Sobre la poderosa metàfora de les falenes, les papallones nocturnes fatalment atretes pels fanals fins a morir socarrimades per l'escalfor del focus, Jaume Cabré ha construït Consumits pel foc, la seva primera novel·la en deu anys. En ella s'hi barregen les històries d'un professor de literatura, Ismael -nom que remet explícitament al protagonista de Moby Dick- que retroba la Leo, el seu amor d'infantesa, i d'en Godallet, un petit senglar al que anem coneixent des que és el llistó més feble de la garrinada.
Una trama criminal de la qual només coneixerem alguns detalls afecta directament els destins dels dos personatges, que es van creuant -sense saber-ho- per capgirar també les seves vides.
Amb aquests elements, Jaume Cabré ha tornat a teixir una narració que lliga més que mai amb el seu estil (el canvi de persona gramatical o de protagonista; la ràpida transició d'una història a una altra dins la mateixa frase; la barreja del real i l'imaginari) sense renunciar als elements característics de la seua narrativa -el retrat acurat dels personatges, l'encreuament de línies narratives- però sense tants salts temporals com en obres anteriors.
Consumits pel foc
Jaume Cabré
Proa Edicions
Barcelona, 2021
182 pàgines
En definitiva, allò que el seu editor, Josep Lluch, definia, en la roda de premsa de presentació de la novel·la, com «la seva feliç i desacomplexada llibertat creativa», destinada en aquest cas a una ficció plena, com deia ell, d'«intriga, sorpreses, drama i, fins i tot, humor».
Jaume Cabré, que no presentava una novel·la des de l'exitosa Jo confesso, fa deu anys, explicava, primer de tot, el perquè de les dues cites que presenta el llibre: «¿Y qué?» de Zvi Katz. Això és el què li va preguntar aquest amic seu, i voraç lector de la seva obra, quan Cabré li va explicar que, inexplicablement, li havia sortit un personatge que era un petit senglar. «I què?» és el que li va demanar Katz per fer-li veure que, com a escriptor, podia ser tan lliure com vulgués. Això va decidir Cabré a seguir amb una ficció que no avançava pels seus dubtes a l'hora de fer coprotagonista un llistó.
Posteriorment, Cabré reconeixia que en Godallet havia estat clau per avançar en una novel·la que ha avançat a poc a poc, després de fer cinc o sis versions d'alguns històries: «Si m’hagués quedat amb Ismael i Leo, m’hagués faltat alguna cosa. En el moment que m’arriba aquest godallet simpatic, que s'encara a la seva mare i li demana respostes, se'm va esponjar una mica tot el món. Em va anar molt bé de conèixer en Godallet». A més, afegeix, que no trencava la història d'Ismael: «Vaig veure que podia mantenir la presència del godallet sense que destorbés la història del protagonista i la seva companya» Leo.
Jaume Cabré, sempre reaci a fer gaires interpretacions sobre el seu llibre, prefereix parlar dels seus personatges i d'on surten. «Els personatges són una capsa de sorpreses», afirmava a la roda de premsa. «El personatge que estic escrivint em porta cap aquí o em porta cap allà. No em plantejo altres preguntes, perquè l’únic que vull és escriure i creure'm jo mateix els personatges. Així vas endevinant nous trossos d’argument» i així va completant la història.
L'escriptor reconeix que el petit senglar «no arriba a fer ombra al protagonista oficial però té una presència molt important». Per què? «Perquè podria fer una tesi sobre els senglars», argumenta: «Quan era minyó escolta a finals dels cinquanta i començament dels seixanta, em van posar, de nom, Senglar i després, Senglar Sorrut, cosa que m'agradava molt tot i que no sabia que volia dir sorrut».
A pesar de l'aparició dels senglars humanitzats i de metàfores sobre falenes que podrien ser també lliçons sobre la vida, Cabré no creu que aquesta novel·latingui res a veure amb una faula. «Almenys no m'ho vaig plantejar així quan la vaig escriure», afirmava.
Consumits pel foc és plena de referències literàries, que van de l'esmentada Moby Dick fins a Doctor Zhivago o Madame Bovary. Aquests dos noms, per exemple, esdevindran claus a l'hora de descobrir la identitat d'Ismael, que pateix amnèsia després d'un accident que no recorda. Amb els noms dels protagonistes d'aquestes novel·les, el professor de literatura anirà rebatejant els personatges que l'envolten en un món nou ple de persones que no recorda -o no coneix.
Per contra, les referències al món musical són menys visibles, tot i que surten a l'altra cita inicial del llibre: «...ist dies etwa der Tod» (És això, potser, la mort?). Es tracta de les últimes paraules de l'últim lieder de Richard Strauss, amb lletra d'un poema de Joseph von Eichendorft, que també apareixen a la novel·la. Un «petit homenatge a Strauss», diu Cabré.
Abans de ser publicada, ja se sap que la nova novel·la de Cabré serà traduïda a vuit idiomes a més del castellà, ja que se n'han venut els drets per sengles editorials estrangeres. Ho va avançar el director d'Edicions 62, Emili Rosales, que també va recordar que les diverses obres de Cabré ja sumen cent traduccions, la qual cosa el converteix en el «gran referent de la literatura catalana a tot el món».