Aye Ko volia protegir casa seva, res més que això. Fa una setmana, dissabte al vespre uns desconeguts van incendiar una barricada de pneumàtics al seu veïnat, a la ciutat de Mandalay. Aye Ko, de 40 anys, propietari d’una botiga de begudes i pare de quatre criatures, va sortir al carrer a les nou del vespre per apagar el foc. De cop i volta el va envoltar un grup de soldats. Li van disparar. El van arrossegar fins a darrere d’una parada de mercat. I després el van llançar a la pila de pneumàtics encesos. Més tard uns veïns van explicar que abans de morir Aye Ko havia cridat la seva mare.
Aye Ko és una de les 158 persones, pel cap baix, que van morir a Birmània només dissabte passat a mans de les forces de seguretat. D’ençà del cop d’Estat contra la cap del govern de facto, Aung San Suu Kyi, ocorregut l’1 de febrer, la junta militar ha matat com a mínim 521 ciutadans. Segons l’ONG Assistance Association for Political Prisoners, més de 2.600 persones estan detingudes, entre elles la Premi Nobel Suu Kyi i el president Win Myint.
Fa tot just una dècada que els generals de Birmània van obrir el país. Aleshores va arribar al poder un govern civil sota la direcció d’Aung San Suu Kyi. Hi va haver eleccions. I els EUA i Europa van aixecar les sancions.
Darrerament, però, Birmània ha tornat a caure en els temps més foscos de la dictadura. Primer els generals van declarar nul·les les eleccions del novembre passat, i ara reprimeixen les protestes prodemocràcia amb una violència creixent.
Ara mateix, Birmània és pràcticament inaccessible per als periodistes estrangeres. Der Spiegel ha estat en contacte per telèfon i internet amb més de dues dotzenes de persones al país. A l’inici de l’aixecament, moltes d’elles tenien una actitud combativa, però amb el pas dels dies fa la sensació que estan desesperades.
Kimiko, de 28, regentava un negoci a Yangon abans del cop d’Estat. Poc després el va tancar per unir-se a les protestes. No vol esmentar el seu nom complet per seguretat.
“Cada vegada que surto al carrer tinc por. Però aquesta por és més gran que la por que tindré tota la vida si haig de viure sota el domini de l’exèrcit? Vaig passar tota la infantesa vivint en la foscor i la pobresa, i no vull que tornin aquells temps.
Soc activa al meu barri. Al començament, el nostre grup de protesta estava format per uns quants centenars de persones, però ara aquests grups tan nombrosos són un risc, ja que no es poden dispersar amb rapidesa. Cada dia a les 7.30, venen entre cinquanta i vuitanta joves i construeixen barricades. Quan la policia s’acosta, ho fa amb tota la força. Disparen. Saben que estem desarmats i que en el fons estan atacant criatures. El cap de setmana passat va ser un bany de sang. A partir d’ara hem d’actuar més estratègicament. Com podem expressar la nostra protesta sense posar-nos massa en perill? Tenim tots una ràbia infinita. I un cansament infinit, també”.
Al febrer centenars de milers de persones es van manifestar a Birmània contra el cop d’Estat, sovint amb creativitat i a vegades gairebé amb alegria: culturistes amb el tors descobert sortien al carrer al costat de noies joves amb vestit de ball i àvies picant cassoles. Al principi, el règim va tolerar les protestes. A final de febrer, però, va canviar d’estratègia. Va donar l’ordre de disparar contra els manifestants. Tot i això, la gent va continuar revoltant-se, es va armar amb cascos i escuts, i algunes persones fins i tot amb còctels Molotov i fones.
Amb el temps, la violència de l’aparell de seguretat ha caigut en la barbàrie. Qualsevol persona pot morir d’un tret, no sols els que participen en les accions de protesta. Dissabte passat una bala va matar una noia de 14 anys que era a casa dels seus pares. “L’exèrcit vol escampar el pànic”, diu el periodista Myint Kyaw. “El missatge és que ens poden fer qualsevol cosa”. Per aïllar els birmans els uns dels altres, des de fa més de sis setmanes l’exèrcit talla internet cada nit. Els mitjans crítics han perdut la llicència i hi ha soldats circulant per les redaccions.
Myint Kyaw, de 57 anys, era un dels membres dirigents del Consell de la Premsa de Birmània, però després del cop d’Estat va dimitir.
“Dissabte a Mandalay, a un fotoperiodista li van disparar a la mà esquerra, la mà amb què aguantava l’objectiu. Al cap de només quinze minuts vaig rebre la notícia que havien tornat a detenir una periodista, aquest cop a Myitkyina.
Ara desenes de periodistes canvien contínuament de domicili; no poden passar la nit a casa. Jo els ajudo tant com puc a trobar un allotjament. Si detenen algú, intentem aconseguir les contrasenyes de les seves xarxes socials tan de pressa com podem i li desactivem els comptes. A més, faig assessorament jurídic; alguns advocats s’ofereixen per representar gratuïtament els periodistes. En tot això que fem, ens esforcem per actuar tan discretament com ens és possible.
La meva dona també és periodista. Ens vam plantejar fugir, però finalment vam decidir quedar-nos a Yangon. Si venen, ens entregarem.
Les protestes als carrers no tenen líders. Així i tot, pocs dies després del cop d’Estat, un grup de disset polítics que viuen en la clandestinitat van formar una mena de govern a l’ombra: l’anomenat Comitè de Representació del Parlament, conegut per les sigles CRPH. El comitè ha nomenat diversos ministres i ha designat l’expresident del parlament Mahn Win Khaing Than com a cap provisional del govern.
El CRPH ha declarat la junta militar com a organització terrorista i vol substituir la constitució dictada pels generals per una democràcia federal. L’agrupació té el suport de centenars de diputats de la Lliga Nacional per la Democràcia (NLD, per les sigles en anglès), el partit de Suu Kyi.
Arkar Myo Htet, de 33 anys, va obtenir un escó al parlament en les eleccions del novembre del 2020 com a candidat de l’NLD. Viu en la clandestinitat.
“L’1 de febrer l’exèrcit va impedir que es constituís el parlament tancant-nos, als diputats, en un edifici governamental de la capital. La situació va ser caòtica, no teníem internet ni telèfon. Al cap de quatre dies ens van dir: aneu-vos-en a casa. Llavors nosaltres ens vam reunir en un lloc segur per fer un jurament per escrit: continuaríem fent la nostra feina com a parlamentaris, però ara en línia. Ara som, doncs, el primer parlament virtual del món, celebrem les sessions plenàries per Zoom. Però els talls d’internet ens causen problemes, i la nostra situació és molt perillosa. Més de cent dels més de 300 diputats de l’NLS estan empresonats. Alguns dels diputats amb més experiència tenen bona relació amb els líders d’alguns grups ètnics, que a les regions frontereres els han ofert protecció. Jo haig de canviar de lloc de residència cada tres dies, perquè tinc por que l’exèrcit pugui localitzar el meu mòbil. La meva família també ha hagut de passar a la clandestinitat, perquè, si l’exèrcit no em troba a mi, els farà alguna cosa a ells”.
El CRPH col·labora amb minories ètniques: els grups que en el passat van ser especialment perjudicats per les accions de l’exèrcit. “En la construcció d’una democràcia federal, que és el que desitgen els nostres germans de les diverses ètnies, aquesta revolució ens ofereix una oportunitat d’unir les nostres forces”, va escriure Mahn Win Khaing a Facebook.
Molts grups rebels lluiten contra l’exèrcit des de la creació de l’Estat, el 1948, i disposen de fins a 20.000 persones armades. Però en més de set dècades de guerra civil no han aconseguit mai estendre el seu poder més enllà de les regions muntanyoses i ocupar zones de la Birmània central. Ara la junta contraataca. Els últims anys les forces aèries han bombardejat repetidament bases rebels a la frontera amb Tailàndia. Segons Stephen Anderson, del Programa Mundial d’Aliments de l’ONU, milers de persones ja s’han refugiat al país veí.
Alex Aung Khant, de 27 anys, és membre de l’NLD des de fa deu anys; Suu Kyi és cosina de la seva àvia. A començament de març va fugir a l’estranger.
“És terriblement dolorós veure com la comunitat internacional no aporta res més que paraules buides. El cap de setmana passat va ser el més sagnant des del cop d’Estat, i tots ens temem que la cosa no s’acabarà aquí. Els soldats han demostrat que són uns criminals, que matar els diverteix. Però quines alternatives tenim? L’exèrcit té setanta anys d’experiència en la repressió. Com els podem fer front?
Entenc que molta gent estigui exasperada i digui: som-hi, lluitem; sí, ens arrisquem que hi hagi una guerra civil, però és la nostra única opció. Però els que diuen això no saben on es fiquen. Em trencaria el cor veure com es consumeix en flames el futur del nostre jovent”.
Traducció d'Arnau Figueras