El desplegament de la campanya de vacunació a la Unió Europea ha tornat a posar la fortalesa de les institucions davant del mirall. Les clàusules amb què la Comissió va blindar els seus contractes amb la farmacèutica AstraZeneca sembla que han estat més febles si les comparem amb les que els Estats Units o el Regne Unit van pactar-hi. D’aquí, diuen alguns experts, l’origen dels mals que ens ha portat a tenir taxes de vacunació que no es corresponen amb allò estimat d’avançada. Si a això hi sumem que la Unió no ha volgut perdre la seva força com a “potència normativa” –exportadora de valors i de l’estat de dret– i ha permès que 77 milions de dosis s’hagin donat a 33 països tercers, el panorama no és precisament afalagador. Per molt que el comissari del Mercat Interior, Thierry Breton, tingui ganes que França celebri el seu 14 de Juliol havent aconseguit la immunitat de ramat. La política marca el frame, per molt que els experts diguin el contrari.
En la crisi provocada per aquesta pandèmia, la Unió ha vist com la política sanitària havia de deixar de ser “política d’acompanyament” –en paraules de l’analista Xavier Vidal-Folch– per convertir-se en una prioritat estratègica. Avui en dia, la política sanitària –que també inclou la posada en marxa del passaport de vacunació– ja és cabdal per a la protecció del mercat interior, un dels pilars que expliquen l’èxit de la Unió. Esdevé una prioritat, igual que ho serà aconseguir que els fons Next Generation estiguin ben invertits i donin arguments per a poder reforçar el moment hamiltonià que la UE ha viscut quan ha mutualitzat el seu deute: una alenada d’aire fresc per europeistes i tots aquells qui demanàvem un reforçament de l’entramat comunitari.
Però, la política sanitària també es tenyeix de geopolítica quan és hora de negociar amb les farmacèutiques –que, per cert, són empreses i no pas germanetes de la caritat– i fer equilibris perquè les dosis promeses es quedin al continent: es necessiten 470 milions de dosis! Boris Johnson ha volgut avançar la UE per la dreta i el Brexit també ha portat –a priori– una major agilitat en la vacunació. Joe Biden, de la qual la primera trobada amb els 27 ha hagut de ser per videoconferència, ha fet de la vacunació un dels eixos claus dels seus primers dies de mandat i, amb les vacunes, ha imposat la seva particular versió del “primer, els de casa”.
En la gestió de les vacunes, el Regne Unit i els Estats Units han demostrat saber articular millor la seva capacitat negociadora que no pas la Unió Europea: “Soft power” en diria el politòleg Josep Nye, o la capacitat d’aconseguir que els altres facin allò que desitges mitjançant la cooptació enlloc de la coerció. Ara bé, tampoc és absolutament honest comparar permanentment la UE amb estats com el Regne Unit o els Estats Units. Més aviat, tenint en compte la singularitat de la Unió, els europeus ens hauríem de preguntar “i si no ho haguéssim fet junts?” I, fent aquesta pregunta, la resposta pertinent tampoc seria pensar que ho podríem fer gaire millor de com ho hem fet fins ara, havent posat per endavant tres principis bàsics: la compra agregada, els criteris distributius exclusivament en funció de la població i el criteri de prudència sota l’empara de l’Agència Europea del Medicament (EMA).
No obstant, malgrat les reticències que hi té l’EMA, també és geopolítica el tancament de files que el comissari del Mercat Interior va fer davant de la vacuna russa, que per cert ha fet que les xifres de vacunació d’Hongria –que vol anar per lliure– siguin de les més elevades dels 27. La Unió Europea sap que en política energètica ha estat massa cops a expenses d’aquesta Rússia que ho putineja tot. En política sanitària no pot caure en el mateix error, perquè quan Rússia creu tenir la paella pel mànec t’escanya sense contemplacions. Encara que sigui durant les festes de Nadal i amb mig continent pelant-se de fred.
De la geopolítica de les vacunes, però, el més interessant de tot plegat és la manera com la indústria de l’esport ha començat a funcionar amb iniciativa pròpia. En alguns casos, aprofitant l’agressivitat de la llei del mercat. En d’altres casos, maridant la dinàmica capitalista que ha abraçat l’esport global amb l’interès que determinats països tenen per acollir esdeveniments per totes les implicacions econòmiques i de posicionament que aquests tenen; Sport place branding, en diríem. Comencem pel cas del Zenit de Sant Petesburg, de la lliga russa de futbol, que ha ofert l’Sputnik V a tots els socis majors d’edat que vagin al Gazprom Arena fins a final de temporada. A Rússia fa temps que s’accepta públic als estadis i el Zenit en rep una mitjana d’uns 17.000 per partit. Garantir la seguretat dels assistents en els recintes esportius, i aconseguir que es recuperi la normalitat del consum dins d’aquests, és clau per a salvar l’economia de la majoria d’organitzacions esportives que han vist caure en picat els ingressos vinculats al matchday a causa dels confinaments.
Els emirats de Bahrain i Qatar han ofert vacunar gratuïtament als participants a les proves dels mundials de F1 i de Motociclisme. Bahrain –com ha fet en d’altres esdeveniments– va oferir voluntàriament la Pfizer a tota l’expedició del Mundial, malgrat que la Formula 1, que té seu al Regne Unit, ho va rebutjar perquè considera que ha de respectar les normes del sistema de salut britànic. Geopolítica i soft power: Bahrain ofereix, però la política sanitària britànica genera confiança. La confiança és la clau, la que no genera AstraZeneca entre els ciutadans de la Unió. Qatar, per la seva banda, va començar a vacunar a tot el paddock de MotoGP aprofitant els tests de pretemporada. La importància que l’emirat del Golf dona a l’esport en la seva estratègia de posicionament geopolític és manifesta, ja des de 1995. I, per tant, no és d’estranyar que ara faci de la vacunació una nova arma de diplomàcia pública esportiva que l’ajuda a mostrar el seu poder estructural davant de possibles nous inversors. Sports diplomacy, escriu el professor Stuart Murray, de la Bond University d’Austràlia.
Deixo per últim la relació que el Comitè Olímpic Internacional (COI) mantindrà amb la Xina per aconseguir vacunes que immunitzin els atletes participants als Jocs de Tòquio d’aquest estiu i els d’hivern de Beijing propers. Japó ja ha advertit que no donarà accés a públic estranger a les instal·lacions i, a la vegada, el COI s’assegurarà que els i les atletes que ho necessitin tinguin accés a la vacunació a través de les agències nacionals. El COI, es clar, pagarà a la Xina. És la permanent contradicció, la que també es va viure als Jocs de 2008: el moviment olímpic ha estat en els darrers anys un permanent legitimador d’un regim que no compleix, obertament, totes les garanties democràtiques. El 2008 el COI va obrir la Xina al món, ara abraçarà la capacitat de producció industrial per fer-se amb el preuat vaccí. Manllevant un terme propi de la Guerra Freda, s’ha dit moltes vegades que la Xina serà la gran “superpotència” mundial del futur. Si no ho és ara.