No és que Sorman sigui sant de devoció (a França representa el pensament neoliberal de tota la vida), ni que fossin desconegudes les històries de sexe dur, pedofília i sadomasoquisme de Foucault, que al capdavall va morir de Sida. El determinant per a l’escàndol ha estat el moment triat per reactivar allò que molta gent sabia i ha normalitzat durant anys. El doxxing, la pràctica molt nord-americana de revelar informació privada sobre algú per perjudicar-lo, sembla que ha arribat a Europa. Ara que el moviment LGTBI està important a Europa la “cultura de la cancel·lació” nord-americana, Sorman els ha posat el mirall al davant. Si l’hipermoralisme progressista ho és de debò: què fem amb Foucault?.
Que el filòsof més reverenciat a les sagrades escriptures del món alternatiu es va passar el maig del 68 a Tunis, fent-s’ho amb menors d’edat (mentre Althusser estava tancat en un psiquiàtric, per cert!) sempre s’havia dit en veu baixa. Es podria afegir que li van donar una càtedra al Collège de France d’una manera absolutament irregular i que era profundament partidari de De Gaulle i de Giscard d’Estaing. Però que tot això ho acabés esbombant un dels seus millors amics personals, no deixa de resultar un poc escandalós. Els addictes a la cultura woke (el que en català en diríem els Pep consciències) tremolen.
Una altra cosa és com afectarà això a la manera de llegir-lo. S’haurà de vigilar i cancel·lar la seva obra? Que es parli obertament de Foucault com a pedòfil, i que hagi de ser qüestionada la seva obra com a historiador de les idees (centrada en la sexualitat, el sistema penitenciari i la salut mental), són coses diferents. Però en aquest cas separar vida i obra és complicat. Sobre tot ja se sabia que va signar una petició el 1977, que pretenia legalitzar les relacions sexuals amb nens de 13 anys o més. I perquè Sorman ha estat prou cru com per a explicar detalls com ara que: “Els nens petits corrien darrere de Foucault per dir-li: I a mi què? Agafa’m, agafa’m. Tenien 8, 9, 10 anys. Foucault els llançava diners i els deia: "Ens reunim a les 22 hores al lloc habitual". El lloc habitual era el cementiri i els nens eren pobres. Massa sòrdid, tot plegat.
A França, aquestes coses tenen una importància relativa. El president Macron va escriure una novel·la eròtica (no publicada, però ben coneguda en molts ambients) sobre les seves relacions amb una professora molt més gran... i s’hi va casar. Giscard d’Estaing en hores lliures s’havia dedicat a escriure porno. La narració de les seves aventures amb Lady Di (La princesa i el president, 2009, hi ha traducció a llengua fàcil) fins i tot té el seu punt. No són els únics polítics francesos amb vides sexuals diguem-ne complexes. Pompidou va estar embolicat en l’assassinat d’un mafiós per raons de xantatge sexuals i la doble (triple?) vida sexual de Mitterrand és ben coneguda. Però en destapar la complicada sexualitat de Michel Foucault els moviments per l’alliberament sexual tenen un problema greu perquè una cosa és boicotejar els diguem-ne carques i una altra aplicar la mateixa medicina a un tòtem cultural que la progressia oficial esmenta amb reverència i escolàstica.
Fa més de deu anys que als Estats Units funciona de manera molt activa (i ben finançada) el moviment de la cancel·lació. Grups feministes, LGTBI i bona part dels radicals afroamericans ja fa anys que s’apunten a la tesi de matar civilment (o en llenguatge políticament correcte, “cancel·lar”) els seus adversaris usant tota l’artilleria dialèctica quan algú s’aparta del recte camí políticament correcte.
La idea és agafar un personatge famós (com més famós, millor) i si és possible ja en hores baixes, treure-li uns quants draps bruts i ensorrar-lo a través d’una campanya a les xarxes amb tota la bona consciència i la superioritat moral que els nens i nenes de casa bona porten incorporades de sèrie. El moviment per la cancel·lació s’inspira, i té el seu origen, en un concepte xinès, la ”humiliació pública” dels dissidents, el renrou sousuo, traduït literalment com a "cerca de carn humana". Els wangmin (ciutadans de la web), o en aquest cas el wangyou (el grup més íntim d’amics a la xarxa) es llacen a la cacera moral, per acabar patriòticament amb els dissidents i incorrectes. De la mateixa manera els militants usen les xarxes per avergonyir els famosos que no semblen prou addictes o que gosen anar per lliure.
Primer va caure Woody Allen i la cancel culture ha afectat després un reguitzell de gent, com Kanye West o Roseanne Barr, avui autèntics pàries. Però també han caigut editors i directors de mitjans suposadament tan sòlids com el New York Times i The New York Review of Books. Potser la peça més significativa que s’ha cobrat la xarxa fins ara sigui J. K. Rowling, l’autora de Harry Potter... que durant anys va finançar tota mena d’ONG’s progressistes. L’assetjament que els grups trans li han dedicat aquests dos últims anys serà digne d’estudi en la història del totalitarisme. Gosar dir que un trans mai no serà una dona perquè la biologia és una realitat existent, no li ha estat perdonat per la inquisició progre. Tant als Estats Units com a Austràlia els seus libres estan deixant de vendre’s i fins i tot es retiren de les biblioteques. L'atenció de les xarxes és fàcil de dirigir cap a suposats malfactors, aquells que exhibeixen deficiència moral, funcionaris del govern de baix nivell o escriptors que han vist passar el seu minut de glòria. Però, que passa quan els referents morals dels hipermoralistes resulta que no ho eren tant? També se’ls ha de silenciar, o passarem xiulant?
Avergonyir públicament els considerats transgressors morals ha estat durant segles una pràctica inquisitorial altament popular que qualsevol persona liberal considerava repugnant La novetat és que les xarxes l’han recuperada i que gent diguem-ne progressista considera l’avergonyiment públic com una forma radical de justícia ciutadana. El costum xinès i totalitari s’ha convertit ara en la pràctica democràtica (poseu-hi cometes a dojo) de fer outcries a qualsevol cosa. L’outcry, la reacció dura i desproporcionada a una informació sovint ni tan sols contrastada o a un rumor com més escandalós millor, s’adiu molt amb les xarxes socials. Quan el teu públic es converteix en el teu càstig les coses es poden tornar realment complicades.
A la taverna de Twitter sembla que formar part d’un grup minoritari doni dret a bescantar tothom i a demanar compensacions i tractes de favor en nom de qualsevol història desgraciada i antiga. La Internacional Papanates (gran troballa de Quim Monzó) hi viu abonada. Foucault ja ho va dir: anem a una societat panòptica on tots seriem vigilats sense misericòrdia. Però no comptaven que els vigilants també podien ser víctimes de la xarxa. La cultura de la cancel·lació s’ha d’aplicar també a les patums culturals? O n’estan exemptes?