Km. 57. L’Armentera. Arribats a l’Armentera, haurem de saber que som a les portes del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. En realitat, aquest conjunt de maresmes i zones humides —el segon en importància a Catalunya després del delta de l’Ebre— abraça els espais deltaics dels rius de la Muga i el Fluvià, a l’Alt Empordà, i del Ter i el Daró, al Baix Empordà. Els aiguamolls en qüestió van ocupar històricament el golf de Roses i el baix Ter, però la transformació territorial per a conreu i ramaderia, i la dessecació per mitjà de canals i recs n’han reduït la seua extensió.
A l’Armentera també acomiadem l’anomenat riu Vell, que no és altre que el curs històric del Fluvià. En voregem, entre aquest i la costa, els darrers meandres. El riu Vell finalitza el seu viatge ben a prop, al límit septentrional de Sant Martí d’Empúries, medieval en essència. La població pertany a l’Escala i ben pròximes es troben les ruïnes de la ciutat grecoromana d’Empúries, la joia de la corona de la cultura clàssica al nord de Catalunya. No hauríem de prescindir d’una visita al recinte arqueològic per copsar la transcendència de l’assentament a l’antiguitat, ni de tastar a l’Escala, ja que hi som, l’anxova local.
Tot rodejant el massís del Montgrí per l’interior, penetrem de nou al Baix Empordà: se succeeixen Bellcaire d’Empordà i Torroella de Montgrí, i a l’entrada de Gualta les profundes roderes del carros al seu pont medieval sobre el Daró testimonien el trànsit intens de segles enrere.
El viatge penetra, de nou, en territori medieval. En un marc d’una ruralitat extremadament viva, Fontanilles i Fontclara, amb les corresponents mostres romàniques, precedeixen Pals, enfilat dalt d’un turó. La capital arrossera destaca, a banda de per la preuada gramínia, pel seu conjunt monumental històric, compost pel castell, la vila i les muralles. Tot perseguint l’edat mitjana, alguns pobles més ens sorprenen per la seua qualitat, estat de conservació i equilibri: són Palau-sator, i especialment Peratallada i Ullastret, que posseeix, a més, el poblat ibèric més important de Catalunya.
Km. 120. La Bisbal d’Empordà. Passem, encara, per Casavells i Corçà, i enfilem la llarga recta, sense encant, fins a la Bisbal d’Empordà. La capital del Baix Empordà presenta un aspecte atrafegat: xemeneies, algunes naus industrials i la carretera C-66 que la travessa. La Bisbal d’Empordà ha estat epicentre de terrisseria i de producció de ceràmica: hi abunda el taller artesanal i l’exposició permanent, a peu de carrer, de gerros, càntirs, cassoles de fang o plats de totes les mides. Fins i tot, se li ha dedicat un museu —el Terracotta Museu de Ceràmica—, amb un fons de més de 10.000 peces relacionades amb aquesta activitat.
Aparqueu el vehicle i entreu a la vila pel pont Vell sobre el riu Daró: es tracta de la porta d’entrada històrica, que connecta amb la muralla medieval i el portal de la Riera. De seguida, trobareu la plaça Major, irregular i ocupada desproporcionadament per l’església de Santa Maria. I al carrer de Cavallers, que dibuixa el traçat de l’antiga muralla, s’hi troba el castell palau, residència dels bisbes de Girona, senyors de la Bisbal d’Empordà. Visiteu-lo: és d’origen romànic, corregit i augmentat al llarg dels segles, amb el pati d’armes, graners, horts i una muralla exterior com a principals elements destacats.
La carretera GI-664, que mena a Cruïlles i a Sant Sadurní de l’Heura, enfila el port tranquil de Santa Pellaia. A Cruïlles ens desviem per un camí asfaltat cap a Monells. La marrada és breu, el poble s’ho val. A la seua plaça, petita, rectangular, recollida, s’hi accedeix per un seguit de carrerons coberts sota les cases, petris, humits i refrescants. Entre dos arcs, a l’extrem nord de la plaça, hi trobareu la mitgera: aquest rudimentari contenidor de pedra va servir d’unitat de mesura del gra, disposada el 1234 per Jaume I, quan a Monells se celebrava el mercat més important de la comarca. L’actual mitgera, tal com resa la inscripció, data de 1818.
Des de Monells, ens dirigim a Sant Sadurní de l’Heura i d’ací ens incorporem de nou a la carretera GI-664, en direcció a Cassà de la Selva. La suavitat del port de Santa Pellaia el torna gairebé imperceptible, amb un pendent mitjà del 2%. La massa forestal és densa: pura essència gavarrenca. Hi desfilem pel seu interior. El descens cap a Cassà de la Selva s’obre a una geografia bondadosa, ordenada, horitzontal. Caldes de Malavella és a tocar i, al fons, tanquen l’estampa el massís del Montseny i les Guilleries.