Les targetes estan guardades en tres caixes de fusta de til·ler. Algunes estan esgrogueïdes i d’altres gairebé descolorides del tot. La col·lecció conté més de 20.000 peces que Rolf Zollinger conserva en una prestatgeria de la seva mansió.
Durant dècades l’arxiu de clients del gran hotel Waldhaus Vulpera, a l’Engiadina Baixa, es va donar per perdut. Però ara s’ha sabut que Rolf Zollinger, que va ser en l’últim director a partir del 1981, el va protegir de qualsevol accés extern per precaució. Només de donar un primer cop d’ull a les targetes ja queda clar per què ho va fer.
Sota el nom del fabricant de paraigües alemany Gustav Brady hi ha anotat “jueu pudent”. Al fabricant de roba muniquès Berthold Triest -que va fer nit al Waldhaus el 1927, quinze anys abans de ser assassinat a Auschwitz– se’l qualifica de “regatejador” i de “mala companyia”. I el comerciant de Bielefeld Julius Hesse, temporalment president del club de futbol Arminia, tampoc no en surt gaire ben parat: “Jueu; no paga”.
Rolf Zollinger té 75 anys i és tot un senyor de la vella escola. Va tenir una carrera brillant com a cuiner i hoteler a Sankt Moritz, Estocolm i Londres. Va ser director del Waldhaus a Vulpera –la “Karlsbad dels Alps”– fins al seu trist final: el 27 de maig del 1989, el gran hotel va acabar incendiat del tot en poques hores. Del fitxer de clients se’n van salvar les parts que ja s’havien arxivat, les que comprenien el període del 1921 al 1961.
A les targetes hi apareixen catalogades reines, princeses i les maharanis d’Indore; també grans figures nazis, generals, beneficiaris de la guerra i, sobretot, hostes jueus adinerats vinguts d’arreu del món al balneari. Classificats, valorats i proveïts amb anotacions científiques, ara surten a la llum per primera vegada fragments importants del fitxer del Waldhaus: el llibre Keine Ostergrüsse mehr! és un “tresor de la història cultural”, diu Lois Hechenblaikner.
Ha estat justament gràcies a la capacitat de convicció del premiat fotògraf tirolès Lois Hechenblaikner que Zollinger ara deixa que es publiquin unes informacions sobre la història del seu antic hotel que no són tan afalagadores. L’autor de gran èxit Martin Suter ho ha qualificat de “fet sensacional”. I l’escriptora Bettina Spoerri, l’àvia jueva de la qual va tocar el violí davant de grans figures nazis al Waldhaus, s’ha mostrat sorpresa pels “prejudicis, el racisme i l’antisemitisme” dels textos del fitxer.
Però ¿qui valorava la clientela en una de les cases més distingides del país, al domicili temporal d’estiueig dels Rockefeller i dels Rothschild, el magnat de les finances i el gran industrial? ¿Els comentaris són un reflex del que es pensava en bona part de Suïssa, un país on, si bé després del 1933 es van acollir refugiats d’Alemanya, també se’n van rebutjar molts?
“Les targetes les emplenaven majoritàriament els caps de recepció, però seria simplista qualificar-ho de relliscades de treballadors concrets”, diu Zollinger sobre els comentaris plens de burles dels anys d’abans que ell fos director. “Evidentment, hi va haver antisemitisme i presa de partit a Suïssa, un país aparentment ben neutral. Aquí, a dia d’avui encara es nega la relació amb l’Alemanya nazi i amb la persecució dels jueus. Encara se’ns presenta com una gent honrada i ingènua”.
La “densitat de consellers nacionals entre els selectes clients del Waldhaus” permet concloure que a l’estiu el gran hotel era una mena de substitut del parlament suís, escriu Jochen Ziegelmann en la seva obra Waldhaus Vulpera. Diputats i membres de l’elit suïssa estaven en estret contacte amb els clients jueus. I això no sempre els agradava. El 1951 el director de l’hotel Bellavista, a Flims, comentava que la seva demanda de clients de fe mosaica estava tan satisfeta que “ni amb la millor de les voluntats no podria empassar-me cap més jueu”. El mateix any anotaven sobre una persona vinguda d’Anglaterra: “Supera tots els jueus”.
Però ¿com reaccionaran les comunitats jueves de Suïssa i del món, com reaccionaran els descendents dels clients davant la troballa fins ara oculta del fitxer del Waldhaus? L’editor de Zuric Patrick Fey, casat amb una historiadora de l’art de família jueva, entén el llibre com una contribució important perquè es faci un examen de consciència i, segons diu, com a prova d’un “antisemitisme suís molt normal”. Espera amb serenitat eventuals protestes i litigis.
La Confederació Helvètica, els nazis i els jueus: la relació era i és delicada. La població de Davos, coneguda pels esports d’hivern, tenia la mala fama de ser el “balneari de Hitler”, una base dels nacionalsocialistes alemanys a Suïssa. Allà va estar-se el cap del NSDAP al país Wilhelm Gustloff, que el 1936 va ser assassinat a trets pel fill d’un rabí. Dos anys després, el diputat cantonal jueu Moses Silberroth va rebre l’amenaça per escrit que Suïssa també seria “netejada a fons d’aquests porcs jueus”; i s’estampava una jota majúscula a les targetes per distingir els jueus alemanys i austríacs. El 13 d’agost de 1942, quan ja circulaven informacions de la BBC sobre l’assassinat massiu de jueus, a Suïssa van tancar les fronteres als perseguits procedents de l’Imperi alemany.
Comparant dates d’arribada i de partida del fitxer de clients i repassant noms i recorreguts vitals, s’entén la proximitat que van tenir al Waldhaus futures víctimes i victimaris: anant a prendre les aigües al matí, prenent el te de les cinc o sopant a la sala de banquets. En aquestes ocasions hi havia asseguts membres del consell d’administració d’IG Farben –sota la direcció de la qual es va construir el camp de concentració d’Auschwitz III– al costat d’adinerats ciutadans jueus que serien enviats pels nazis a la cambra de gas.
Allà es deixaven veure grans industrials com Friedrich Flick, futur criminal de guerra (“Un client brillant”; “consumeix bé”) o també els Bosch i els Siemens. S’hi veia el cirurgià Ferdinand Sauerbruch, que va autoritzar assajos en humans amb gas mostassa utilitzant presos dels camps de concentració però que més endavant va posar el seu domicili privat a disposició de conspiradors com el comte Stauffenberg. I, setmanes abans de l’esclat de la guerra, a l’hotel hi van intercanviar opinions Josef Terboven, cap de la circumscripció d’Essen, i el líder de les SS Fritz Schlessmann.
Erich Neumann es va regalar una setmana al Waldhaus un any després d’haver discutit la “solució final de la qüestió jueva” com a secretari d’Estat de Göring per als Assumptes Econòmics a la conferència de Wannsee. A uns quants passos de Neumann, a l’habitació 156, s’hi estava el banquer judeoalemany fugit d’Essen Kurt Hirschland. Hirschland, que havia estat vicepresident del consell d’administració del Dresdner Bank, va sobreviure a l’Holocaust a Suïssa.
Amb la seva evolució meteòrica, la selecció de les paraules del fitxer del Waldhaus posa en relleu l’antisemitisme cada cop més agressiu d’aquells anys. Si en els primers anys vint encara eren habituals comentaris com “jueu amable” i metàfores com “un veritable levita”, amb el temps el to es va anar endurint: “jueu insistent”, “jueu descarat” o “probablement es morirà. I llestos, serà divertit”.
L’últim viatge dels antics clients, sigui a l’exili o cap a la mort, es registra a les targetes amb aparent neutralitat: amb la paraula francesa parti (‘partit’). Però, posada entre cometes (“1939 parti”), sembla com si es fes una al·lusió cínica al motiu real de la “partida” dels jueus. A la targeta de l’excanceller del Reich Kurt von Schleicher, en canvi, s’indica amb precisió: “Assassinat pels nazis el 30 de juny del 1934”.
¿Canvia la mirada sobre els clients jueus del Waldhaus quan s’acaba la guerra mundial i l’Holocaust ja fa temps que és més que un simple rumor? Doncs no. Només s’adapta la política terminològica. En comptes de “jueu”, a partir del 1945 a les targetes hi diu “tirolès” o “gran tirolès descarat”. El nou mot clau s’explica pel fet que a l’Engiadina i més enllà els tirolesos tenien la mala fama de ser hàbils en els negocis: un recurs enginyós per aprofitar el fons de clixés antisemites.
Un altre mitjà per senyalar és a partir del 1945 una pe majúscula consignada a les targetes. La lletra representa Palestina, com va descobrir la investigadora cultural Andrea Kühlbacher. Una sola pe marca els jueus “presentables”, set pes una darrere l’altra transmeten la màxima repulsió. Al mig de l’escala s’hi classifica Hans Peter Juda, que fins al 1933 va ser redactor al Tageblatt berlinès de Theodor Wolff i que va abandonar Alemanya després de rebre una bona pallissa per part d’un home de l’SA. Quan Juda apareix al Waldhaus després de la guerra, anoten: “PPP, paio desagradable”.
Molts clients jueus que van sobreviure a l’Holocaust, van tornar a Vulpera poc després de la guerra, diu Rolf Zollinger, que avui dia continua vivint a la seva mansió al costat del recinte d’un Waldhaus abandonat: “Volien trobar-se i veure on havien anat a parar els antics coneguts”. A Suïssa, just després del 1945 el destí dels jueus no tenia gaire importància.
El debat sobre el paper del país durant la Segona Guerra Mundial no va sorgir fins al cap de mig segle. Es va desencadenar després de la forta disputa entre el Congrés Mundial Jueu i els grans bancs suïssos pel patrimoni que tenien a Suïssa les víctimes assassinades durant l’Holocaust. També es va intensificar el debat sobre els acords lucratius amb l’Alemanya nazi i sobre el comerç amb or de les víctimes i sobre art robat.
Amb la seva decisió de donar a conèixer públicament el fitxer de clients del Waldhaus –diu Rolf Zollinger, últim director del gran hotel– vol establir un altre precedent: “Durant massa temps els suïssos no hem estat disposats a afrontar la realitat”.
Traducció d'Arnau Figueras