Com cada any, enguany del 13 d’abril al 12 de maig, milions de musulmans dejunaran des de la sortida del sol fins a la fosca nit (“quan no es pot distingir un fil blanc d’un fil negre”) i durant 30 dies. És Ramadà el novè més del calendari lunar i el temps en què fou revelat l’Alcorà. Per als que visquin a Noruega això significa, per exemple, que hauran d’estar fins a vint hores sense tastar ni menjar ni beguda. I aquest any, a l’hemisferi nord encara hi haurà prou bones condicions climàtiques. Els darrers quinze anys, i especialment en 2008 i 2009 amb un dejuni en ple estiu, la situació ha estat com a poc complexa i ha donat origen a una gran multitud de problemes polítics i d’ordre públic. El Ramadà, però, és més exigent. El saoum ou sawm (versets 179-181 i 183 de l’Alcora) és clar. No és pot mantenir relacions sexuals, no es pot fumar i moltes famílies mantenen tancada la televisió fins a la nit. Tampoc és que les televisions facin gran cosa. L’èxit de la temporada és cada any a totes les cadenes el concurs de memorització i recitació de l’Alcorà per a nois i noies entre tretze i disset anys.
Per a 1.900 milions de creients d’arreu del món, el Ramadà és tot un repte físic i un moment d’espiritualitat i ultranacionalisme. El dejuni és una mortificació del cos que porta també a una sèrie de canvis que poden afectar la salut i l’humor. Tècnicament el cos entra en “estat de dejuni” vuit hores més tard del darrer menjar, quan els intestins deixen d’absorbir els nutrients de l’aliment i el cos busca la glucosa que queda en la musculatura per seguir aprofitant l’energia. Esgotades les reserves de glucosa, mentre el dejuni continua, el greix esdevé la propera font d’energia de l’organisme.
Es perd pes, disminueix la taxa de colesterol i disminueix el risc de diabetis. Però el descens de la taxa de sucre mena a un estat de feblesa, gairebé letàrgic. Llavors augmenta l’agressivitat i les pèrdues d’atenció, particularment entre els nens. Això ha provocat més d’un problema escolar, perquè el dejuni és obligatori des de l’adolescència. Interiorització i autoexigència són sentiments fonamentals al llarg ‘aquest període, centrat en la reflexió. De fet, els molt creients es confinen literalment a la mesquita els darrers dies del Ramadà per practicar l’itiquaf, el retir espiritual. Si aquest any, com ja va passar en 2020, les mesquites estan tancades i només es pot resar per televisió, és d’esperar que el tema provoqui tensions. Ara mateix les comunitats musulmanes de Lleida i de Figueres ja han demanat que se’ls permeti excepcions al toc de queda.
Ramadà i política
En Ramadà, de fosc, el trencament del dejuni té un fort caràcter social. Famílies, amics i veïns es conviden per sopar tots junts i als països musulmans els horaris laborals es mouen per facilitar el compliment del deure. Tècnicament, des de l’acord del 1992 els treballadors musulmans tenen dret a fer festa el dia d’inici del Ramadà, com els cristians ho fan per Nadal. Aquesta ha estat una batalla sindical prou dura, però el dret ja porta força temps consolidat. A Catalunya ja fa anys que la festa del darrer dia del Ramadà, l'Aid Al Fitr, té un marcat contingut polític. L’iftar comunitari és un moment d’autoafirmació i cada vegada més alcaldes metropolitans hi participen. El polític socialista Mohamed Chaib, diputat primer al Parlament de Catalunya, i fins 2019 a Madrid, fou el primer a donar un important contingut polític i institucional a la festa. Una investigació del diari El Mundo (juny del 2019) segurament a còpia d’informacions del servei secret espanyol, sembla que va aturar la projecció política de Chaib, molt tocat per la vinculació que se li ha atribuït amb Mustapha El Mouahidi, home fort en la Direcció General d’Estudis i Documentació (DGED), el servei d’intel·ligència exterior del Marroc, i destinat a Catalunya com a mínim fins al 2009.
El complex món de les identitats creuades, però, ha portat cada vegada mes polítics vinculats a ERC i als Comuns a participar en la festivitat. Chaquir El-Homrani, Míriam Hatibi o la treballadora social del Masnou i diputada d’ERC Najat Driouech Ben Moussa són líders d’opinió catalans que segueixen mantenint un fort sentiment d’identitat musulmana i un exemple d’aquesta nova forma de viure entre dos mons culturals, segurament poc entesa per molta gent a totes dues bandes. La destitució, l’any 2018,del director General d’Afers religiosos de la Generalitat, Enric Vendrell, dirigent de Demòcrates, mai no explicada de manera prou clara, sempre s’ha vinclat soto vocce a la complexa gestió del pluralisme religiós.
Més enllà de l’espiritualitat, Ramadà és una festa política a dos nivells. Serveix per agrupar la comunitat i permet fer una reflexió sobre la pobresa. No és el mateix saber que els pobres passen gana que experimentar-la personalment. Ni és el mateix saber que algú viu en una comunitat que menjar en família o amb els amics més propers després d’un dia de patiment extrem. Al llarg de la festa i dels rituals el sistema simbòlic patriarcal s’accepta sense discussió, de la mateixa manera que els cristians procuren no parlar de segons quines coses el dia de Nadal per no trencar les relacions familiars. Edat i gènere marquen uns límits perfectament obvis. Els joves solters sense família que s’uneixen per comprar un xai a mitges deixen el paper de sacrificador a un pare de família. Per poder sacrificar l’animal cal tenir el rol de marit o pater familias, i si algú té la família al Marroc o a algun altre país és imprescindible enviar-los diners per poder fer front a la festa. Si algú no ho fes la taca seria difícil de suportar, no tan sols moralment sinó perquè hom seria identificat com algú que ha fracassat en el seu projecte migratori.
La metàfora comunitària
El Ramadà és un ritual –o més exactament un conjunt de rituals molt pautats al llarg d’un mes– que no implica només un dejuni radical, sinó sobretot una pràctica doctrinal (amb ortodòxia incorporada) i un dimensió convivencial. Per a un europeu o un americà acostumat a diferenciar curosament entre les creences i la vida privada d’una banda i les lleis i la vida pública d’una altra, el Ramadà serà sempre un motiu d’escàndol o, com a mínim, de suspicàcia, perquè trenca l’escissió entre el món interior i el públic. Creients i no creients troben un punt de convergència i de relació mútua que des d’altres codis culturals no s’entén fàcilment. La diàspora musulmana es retroba en la celebració. Potser seria més fàcil acostar-se a la celebració si s’accepta que no té gran cosa a veure amb la religió, en sentit immediat, sinó que construeix una identitat cultural post-sacralitzada, de la mateixa manera que anar a ca la sogra per Nadal no converteix a ningú en integrista. Els estudis sobre la pràctica religiosa musulmana a Catalunya la situen al voltant d’un 35% de la població teòricament creient, tot i que al voltant d’un 70% dels musulmans catalans participin amb intensitat en les celebracions al llarg del mes.
Això no significa que el Ramadà deixi de ser, en algunes ocasions un període conflictiu. Especialment perquè a partir de les primaveres àrabs, mal resoltes, molts països àrabs estan quasi al caire de la guerra civil. Al món islàmic la dicotomia entre khaça (elit) i amma (poble) ha marcat tota la cultura des de l’època clàssica. El que els sufís anomenen khaçat alkhaça (l’elit de l’elit) ara es veu, però, qüestionada per les joves generacions que parlen francès o anglès i tenen accés a Internet. Per això mateix, cada any Ramadà torna a plantejar el perill de la inestabilitat política al món àrab i el perill que les elits s’emboliquin en la religió per seguir mantenint els seus privilegis. També cada any, el Ramadà planteja el debat entre pluralisme i assimilació. Els estats pluralistes (Holanda, Alemanya) i els assimilacionistes (França) no tenen, però, grans diferències a l’hora de plantejar les seves polítiques de seguretat i d’antiterrorisme. Els plantejaments securitaris són comuns malgrat les retòriques moralitzats. Res de nou i tot molt cansat.
Religions que dejunen
Dejuni i abstinència des que surt el sol fins que es pon. Però no tan sols dejunen els musulmans. Ho fan ritualment totes les grans religions. Cristians, jueus, hindús i budistes ho recomanen o, inevitablement, ho exigeixen als creients.
Jesús es va retirar al desert durant quaranta die.s Allí dejunà, fou temptat pel dimoni i en tornar se sentia espiritualment més ple. Celebrar quaranta dies que van des del dimecres de cendra al diumenge de Pasqua, la Quaresma, és una tradició en crisi, tot i que ha deixat una herència gastronòmica significativa. En canvi, mai no s’ha prohibit veure vi en aquest període. Una rondalla alemanya diu que a l’època medieval, una congregació de monjos bavaresos va portar al Papa una bota de cervesa per preguntar-li si podien beure durant la Quaresma. Però amb el viatge la cervesa es va fer malbé. Així que quan el Papa la va tastar els digué: “Si poden beure això, ja fan prou penitència”.
Els jueus tenen diverses festivitats religioses que inclouen el dejuni. La més important és Yom Kipur, el Dia del Perdó, que implica 24 hores sense menjar, beure, fumar o mantenir relacions sexuals. Però també està prohibit maquillar-se i jugar amb videojocs... Les dones la celebren des dels dotze anys i els homes des dels tretze.
L’hinduisme i el budisme no tenen regles fixes per al dejuni, però els ascetes hindús, els sadhus, que fan una vida d’austeritat, són molt respectats per la comunitat, que els manté sense treballar. Els budistes, però no totes les branques d’aquesta religió, dejunen pel Vesak, el primer dia de la lluna plena al maig o juny. Commemoren el naixement, la il·luminació i la mort de Buda, sovint també amb grans processons. El sexe, l’alcohol i el consum de carn són tabú aquell dia.