la Guàrdia Civil va comentar-me una vegada: “Alexis, una cosa és la justícia, i una altra, fer complir la llei. I no són coincidents, necessàriament”. I en aquest sentit, hi havia gestos del tribunal que em preocupaven. Com si en feren broma.
—L’única eixida al conflicte polític català és un referèndum? És realment viable?
—A Catalunya hauria de fer-se un referèndum, sí o sí. Vinculant o no, no ho sé. Si la majoria diguera que sí a la independència, es crearia un conflicte important amb l’Estat espanyol. Però si volem saber què pensa la gent, és necessari fer-los la pregunta.
—A qui hauria votat vostè el 14 de febrer a Catalunya?
“Si ara hi haguera eleccions europees, votaria un partit independentista”
—Ha, ha, ha! Quina pregunta! Si demà hi hagueren eleccions europees, i que no s’alarme ningú, votaria un partit independentista. Per què? Per premiar-los pel patiment que han arrossegat a nivell polític i personal. A Catalunya hi ha actors que m’agraden molt: la valenciana Jèssica Albiach; Salvador Illa, encara que m’agradava més Miquel Iceta; Ramon Tremosa, un personatge molt i molt vàlid; el president Puigdemont, que és un cavaller; Artur Mas, amb qui parle de vegades i que també m’aporta claus molt bones; Àngels Chacon, la candidata del seu partit, que m’agradava bastant; i Oriol, que és molt Oriol! Però us dic que Albiach m’agrada molt, com Mónica García, de Más Madrid. És gent molt apta, que pot aportar coses interessants a la política. I no vull oblidar-me de la resta d’exiliats.
—Va visitar també Marta Rovira a Ginebra.
—Sí. La situació dels presos és delicada, però la dels exiliats, també. Vam dinar amb Marta Rovira a Ginebra... Vam dur-li un sac de taronges valencianes, per cert. Estava trista, molt trista, però vam arrencar-li algun somriure. Vaig veure als seus ulls que era una bona dona, això es nota. En acomiadar-nos, vaig tornar a veure-li els ulls tristos, com esmaperduts. Ella només pensava en els seus, amb la por que si els passava res no hi podria desplaçar-se. Escoltar això cara a cara és terrible. No deixe de pensar en ella, ella es troba en una altra presó. Una presó limitada per quilòmetres de frontera, però una presó, al capdavall.
—Acabem. Si a les europees votaria un partit independentista, hem de deduir que, als comicis valencians de 2019, vostè va votar alguna formació del Botànic...
—Home! La pregunta ofén! Quan encara estava a Ciutadans ja vaig votar un altre partit en unes generals. Hi havia ripollistes a les nostres llistes al Congrés! Abans em pegue un tir a l’occipital esquerre i caic a terra que vote un ripollista. Si avui hi haguera eleccions a les Corts, tindria molt clar a qui votaria. Ho tindria claríssim. Tinc clar qui aporta i qui no. És fonamental que, en política, no t’enganyen. I hi ha una força del Botànic que, t’agrade més o menys alguna gent que en forma part, treballa a fons i mai no t’enganya. Sempre fa el que havia anunciat que faria.
—Les altres dues forces enganyen la gent, doncs?
—Hi ha coses que podrien fer-se molt millor. El Botànic no ha complert algunes promeses.
—El candidat de l’Íbex a les Corts valencianes ha acabat hiperbotanitzat!
—[Riu.] És cert que molts empresaris van veure que Ciutadans era una alternativa bona al PP. Érem la part simpàtica i moderna del PP. En termes generals, Ciutadans defensa més els interessos de l’empresa que no els dels treballadors.
—Si aquells empresaris que observaven Cs amb simpatia hagueren sabut que vostè acabaria a Waterloo amb Puigdemont…
—Alguns m’han fet saber la seua sorpresa. I tinc amics de la Guàrdia Civil que, després d’esmorzar amb ells i explicar-los l’experiència, ho han entès perfectament i m’han dit “¡olé!”.
—Encara que voten Vox.
—Sí. Un guàrdia civil, votant de Vox, va dir-me: “Alexis, a mi Puigdemont em sembla un pocavergonya, però, com a polític, vas fer el que havies de fer”.