Explica Adrià Revert que des de ben menudet s’embadalia observant com queia la pluja a la tardor o com els flocs de neus enfarinaven les serres de la Vall d’Albaida a l’hivern. Davant del televisor, observava amb atenció les explicacions dels homes o les dones del temps i s’amarava d’aquell vocabulari meteorològic. Quan tenia nou anys, els Reis li van portar un anemòmetre portàtil amb el qual va començar a mesurar la velocitat del vent pel carrer. A aquell primer aparell de medició, se’n sumarien, anys a venir, termòmetres, higròmetres, baròmetres i pluviòmetres. Va estudiar geografia i després es va formar en meteorologia («És gros que no n’hi hagi màster a València! Has d’anar-te’n a Madrid, Barcelona o Granada», recalca). Mentrestant, i gràcies a les noves tecnologies, va tenir coneixença d’altres aficionats que, arreu del País Valencià, com ell, es dedicaven a mesurar els fenòmens meteorològics. Centenars de persones repartides per tot el territori que, de forma voluntària, recopilaven màximes i mínimes, i litres per metre quadrat. El 2011, es van constituir com AVAMET (Associació Valenciana de Meteorologia ‘Josep Peinado’). Des de gener de 2019, Revert n’és el president. Des de l’agost passat, a més, és un dels cinc meteoròlegs de conformen l’equip de «L’oratge» d’À Punt. «Per a algú que des que tenia ús de raó li ha interessat l’oratge, és un somni fet realitat», admet Revert.
Avui, com abans passava amb Canal 9, «L’oratge», que s’emet tot just després de l’informatiu, és un dels espais estrela de la televisió pública valenciana. Com també «Terra viva», un programa sobre agricultura i medi ambient conduït pel Jordi Payà on la informació meteorològica té un pes específic. «Els espais sobre l’oratge solen tenir molt de seguiment a tot arreu. Però en el cas valencià crec que la relació que històricament hi ha hagut amb l’agricultura fa que aquest interés encara siga més gran», raona Revert. El mes passat 'L'oratge' va tenir una audiència del 10,6% una xifra que contrasta amb el 3,6% general de la cadena. «A Catalunya, Illes i País Valencià hi ha un seguiment de la informació meteorològica molt alt. Pense que té a veure amb els episodis extrems que ens toca passar. Qui no té ni que siga d’oïdes un record del que va significar la pantanada de Tous? O, per a les generacions més joves, el temporal de Gloria o la DANA del Baix Segura?», rebla Victòria Rosselló, la més veterana de l’equip de l’oratge de la televisió pública valenciana. Durant 32 anys, aquesta física ha informat els valencians i les valencianes sobre borrasques i llevantades, cels rúfols i granissades. «El que és evident és que la informació meteorològica és del més vertebrador que existeix. Per la informació meteorològica s’interessa la gent del Baix Segura i del Maestrat. I cada previsió és una ocasió per aprendre el mapa de les comarques i la realitat orogràfica», afegeix.
Ploure sobre mullat
Perquè saber si farà sol o amenaça pluja és útil per planificar el cap de setmana, òbviament, però també ho és per a moltes altres esferes de la vida. Per a l’agricultura, no cal dir-ho, perquè permet planificar millor la sembra, la planificació de regs, el tractament preventiu davant determinats fongs o les tan temudes gelades. Però també per a àmbits tan diversos com la prevenció d’incendis forestals, la gestió del tràfic o la del sector pesquer. I per fer-ho acuradament, la proximitat i el coneixement del medi físic són claus, més encara en un territori amb les especificitats del País Valencià, molt exposat a la mar i amb una orografia molt muntanyosa.
Això ho sabia perfectament Manuel Iranzo, a principis del segle XX. Polític nascut en una família de terratinents i comerciants, Iranzo és considerat el pare de la meteorologia al País Valencià. Al capdavant de la Federació Agrària de Levante (FAL), entitat que aglutinava propietaris rurals, llauradors i sindicats agrícoles del País Valencià, Múrcia i Albacete, va impulsar la creació, el 1911, del Servei Meteorològic del FAL, amb 31 estacions repartides per tot el territori. «De ben cert, ja era clar a l’època que disposar de la informació general sinòptica, combinada amb dades locals i un coneixement en profunditat de la fenomenologia regional, podia portar a una previsió regional molt més fiable», expliquen Josep Batlló i Victòria Rosselló en un article sobre els «100 anys dels inicis de la previsió meteorològica regional mediterrània», publicat pel Patronat d’Estudis Osonencs.
A hores d’ara, el País Valencià té una xarxa amplíssima de punts de recollida de dades, gràcies especialment al paper altruista que desenvolupen els socis d’AVAMET. Però no disposa d’un servei propi de meteorologia, a pesar que la reforma de l’Estatut d’autonomia aprovat per Camps preveu la possibilitat de desenvolupar les competències pròpies en aquesta matèria. El Partit Popular mai no va mostrar interés i tampoc el Botànic no ha situat aquesta qüestió en l’agenda. I això a pesar que el 2016, a instància del PSPV-PSOE, el ple de les Corts va aprovar una proposició no de llei on instaven la Generalitat a fer un estudi de viabilitat sobre la posada en marxa d’aquest servei. La Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural se n’havia de fer càrrec. L’IVIA (Institut Valencià d’Investigacions Agronòmiques) estava cridat a ser la matriu d’aquest servei. La petició parlamentària, tanmateix, va quedar oblidada en algun calaix i fins avui res no se’n sap.
A l’Estat espanyol són tres les autonomies que disposen d’un servei meteorològic propi. Són les tres autonomies reconegudes com a nacionalitats històriques. A Euskadi existeix l’Euskal Meteorologia Agentzia, coneguda popularment com Euskalmet. Tot i que la seua creació data del 1990 va ser el 2003, sota el govern d’Ibarretxe, quan va adoptar l’estructura actual i va iniciar la seua activitat, dins el Departament de Seguretat del govern basc. Desenvolupa tasques de vigilància, anàlisi i predicció, desenvolupa productes d’informació meteorològica per a protecció civil o seguretat vial i llança avisos i alertes. "Euskalmet està enfocada i orientada a l'impacte que el temps atmosfèric pot provocar, per la qual cosa el seu major valor resideix en l'estalvi que suposa per la societat basca gràcies a l'autoprotecció que proporciona el sistema d'avisos de meteorologia adversa activitats pel Departament de Seguretat", explica Fernando Izaguirre, director d'Atenció d'Emergències i Meteorologia del govern basc. Izaguirre considera essencial disposar d'Euskalmet perquè, més enllà de la delegació basca de l'Agència Espanyola de Meteorologia, "ens permet dissenyar el servei des de la proximitat, necessitat i realitat concreta d'Euskadi". Eukalmet disposa, aquest any, d'un pressupost de 3,2 milions d'euros.
A Galícia funciona, des del 2000, MeteoGalicia, un servei que primerament va ser coparticipat per la Conselleria de Medi Ambient de la Xunta i la Universitat de Santiago. Una volta que es va comprovar la seua viabilitat des del punt de vista tècnic, humà i econòmic, va passar a la seua fase plenament operativa i des de 2006 fins a l’actualitat s’integra en l’organisme de la Xunta, com a servei meteorològic propi, depenent de la Direcció General de Calidade Ambiental, Sostenibilidade e Cambio Climático. Compta amb disset tècnics i 157 estacions meteorològiques de superfície, a més de sis boies oceanogràfiques. Entre les seus funcions hi ha els serveis meteorològics específics per a port i confraries, la redacció de butlletins fitopatològics per al sector del percebe i els serveis per a altres departaments de la Xunta. Disposa fins i tot d’un telèfon perquè els particulars consulten l’oratge en un moment i lloc determinats. «Com en altres serveis públics, amb la meteorologia és interessant apropar l’Administració als ciutadans i al territori —expliquen fonts de MeteoGalizia—. En aquest sentit, MeteoGalicia porta en el seu ADN ser un servei meteorològic de proximitat i que, per tant, aporta un nivell de detall en els seus pronòstics que potser queden fora de l’abast d’una agència estatal».
És, en tot cas, Catalunya la més veterana en aquesta matèria. El Servei Meteorològic de Catalunya (SMC) tot just acaba de bufar les cent espelmes. El Consell Permanent de la Mancomunitat va decretar la seua creació el 31 de març de 1921 i el seu artífex fou Eduard Fontserè. El 1996, es va recuperar aquest òrgan —que va desaparèixer durant la dictadura—, el qual en l’actualitat depén del Departament de Territori i Medi Ambient. «Estem davant d’una veritable estructura d’estat», assegurava el conseller Damià Calvet, durant l’acte de commemoració del centenari. En l’actualitat, el SMC té un pressupost de 7,5 milions d’euros i una vuitantena de persones en plantilla. “Aporta una informació més propera al ciutadà, un assessorament específic a la Generalitat i, sobretot, un contacte molt estret amb Protecció Civil quan es preveuen o es donen situacions meteorològiques de perill. També ofereix més serveis oberts a la ciutadania, especialment a través de la seva pàgina web, la més visitada de la Generalitat, amb uns 120 milions de pàgines vistes cada any”, explica el seu director, Eliseu Vilaclara.
Garbellar aigua?
Aleshores, doncs, si Catalunya, Galícia i Euskadi disposen d’aquest ens, n’hauria de tenir el País Valencià? En quina mesura això podria beneficiar els valencians i les valencianes en el seu dia a dia? Generaria una duplicitat respecte de la delegació valenciana de l’AEMET? Jorge Olcina, director del Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant, n’era partidari fins fa uns anys. Però ja no. «Actualment crec que seria una despesa molt gran i duplicada, ja que allò important en aquest cas és la predicció atmosfèrica regionalitzada, que en aquests moments ja fa la delegació territorial d’AEMET —assegura aquest catedràtic d’Anàlisi Geogràfica Regional—. Crear en l’actualitat un servei meteorològic, a l’estil de Catalunya o el País Basc, és una despesa econòmica poc productiva. El que és important és aprofitar el que ja funciona i millorar-ho si cal».
En l’actualitat, la delegació de l’AEMET compta amb una plantilla de setanta persones, de les quals vint es dediquen exclusivament a fer previsió aeronàutica. Per què? Perquè des de fa sis anys i després d’una reestructuració, la delegació valenciana té encomanada la tasca de fer previsió aeronàutica per tot l’Estat i de forma més específica per a l’Aragó, Catalunya, les Balears i el mateix País Valencià. La delegació de Catalunya, per la seua banda, s’encarrega de les alertes i avisos en aquesta mateixa àrea, mentre que la de les Balears està especialitzada en qüestions marítimes. «Això no significa, però, que no donem servei a les necessitats que ens fagen arribar. Som la referència en qüestions meteorològiques per a la Comunitat Valenciana», recalca Jorge Tamayo, l’actual director de la delegació valenciana d’AEMET. Mitjans de comunicació, el servei del 112, assegurances... són alguns dels usuaris a qui la delegació dona cobertura i resposta d’informació quan se’ls reclama. «La unitat de previsió està especialitzada en aeronàutica però això no significa que la resta de personal desatenga les necessitats i les particularitats del territori. Si detectàrem per exemple que la previsió feta des d’una altra unitat no s’ajustara a la realitat d’aquí, ho diríem i posaríem els mitjans per millorar-ho. Ací tenim el coneixement geogràfic suficient per proporcionar una informació adequada», explica Tamayo, que considera innecessària la creació d’un servei valencià específic en aquesta matèria. «El que podria fer aquest servei ja ho fem nosaltres». A hores d’ara, AEMET compta amb 250 estacions ateses per col·laboradors i 40automàtiques.
Mirar el cel: afició o professió?
Perquè al País Valencià la recopilació de dades ha recaigut durant molt de temps en els aficionats que, com Adrià Revert, han acabat constituint-se en AVAMET, una xarxa que no té parangó a Espanya. Són 470 socis que, de forma altruista, aporten les dades que aconsegueixen cada dia a través de les seues 500 estacions de medició. La més meridional és a Pilar de la Foradada, a la comarca del Baix Segura; la més septentrional, a Sorita, els Ports.
Paguen cinquanta euros de quota i s’han de fer càrrec de la compra (entre 500 i 1.000 euros) i el manteniment dels aparells. La falta de recursos la supleixen amb entusiasme. «Som un cas únic a Espanya», recalca Revert. Les seues observacions permeten, com cap altres, tenir un registre acurat del que ha succeït les darrers dècades meteorològicament parlant. L’any passat, van rebre una subvenció de 2.000 euros per usar el català en la web, res més que això. Tothom hi treballa desinteressadament. «La feina que han fet i fan des d’AVAMET mai no la valorarem suficientment», recalca Victòria Rosselló, que n’ha tingut una relació estreta al llarg de la seua carrera. À Punt, de fet, va signar fa dos anys un acord de col·laboració amb ells. En els darrers anys AVAMET ha acordat tractes de col·laboració amb l’Agència de Seguretat i Resposta a les Emergències, de la Conselleria d'Habitatge, Obres Públiques i Vertebració del Territori. També faciliten informació a la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient, Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural, i col·laboren amb l’Institut Cartogràfic Valencià (ICV), l'Institut Valencià d'Investigacions Agràries (IVIA) i l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL).
«En part la feina que podria fer un servei autonòmic l’estan fent els socis d’AVAMET de forma altruista. Actualment no és possible accedir al model del Centre Europeu per a fer predicció, per tant, no estic del tot segura que tinga sentit crear un servei propi», diu Victòria Rosselló, la qual no obstant recalca la importància de conèixer les particularitats del territori per fer previsions acurades. “I tot i que la principal funció d'un servei meteorològic hauria de ser fer predicció pròpia, tindria sentit una entitat que gestionara i coordinara les tasques relacionades amb la meteorologia valenciana que realitzen diferents organismes”, afegeix la meteoròloga d’À Punt. «AEMET fa una molt bona tasca, sense dubte. Caldria veure si la creació d’un servei propi no generaria duplicitats. Ara bé, jo estic a favor de qualsevol iniciativa que estimule el coneixement i la divulgació de la meteorologia», diu, diplomàtic, Adrià Revert. En l’actualitat AEMET limita l’accés al model meteorològic europeu a tots els serveis autonòmics per ser utilitzats en predicció, una circumstància que, reconeixen els serveis autonòmics consultats, els perjudica. “L’acord que tenim des de 2002 amb AEMET ens permet tenir accés a part de les dades del Centre Europeu de Predicció, però no a totes, i amb més retard del desitjable —es lamenta Eliseu Vilaclara, director del servei català—. És un tema que fa anys que està sobre la taula i que esperem que es desbloquegi aviat, ja que no té sentit que una Administració pública, com és la Generalitat, no tingui accés lliure a aquestes dades, quan els ciutadans de Catalunya també paguen aquest servei amb els seus impostos".
Clamar al cel
Des del món del camp ho tenen clar: l’existència d’un agència pròpia seria beneficiosa per als seus interessos. Una sequera prolongada, un aiguat copiós, un granissada d’aquelles que emblanqueixen els bancals poden determinar la campanya. «Actualment AVAMET està suplint d’una forma eficient el que no tenim des de la vessant pública —explica Joanma Mesado, tècnic de la Unió de Llauradors —. La nostra feina depén del temps. Nosaltres, com en altres coses semblants (com les assegurances o les bones pràctiques comercials), voldríem un servei de meteorologia propi».
I com a exemple de l’especificitat que pot aportar un organisme d’abast autonòmic recalca el paper que el ressuscitat Institut Cartogràfic Valencià fa des de fa uns anys. El seu visor, explica, és útil per a llauradors i ramader, per exemple, a l’hora d’identificar espais protegits, àrees de cacera... «Són dades útils en el nostre dia a dia a les quals no podríem accedir si només existira l’Instituto Geológico Nacional», exposa Mesado.
Per a Xavier Navarro, que és director de l’Institut Cartogràfic Valencià, la resposta a la pregunta de si mereix la pena o no que existisca un ens propi en aquesta matèria és clara i contundent: «La qüestió del sistema meteorològic és de voluntat política: de voler desenvolupar estructures pròpies i de voler impulsar les polítiques, la ciència i la tecnologia pròpia. Al final es tracta d'apostar pel teu teixit tècnic i científic o no. L'exemple més recent és l'Agència Espacial de Catalunya. És la diferència entre apostar pel futur o per restar en el furgó de cua sense destacar massa perquè Madrid i la dreta espanyola ací a València no et diga independentista o balafiador». De moment, en l’horitzó i amb el Botànic a la Generalitat, no s’albira cap iniciativa per fer efectiva la creació d’aquest òrgan. Ningú no se’n recorda de quan les Corts, fa cinc anys, reclamaren un estudi per mesurar la seua viabilitat. Simplement, ha quedat en aigua morta.
ELS LLIGAMS METEOROLÒGICS CATALANO-VALENCIANS
País Valencià i Catalunya comparteixen clima mediterrani. No és d’estranyar que la història meteorologia s’enllace en alguns episodis, sobretot en els seus inicis. Al País Valencià, Manuel Iranzo (1867-1921) ha estat identificat com la persona que va posar els fonaments de la meteorologia moderna. President de la Federació Agrària de Levante, va posar les bases per a la creació del Servei Meteorològic, que es va posar en marxa l’1 de gener de 1911. La intenció d’Iranzo, com explica Victòria Rosselló a «100 anys del Servei Meteorològic de la Federació Agrària de Llevant: l’inici de les xarxes d’observació i les primeres previsions al País Valencià» era innovar les pràctiques agràries a través de l’agrometeorologia, objectiu pel qual va començar a bastir una xarxa d’observatoris meteorològics.
En el seu objectiu, Iranzo va prendre com a referència el Servei de Meteorologia Agrícola francés, però també la xarxa catalana d’estacions meteorològiques que Eduard Fontserè havia implantat arreu de Catalunya. Entre les col·laboracions externes amb què va comptar Iranzo cal destacar també Ricard Cirera, director de l’Observatori de l’Ebre. Cirera i Fontserè acabaren tenint una fructífera relació, fins al punt que les dades de l’Observatori de l’Ebre s’inclogueren en la xarxa valenciana.