El silenci del pare dels anyells

Per a la posteritat serà sempre el director d’‘El silenci dels anyells’, una d’aquelles rareses que posa (el gran) públic i (la) crítica en posició de reverència. Amb tot, la del director Jonathan Demme, mort fa uns dies, fou una trajectòria llarga i polièdrica, que atacà diversos vessants gairebé sempre amb rèdits. Amb la relació amb la música com un dels punts més forts.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tota una generació, la dels nascuts als voltants del 1970, va quedar marcada per un diàleg contingut en El silenci dels anyells (1991), la pel·lícula de Jonathan Demme (Nova York, 1944 - 2017) basada en un llibre de Thomas Harris. En aquella memorable escena, el psiquiatre Hannibal Lecter (Anthony Hopkins), presoner per assassinat i canibalisme en sèrie, psicoanalitza l’agent de l’FBI Clarice Starling, interpretada per una Jodie Foster que venia de guanyar l’Oscar amb Acusados. Starling vol informació per trobar una dona, Catherine, segrestada per un altre psicòpata. Però Lecter planteja un particular quid pro quo. El repulsiu i fascinant doctor rebrega els records de la jove agent i troba el que busca: Clarice relata un trauma de la infantesa produït per la mort d’un anyell al qual havia tractat d’alliberar d’una matança. Un xèrif interceptà la menuda, li tragué l’anyell de les mans.

—I què va passar amb el seu anyell, Clarice?

—Ell el va matar.

—Encara es desperta algunes nits, veritat? Es desperta enmig de la nit i sent com criden els anyells.

—Sí.

— I creu que, si salva la pobre Catherine, podrà fer-los callar. Creu que, si Catherine viu, no tornarà a despertar-la enmig de la nit l’horrible xiscle dels anyells.

—No ho sé. No ho sé.

—Gràcies, Clarice.

Hem de concedir que el material de partida era poderós. I que el guionista, Ted Tally, havia fet una bona tasca d’adaptació del llibre. Però l’aportació de Demme s’intueix cabdal. Pel suc que és capaç d’esprémer dels actors, per l’ambient que envolta la cinta, per la gestió del ritme i de l’escenografia i per moments d’efectisme controlat, d’una intensitat escruixidora. Una pel·lícula duríssima, que inaugurava una nova mirada sobre el thriller psicològic —copiada fins a la nàusea—, aconseguí posar d’acord crítics i espectadors. El silenci dels anyells fou un gran èxit. I féu una valuosa collita d’Oscars principals: pel·lícula, director, actor, actriu i guió adaptat. Una fita que sols tenia dos precedents. I que no s’ha tornat a repetir.

El difícil maridatge entre el segell autoral i l’olfacte comercial potser era el gran tret distintiu d’aquest novaiorquès de mena, cinèfil, melòman, gastrònom i amb un punt mediterrani i europeu que el feia connectar amb els seus col·legues a l’altra banda de l’Atlàntic. Un càncer d’esòfag, contra el qual havia lluitat des de 2010, i les complicacions derivades, posaren fi a la seua vida, a 73 anys. El llegat de Demme, tanmateix, va molt més enllà de l’èxit dels seus inoblidables anyells.

La música ha estat un dels vessants clau en la trajectòria de Jonathan Demme. Fotograma del documental Stop making sense, amb uns inspirats Talking Heads a l’escenari.

El període formatiu és fonamental per entendre la trajectòria del realitzador. Llicenciat en belles arts, durant la seua etapa universitària comença a familiaritzar-se amb el cinema d’art i assaig. Tot i això, els primers passos professionals els fa en la productora de Roger Corman, el cineasta emblema de la sèrie B. La seua primera cinta és Caged heat (1974), que es podria traduir com “La presó calenta”, un thriller carcerari amb tocs d’erotisme molt de l’estil de la factoria Corman. Tot i que la música la posava John Cale (The Velvet Underground), no és un film del qual es puga presumir.

Als anys 70, el director manté una trajectòria de perfil baix que, en la dècada següent, acaba derivant cap a la música, un recorregut que manté certs paral·lelismes amb el d’un altre cineasta que ha mantingut derivades musicals, Martin Scorsese. L’aportació de Demme al gènere s’inaugura amb un documental fonamental, Stop making sense (1984), el rodatge d’un concert de Talking Heads en el moment àlgid de la banda. El novaiorquès es converteix, a més, en un reputat realitzador de videoclips per a formacions com els mateixos Talking Heads o els britànics New Order, però tampoc abandona el cinema de ficció: la tragicomèdia Melvin & Howard (1980) esdevé un dels seus primers films amb cert predicament crític.

El primer èxit, amb tot, arriba amb l’estrena, l’any 1986, d’Alguna cosa salvatge, una magnífica comèdia negra al voltant d’una exuberant i excèntrica dona —interpretada per Melanie Griffith en un dels millors papers de la seua carrera— que provoca un sotrac en la vida d’un avorrit i convencional executiu (Jeff Daniels). La sensacional tasca amb els actors i el to bandarra de la cinta funcionen. La més convencional, Casada amb tots (1988), consagra definitivament Michelle Pfeiffer i té una acollida popular encara més calorosa. Entre una comèdia i l’altra, el director roda el documental Haiti: dreams of democracy (1987), un film que posa de manifest la sensibilitat social del director.

Aquesta interessant trajectòria, amb alguna ensopegada, com ara la més que discutible Torn de tarda (1984), amb una irritant Goldie Hawn i un to de comèdia sense arrodonir, no semblen prefigurar l’impacte d’El silenci dels anyells. Un film que, pel que fa als trets estilístics, a més, contenia uns aleshores poc usuals primers plans dels actors mirant a càmera, una circumstància que recordava aquests dies en Twitter el cineasta català Juan Antonio Bayona.

“Després d’El silenci dels anyells em van ploure milers d’ofertes per continuar fent pel·lícules d’assassins en sèrie. Però no vaig escollir aquest camí. La meua única ambició sempre ha estat fer pel·lícules amb les quals puc sentir entusiasme i aportar alguna cosa pròpia”, explicava el director. I reblava, en un altre moment, que aquell film fou la clau “per convèncer els grans estudis de fer pel·lícules que d’una altra manera mai no s’haurien finançat”. La porta, sobretot, per a una gran producció com Filadèlfia (1993), una de les primeres pel·lícules que Hollywood va dedicar al drama sobre la sida. La narració pren el punt de vista d’un advocat d’èxit, Andrew Beckett (Tom Hanks), que contrau la malaltia a través de relacions homosexuals. Beckett esdevé un pària i és expulsat del seu bufet. I posa una demanda judicial en la qual serà representat per un advocat afroamericà interpretat per Denzel Washington.

Demme amb el canadenc Neil Young, per al qual ha filmat concerts emblemàtics.

Es tracta, segurament, del paper més compromès i combatiu des del punt de vista social d’un actor d’imatge amable i familiar com Hanks, que aconseguí l’Oscar com a millor intèrpret. Tot i que a un melòman com Demme li degué resultar també molt satisfactori l’Oscar a Bruce Springsteen per “Streets of Philadelphia”, millor cançó original.

L’èxit de Filadèlfia —una pel·lícula important de la dècada del 1990 però no tan definitòria i influent com El silenci dels anyells— mai no es tornà a repetir. El missatger de la por (2004) és una pel·lícula competent, amb un repartiment espaterrant encapçalat per Denzel Washington, Meryl Streep i un aleshores prometedor Liev Schreiber, que pretenia fer reflexionar la poruga i esquizofrènica societat USA post 11-S, “quan el govern de Bush estava llavant el cervell als americans i emprava la por com a arma política per justificar la guerra”, explicava el director. Tot i les bones intencions, la comparativa amb la versió original de John Frankenheimer, protagonitzada per Frank Sinatra, Laurence Harvey, Angela Lansbury i Janet Leigh, deixa en mal lloc l’aportació de Demme.

El seu darrer llegat en matèria de ficció, per dir-ho així, és haver descobert al món una actriu estimulant com Anne Hathaway gràcies a una cinta menor, La boda de la Rachel (2008). Abans i després d’aquesta cinta, a més, alimenta el seu valuós llegat musical amb un parell més de col·laboracions amb Neil Young: Heart of Gold (2006) i Trunk Show (2009). Res més rellevant fins els títols de crèdit finals retolats pel càncer. Clarice i Jonathan ja no senten els xiscles dels anyells.




L'extra: El ‘Ciutadà Kane’ dels concerts


Demme fou un realitzador amb una relació especial amb la música. Els documentals amb Neil Young, els videoclips (menció especial a “The perfect kiss”, de New Order) o les col·laboracions amb músics com John Cale o Bruce Springsteen en són la prova. Però, tret de Young, la relació més intensa i profitosa fou amb els Talking Heads de David Byrne. “El 1984 vaig veure un concert de Talking Heads i em va semblar que era una pel·lícula esperant a ser filmada”. Byrne trobà el finançament. I nasqué Stop making sense (1984), el “Ciutadà Kane de les pel·lícules de concerts”, com la va definir la revista The Face. “Stop making sense no sols posa de manifest de manera summament intel·ligent l’artifici d’un concert (...) És, a més, el retrat en viu d’una banda en estat de gràcia”, conta el crític Eduardo Guillot.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.