Al capvespre, Girona, la ciutat vella, es torna misteriosa. L’enllumenat públic banya, amb calidesa, artèries i capil·lars de les seues entranyes; alguns porxos mantenen, encara, sota la penombra, l’essència d’un temps pretèrit. La ciutat vessa, des d’un turó minúscul; el patrimoni s’hi apinya. En el lloc més elevat, hi ha la torre Gironella (s. XI), construïda sobre una fortificació romana, de quan Girona era Gerunda. Des d’ací, un reguer d’història davalla cap a les ribes l’Onyar: hi ha les muralles medievals i les places —la de Sant Domènec, amb església i convent; la dels Lledoners i la dels Apòstols, amb la catedral; la plaça de l’Oli, i la de les Castanyes, i la dels Mercaders, totes tres diminutes, anxovades—, i el call jueu, intrigant, i els rius —l’Onyar i el Ter—, la confluència dels quals conforma una proa natural poblada per la Devesa, el parc urbà més gran de Catalunya, i els ponts —característics, singulars— sobre l’Onyar, que cusen dos pedaços de ciutat.
Girona viu a redós del massís de les Gavarres i, en concret, de la muntanya dels Àngels. Dues valls, la de Sant Daniel i la de Galligants, conformen les connexions més utilitzades per a fer salut, entre l’urbs i aquest espai natural.
L’itinerari que ara iniciem explora, també, els Àngels per carretera. Ens evadim de la ciutat al fil de les aigües de l’Onyar. Les remuntem i aviat les abandonem. Un alzinar extens, opac, entapissa els contraforts de la muntanya dels Àngels. La carretera GIV-6703 hi penetra amb decisió. Es tracta d’un port de muntanya de distància mitjana —poc més de deu quilòmetres—, lent i amb l’omnipresent ciclista local. Al capdamunt, un santuari, dedicat a la Mare de Déu dels Àngels, ocupa el cim del puig Alt (485 m). El lloc, a banda de ser un dels centres de devoció mariana més visitats de les comarques gironines, conforma un mirador excepcional: orientat a Ponent, no li costarà, al viatger, d’identificar les Guilleries i el massís del Montseny, i probablement a la llunyania les muntanyes del massís del Collsacabra i del Pirineu oriental. Al sud, s’estenen alzinars, pinedes i suredes del massís de les Gavarres.
Km. 20. Madremanya. Quan descendim el port, caiem a Madremanya, el primer dels pobles medievals de l’Empordanet. Però anem a pams: Madremanya deu el seu nom —això apunta Joan Coromines al seu Onomasticon Cataloniae— “a la deessa pagana Cibeles, anomenada Mater Magna, la mare gran, venerada com la deessa de la fertilitat de la terra, a més de les muntanyes, les cavernes i les deus i naixements d’aigües”. Madremanya conforma, en el nostre cas, la porta a l’Empordanet, una geografia bondadosa, acollidora, on domina el poble medieval i la construcció de pedra vista. I Madremanya conté encara,dins del seu recinte murallat la imprevisibilitat de la trama irregular, i és per això que cal passejar-la, sense cap altra finalitat que imbuir-nos del passat.
Circulem per un mosaic agrofestal que ha trobat l’harmonia en un equilibri entre el conreu de cereal i una massa boscosa que es dissol a mesura que ens allunyem dels contraforts gavarrencs. Les carreteres semblen a mida, proporcionades, tranquil·les i projectades des de l’estretor i la voluntat de ralentir el temps, o si més no, de no permetre’n l’acceleració. Superat el municipi de la Pera, apareix Púbol, amb poc menys de 200 habitants. Aquest conserva encara els poders fàctics medievals —castell i església. Farem bé d’aturar-nos-hi, perquè és ací, a la fortificació goticorenaixentista, on Gala Dalí establí la seua residència. Una visita a l’espai museïtzat tanca el triangle dalinià empordanès, junt amb Figueres i Cadaqués.
El paisatge, sempre obert, permet que la mirada es relaxe i que l’assossegament generalitzat envaesca el viatger. En l’espai, un tant solitari, sempre hi ha a la vista una mota de vida humana: els pobles els separa un grapat de minuts, a través d’una xarxa riquíssima de camins rurals asfaltats i de terra, i de carreteretes encantadores i poc transitades. Travessem Foixà i aviat arribem a Ultramort, tots dos a la riba dreta del Ter; enfilem la llarga recta en direcció a Verges, conegut per la seua processó, amb la Dansa de la Mort, de Dijous Sant. Verges és, també, clos medieval, amb muralles i torres, i bressol d’alguns elements il·lustres de la cultura i política catalanes —Lluís Llach o Francesc Cambó. No estarà de més fer-hi un tomb.
Seguim cap a Garrigoles. La geografia es rebrega sensiblement; res de l’altre món. La massa forestal torna a fer acte de presència, en combinació amb turons i camps. La contemplació és interrompuda puntualment pel suau onatge orogràfic: travessem un territori de muntanya baixa i algunes serretes indefinides, com la de Ventalló i la de la Creu. De la banda de llevant, el territori s’aplana definitivament: la carretera GIV-6302 discorre paral·lela al curs del Fluvià, entre una extensió contínua de conreu que ha colonitzat la plana al·luvial del riu.