Miquel Desclot: «Ser poeta és fer que les paraules comuniquin allò que no saben dir»

A Despertar-me quan no dormo (Proa, 2021) hi trobem una cinquantena d’aproximacions de sonet escrites des del 1983 fins ara. Un llibre de poesies amb una sonoritat que en redobla el poder lector, on la música és més que una referència, en un diàleg constant amb la tradició lírica. Un llibre per degustar i assaborir, per pur plaer lector, per inquietud intel·lectual. I perquè els sentits i les emocions ens esclatin.

No publicava cap llibre de poesia des del 2006, quan va aparèixer Fantasies, variacions i fuga (El Bordiol). Què ha passat?

M’ha fet mandra [riu]. En tinc dos o tres, de llibres per publicar. Fantasies, variacions i fuga era un llibre d’artista que no va sortir ni amb ISBN i que quasi no ha corregut. [Pensa] El que em fa mandra és que es publica molt i que es publica molta cosa que no llegirà mai ningú, hi ha molta verborrea al món. Em fa angúnia afegir-hi més coses. Sí que m’he comunicat amb els amics i coneguts, enviant-los separates, per exemple. Però, públicament, m'ha fet molta mandra.

"Hi ha molta verborrea". Ho diu en el sentit de l’excés de publicació o del que es publica no és prou bo?

Que hi ha molt de parlar per parlar, escriure per escriure. I que no hi ha criteri editorial per aturar-ho.

I què convindria, per sacsejar aquesta tendència?

Que les editorials fossin més exigents, és clar. Però, les editorials petites el que volen és publicar. I qui té un llibre vol publicar, tant sí com no. Em fa pànic afegir-m’hi, ser un més a la pila de palla per cremar. Si no arriba a ser pel meu fill [el filòleg clàssic i traductor Eloi Creus], no m’hauria decidit. Ell m’anava burxant, em deia que aquelles poesies les havien de conèixer més gent. Volia vindicar-me, vaja. I li vaig fer cas!

També és cert que amb els anys et tornes més exigent.

Aquest llibre segueix sempre els catorze versos com a patró, en un desig de combatre l’excés i aquesta verborrea que et deia. Ja en sé fer, de poemes més llargs, però em fa pànic. M’agrada molt l’Estellés, i vam ser amics, però quan es dispara no té aturador (deia que tenia “espermatorrea de versos”…) o l’Agustí Bartra, que també me l’estimava molt, però sovint és d’una loquacitat disparada, i això, el que fa és anar contra el poema, perquè deixata l’esclat d’emoció que pugui provocar.

Potser també es deu al fet que Miquel Desclot va començar a publicar de molt jove.

…ara fa cinquanta anys!

Va guanyar l’Amadeu Oller amb 19 anys. Què el va portar a escriure poesia?

Ben bé tampoc no ho sabria explicar… A casa meva són gent senzilla. El meu pare va anar a escola fins als deu anys, quan va esclatar la guerra. No hi havia una tradició cultural. A casa la mare, tampoc. Però tenien inquietuds. A casa, per exemple, vaig trobar les obres completes de Joan Maragall, de Jacint Verdaguer o la Selecta de lectures de l’Artur Martorell. Hi havia molts llibres a casa, perquè hi havia la voluntat de saber. Però no hi podia haver gaire criteri. La mare havia heretat de l’escola un bon gust per la poesia i se sabia força poesies de memòria. Mira, la mare al final va tenir un ictus, va quedar esborneiada, deia coses estranyes i no s’hi podia parlar, pròpiament. Però un dia, a l’hospital, li començo a dir: "A mig aire de la serra…" i ella va continuar dient tot el poema de Maragall. Això li va sortir de natural, és impressionant! Portava la literatura a dins.

Li va transferir la passió.

Jo crec que sí. Quan vaig fer l’ingrés de batxillerat, el mestre que teníem ens va demanar que ens aprenguéssim una poesia de memòria. A mi me’n va demanar una de Las 1000 mejores poesías de la lengua castellana. Me’n vaig anar a casa i, quan em van veure amb allò, em van dir que demanés al mestre si em deixava recitar La ginesta, de Maragall. Ho vaig proposar i aquell mestre no s’hi va oposar. Vaig triomfar! A l’escola mateix, em van començar a demanar que m’aprengués poesies de memòria per a les festes trimestrals i a casa em fornien de material: Carner, Sagarra, Maragall… Vaig créixer amb una certa familiaritat amb les paraules.

És aquí on es va formant el poeta?

No, encara no. Estava fent el batxillerat laboral, el "dels pobres", orientat a treballar. No teníem llatí, era bastant peculiar, molt adreçat a la ciència i la tecnologia. Als tretze anys, vaig decidir que seria químic, m’agradava molt experimentar i feia disbarats a casa, amb un laboratori casolà que vaig muntar. No vaig fer mai llatí ni grec, cosa que sempre m’ha sabut molt de greu —i potser això ho he transmès al meu fill, que s’ha dedicat a les clàssiques. Però a cinquè de batxillerat ens van oferir la possibilitat d’aprendre català fora d’hores. Ens hi vam apuntar quatre gats, però vam començar a aprendre’n. El segon any, a més, ens van oferir classes de literatura catalana, que ens feia el pare de la Lola Badia, l’Alfred Badia. En una classe, ens va portar l’Odissea d’en Riba i ens va demanar, simplement, que la comencéssim a llegir en veu alta. Allò va ser una revelació… quina meravella! Després, em vaig entusiasmar amb la Primera història d’Esther de l’Espriu, etcètera.

També era l’època de la Nova Cançó, amb Raimon cantant Espriu, justament.

I hi havia companys d’escola que tocaven la guitarra i que musicaven poemes… vaig començar a veure un altre món i vaig deixar el mètode científic. Tot plegat va anar confluint a redreçar-me cap a una altra banda. Vaig passar la prova de la universitat en ciències i vaig entrar directament a Filologia catalana, que no recordo si era el primer o segon any que es podia fer.

Això fins al 1971, que publica Ira és trista passió, ja amb el nom de Miquel Desclot. Quan és que adopta el nom de ploma?

A la universitat vam tenir de professor, “clandestinament”, en Miquel Coll i Alentorn. Ens va fer un curs magnífic sobre les quatre grans cròniques medievals. Ell era especialista en la de Bernat Desclot i li inquietava que algú que tenia tanta informació de primera mà del que passava a la cort, no sortís documentat a l'Arxiu de la Corona d’Aragó. Era estranyíssim. I va començar a sospitar que era un tal Bernat Escrivà. Tot investigant, es va adonar que la família venia d’un indret del Rosselló que es deia Es Clot. I per tant, va deduir que el Desclot, que no figura com a cognom enlloc més, era un pseudònim literari fet sobre el lloc d’origen. Quan ho va explicar, vaig pensar que jo també era "Desclot", perquè sóc del Clot. En aquella època ja havia presentat el llibre al premi Amadeu Oller. Havia vingut l’Àlvar Valls, que formava part del jurat, a fer una conferència, i li vaig preguntar quan se sabria el resultat. Em va dir que havia guanyat i li vaig dir "escolta, quan publiqueu el llibre, sisplau, canvia’m el nom i posa-m’hi Miquel Desclot". Va ser així, per casualitat i al vol.

Uns anys després, deixaria la docència per convertir-se en professional de l’escriptura.

Jo era titular a la universitat i em podria haver jubilat allà! Però l’any 1991 notava que em pesava molt portar les dues carreres alhora, docent i escriptor. En aquella època tenia una certa afluència de drets d’autor per llibres d’escola i vaig pensar que potser era el moment. M’agradava fer classes, em permetia estar en contacte amb la gent jove. I la docència va ser com una mena de dedicació social: en l’època que molta gent es dedicava a la política, jo vaig optar per l’ensenyament. Però va arribar el punt que ja hi havia dedicat prou temps i veia que podia viure dels drets d’autor. Ara bé, després, dels drets no n’he viscut. He anat fent, entre les traduccions per al teatre o les conferències sobre música, he anat sobrevivint. La veritat és que aquests últims anys em costa molt. Hi ha mesos que visc del sou de la meva dona, que treballa a la biblioteca municipal.

La famosa precarietat de l’escriptor.

Sí, però així i tot hem pujat dues criatures, els hem donat estudis, amb una noia que es va graduar en música antiga a l’ESMUC i un noi que està a punt de doctorar-se en filologia grega.

Al llibre escriu "La mort d’una paraula és un malastre / que fa encongir tota la humanitat" i m’ha fet pensar molt en la situació actual de la nostra llengua.

Soc pessimista. Jo, que no soc polític, el que haig de fer és la meva feina tan ben feta com pugui, no malgastar les paraules, oferir un model de llengua decent al lector. Espero haver-ho aconseguit amb els llibres per a nens, per exemple. Però ja ho veus, la canalla d’avui parla un subdialecte. I escoltes els periodistes de la televisió, que diuen coses…

Llavors es diu que els poemes no s’entenen… Hi ha una fractura entre llengua literària i la llengua parlada.

Efectivament. I la llengua parlada és tan pobra de recursos, que penses ¿com es pot fer literatura, amb això? Ara estic traduint els versos de Molière i no els pots traduir amb la llengua del carrer, demana una llengua molt més rica i matisada. No m’entendrà tothom. Però hi ha una cosa que em fa ballar el cap: quan les obres de Shakespeare es representaven al Globe Theatre, la gent s’asseia a terra i menjava botifarra. Segur que no entenien ni la meitat del que sentien, però estaven fascinats per la llengua! Era una mena de dutxa verbal. Com també fascinava a tanta i tanta gent el teatre de Sagarra. Un teatre fora d’època, totalment demodé. Però aquell raig de música verbal els encantava. I la gent hi anava per sentir-lo! Els feia sentir que pertanyien a la tribu. Ara sembla que això no compti. Alguns directors m’han arribat a dir "vull que el text no es noti".

Tendim a rebaixar el nivell, en comptes d’elevar-lo.

Un escriptor és un mestre de llengua.

També és un far moral. De fet, el seu discurs durant la nit de Santa Llúcia va ser el més comentat. Hi parlava de tres virus: el de la pandèmia, el que ens tanca a la presó i el de la ignominiosa renyina constant.

Hi vaig anar sense la sensació que estava fent una cosa grossa. Ni sabia qui hi havia al davant, a primera fila. Tenia clar què volia dir, però em pensava que era el més natural. I va resultar que no.

"Tanta gent de bona fe, que ha estat vergonyantment traïda pel tercer [virus]". És molt gros, això que ens passa, la manca d’entesa endèmica.

Sí! Aquesta gent que crida "unitat" ho fan perquè se senten traïts. Però de debò que ho vaig fer sense ganes de fer sang, només volia dir el que creia. Ho sento així… i molta gent m’ha vingut a dir que s’hi van sentir representats. El virus espanyol, el segon, també és endèmic. Com el tercer. No tenim consciència d’unitat, ni de poble oprimit.

Això també vol dir que no tenim solució, doncs..

No n’hi veig si no volem posar-n’hi, és clar.

Al llibre dedica un poema als presos polítics, Esmenant Joachim du Bellay. Era un deute?

No m’agrada la poesia pamfletària. No hauria sabut com respondre a la situació actual poèticament, de manera clara i senzilla. Jo coneixia el poema de du Bellay —"Feliç qui, com Ulisses, ha lluitat amb coratge (…)"—, és molt bonic i els francesos se l’aprenen de memòria a l’escola. Vaig pensar que podria reescriure la poesia a la meva manera, posant-la en boca d’aquell qui s’ha hagut d’allunyar per força —o perquè l’han tancat o ha hagut de marxar.

També deia al discurs que "Per sort, la poesia no té res a veure amb l’autoajuda. No ens guareix, però sí que ens cura". És o no és un consol, la poesia?

La poesia et pot consolar, com totes les arts. T’ofereix un model perfecte, que confronta amb la imperfecció de l’entorn. Però no és un consol sentimental. La poesia no resol res, però sí que té cura de nosaltres: ens ofereix un model perfecte, en contrast amb la deconstrucció on vivim normalment.

Què fa que algú sigui poeta?

És un misteri. Penses, sovint: "a què treu cap, això? Què en trec jo, d’això?" És un instint per la paraula, per fer que les paraules comuniquin allò que no saben comunicar diàriament. Per si soles, les paraules no acaben de dir tot el que sents, ni tot el que voldries dir. En el fons, quan escrivim poesia, estem demanant a les paraules que despertin emoció, perquè al diccionari, les paraules no ho són, d’emocionants, sinó que són fredes. I així ha de ser, per poder-nos entendre. Ara bé, els poetes aspiren a despertar emoció i, per tant, utilitzen la llengua d’una manera que sorprengui. En primer lloc, posant-hi música; és a dir, posant-la en vers. La humanitat va descobrir la poesia cantant, que era una excel·lent manera de carregar d’emoció el nostre llenguatge de cada dia.

La música és molt present en tota la seva obra.

Potser exageradament i tot. Hi he dedicat moltes hores, que podria haver dedicat a l’escriptura. Aquest llibre n’és ple, de música. De vegades, sense poder-ho evitar.

La poesia més antiga del llibre és del 1983 i la més recent, del 2020.

Sí. Les primeres són les tres que dedico a en Josep Ricart. Ho vaig fer en forma de sonet i, a partir de llavors, de tant en tant n’escrivia algun més, i el posava a la "carpeta dels sonets". Va arribar un punt en què vaig pensar que la rima, que ja té tants anys de tradició, arriba a ser previsible. I el que és previsible no és emocionant. I, per tant, és redundant. Vaig començar a fer sonets sense rima, en la majoria dels casos respectant la resta de l’estructura, és a dir, les dues quartetes i dues tercetes, amb la mateixa funció que al sonet tradicional. També hi he assajat la pararima, o la rima de consonants, la half rhyme anglesa.

No és un llibre unitari, hi ha poesies de motivacions molt diverses.

La carpeta dels sonets és el que hi dona unitat. Em comentava fa poc en Francesc Parcerisas que el model de llengua i dicció és molt uniforme, cosa que em va reconfortar.

Abans parlàvem de la dificultat de ser un professional de l’escriptura. Què pensa quan veu que el Carles Riba està dotat amb 3.000 euros i el Sant Jordi amb 60.000?

És insultant! El premi Riba està estranyament infradotat. És una de les raons per les quals no m’hi volia presentar, perquè sembla un menyspreu. El nom gegantí de Carles Riba es mereix una altra consideració: es veu que ja no som el país que li va regalar una casa a Cadaqués.