Era l’octubre de 1936. Feia tres mesos que havia esclatat la rebel·lió militar que donaria lloc a la Guerra Civil Espanyola i en què Francisco Franco acabaria essent el cap de govern de la zona revoltada. Aleshores, començaven a arribar els primers membres de les Brigades Internacionals per donar suport al bàndol republicà i, per contra, la Legió Cóndor –la força militar que va enviar Hitler– es desplegava per donar suport als franquistes. El govern de Catalunya, liderat pel president Lluís Companys (ERC) en coalició amb el PSUC-UGT, la CNT, el POUM i l’UR, es blindava per evitar que el territori acabés ocupat per les forces franquistes. El 3 d’octubre de 1936, la Generalitat de Catalunya va crear de forma oficial el Comissariat de Propaganda, un organisme que, tal com es desprèn del nom, tenia com a objectiu difondre els valors del republicanisme català i defensar les polítiques de progrés social i les llibertats democràtiques i nacionals.
L’exposició del Palau Robert Aixafem el feixisme. El Comissariat de Propaganda de Catalunya, 1936-1939, organitzada per la Direcció General de Difusió del Departament de la Vicepresidència i d’Economia i Hisenda i comissariada per la periodista Ester Boquera, t’endinsa en la realitat de l’organisme institucional i et mostra totes les tècniques persuasives que es van dur a terme. Boquera va començar a estudiar la història del Comissariat després d’una visita a la biblioteca de Presidència de la Generalitat de Catalunya, ja que “em va cridar l’atenció perquè mai ningú ens n’havia parlat i em vaig adonar que era una cosa molt gran i molt desconeguda”. Fruit d’aquest interès, la seva tesi doctoral, guardonada amb el premi per l’Institut dels Estudis Catalans amb el Premi de Comunicació Social Joan Givanel, ha estat destinada a donar a conèixer aquest organisme. L’exposició del Palau Robert proposa un recorregut cronològic de la vida del Comissariat, des dels seus inicis fins a les acaballes de la Guerra Civil, i fa èmfasi a totes les tècniques de propaganda que s’utilitzaven, que eren diferents en funció del públic al qual anaven destinades.
El polític i periodista Jaume Miravitlles, membre d’Esquerra Republicana de Catalunya, fou l’ideòleg del Comissariat. Anteriorment, però, havia estat secretari general de l’Olimpíada Popular –que s’havia de celebrar entre el 19 i 26 de juliol de 1936, però no es va dur a terme a causa de l’aixecament popular–, en el qual va poder establir contacte amb diferents intel·lectuals. Amb l’esclat de la Guerra Civil, el president Companys li va reservar un espai en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, en què s’encarregà de les competències de premsa i ràdio i és allà on s’adona que Catalunya necessita “un organisme governamental que doni a conèixer la veu institucional catalana, més enllà del que pugui explicar el govern de la república”, comenta Boquera. D’aquesta manera, el Comissariat va gestionar des de l’octubre de 1936 fins al març de 1939 la comunicació propagandística de la Generalitat i l’estructura organitzativa reproduïa el govern de coalició en petita escala. Estava format per periodistes, escriptors, traductors, publicistes i fotògrafs com Pere Català Pic, autor de la famosa fotografia Aixafem el feixisme, on s’observa com una espardenya trepitja una esvàstica. Malgrat que sempre quedi en segon pla, la seva figura també era d’important rellevància.
Conèixer el públic per actuar
Català Pic tenia un gran interès a estudiar la psicologia de la gent per crear campanyes efectives. I és d’aquí on en surt el “Pla de campanya publicitària”, que vindria a ser el full de ruta a seguir. “El Comissariat de Propaganda va entendre que no podia comunicar el mateix missatge a tothom”, comenta la comissària. D’aquesta manera, l’exposició relata els quatre principals camps de treball: la rereguarda catalana, la resta de rereguarda republicana, l’àmbit internacional i el front. En el territori català, el Comissariat tenia un gran poder de mobilització. Totes les ciutats estaven farcides de cartells propagandístics i les cases s’omplien de llibres i manuals de defensa que editava el mateix organisme. Una de les icones més emblemàtiques és l’estatueta d’’El més petit de tots’, ideada per l’escultor Miquel Paredes, que representa un jove amb una granota de milicià. Aquesta estatueta era part de les peces de marxandatge del Comissariat, les quals es venien en els quioscs que l’organisme havia instal·lat, i es podia personalitzar amb la senyera, la bandera republicana, l’anarquista i la comunista. A causa d’això, Miravitlles va deixar escrit que les vendes d’aquesta figura “podien representar elprimer sondeig polític que s’havia fet a Catalunya” en funció de la bandereta es triava.
D’entre les accions d’èxit també en destaca la campanya que va engegar el Comissariat per tal que els veïns entreguessin les armes, després que la Generalitat hagués fallat en la crida que va realitzar. D’aquesta manera, un grup d’oradors feien mítings a diferents pobles per tal de convèncer la gent. Tal com relata Boquera, aquesta pràctica estava inspirada amb els Four Minute Men, un grup de voluntaris nord-americans autoritzats pel govern de Woodrow Wilson que durant la Primera Guerra Mundial difonien discursos sobre el paper que va adoptar els Estats Units d’Amèrica en el conflicte bèl·lic.
En la sala del mig, una llum vermella, groga i violeta il·luminen un eix cronològic del 7 d’octubre de 1936 –moment en què es forma el primer govern autònom del País Basc– fins al 13 de gener de 1937, mentre de fons sona el discurs original de “Madrileños, Cataluña os ama” que el president Companys va recitar el 14 de març de 1937 a la plaça La Monumental. La campanya propagandística en la resta de la rereguarda republicana estava centrada a mostrar la solidaritat de Catalunya amb Madrid, explicar la participació de Catalunya en l’armament bèl·lic i donar a conèixer l’atenció que rebien tots els refugiats provinents de zones republicanes que arribaven a territori català. Catalunya arrossegava el prejudici que s’havia implicat molt poc en la lluita. D’aquesta manera, la campanya que va organitzar l’organisme de Miravitlles estava centrada a incidir en l’opinió madrilenya per canviar el paradigma.
En l’àmbit internacional, el Comissariat va obrir delegacions a Londres, Brussel·les, París i Estocolm i la principal eina comunicativa eren els comunicats de premsa –les notes de premsa, tal com es coneixen en el dia d’avui–, editades en set llengües: català, castellà, anglès, francès, alemany, suec i esperanto, per refutar mundialment la propaganda franquista. Les accions estaven enfocades a recaptar fons per seguir amb la lluita i a desmentir a escala mundial les acusacions que havia difós la propaganda franquista. En aquest àmbit també es dedicaven a practicar la ‘propaganda d’atrocitats’, que consistia a distribuir imatges –de vailets morts, per exemple– a la resta de països per sensibilitzar sobre les greus conseqüències que es vivien. En el front, en canvi, els esforços es destinaven a mantenir la moral alta i a practicar una contrapropaganda destinada al bàndol franquista, per tal d’incitar-los a la inacció.
Els Fets de maig de 1937 i les crítiques contra el Comissariat
Amb l’esclat dels Fets de Maig de 1937, l’enfrontament entre la Generalitat i els sindicats provoca una pèrdua important de l’autonomia catalana i les tensions amb el govern espanyol augmenten, després que el president de la República, Manuel Azaña, posés com a nou president Juan Negrín en substitució de Largo Caballero. En aquests moments, l’opinió pública carrega contra el Comissariat. El manteniment de l’organisme, malgrat que tenia una certa autonomia financera, era car i les crisis de govern feien trontollar l’organització. En les darreres sales, la intensitat de la llum disminueix i la foscor s’apodera de l’espai. Els franquistes es comencen a desplegar pel territori català, però el Comissariat no es dóna per vençut i segueix editant llibres –alguns d’ells de caràcter infantil– per reivindicar la lluita, així com manuals que expliquen com curar les ferides de guerra a càrrec del doctor Josep Trueta i Raspall.
L’època fosca
En el gener de 1939, el bàndol franquista entra a Barcelona i el Comissariat es reorganitza a Figueres, al poble natal de Miravitlles. En els darrers dies, només quatre persones segueixen donant vida a l’organisme i abans que el bàndol republicà es rendís, el Comissariat organitza el seu últim acte: una exposició a Brussel·les per retratar la situació desastrosa que ha deixat la guerra. Quan Dionisio Ridruejo, cap de la propaganda franquista, entra a les oficines del Comissariat –ubicat a l'avinguda Diagonal, a escassos metres del Palau Robert–, es queda sorprès per l’organització i feina que hi havia al darrere. Malgrat que Miravitlles s’havia encarregat de cremar documentació que pogués posar en perill les més de 300 persones que hi treballaven, Ridruejo no va poder evitar observar alguns dels cartells republicans i figures d’’El més petit de tots’ que es guardaven al magatzem. “Es veia a simple vista que els mitjans de propaganda republicana havien estat molt superiors als nostres i la seva assistència intel·lectual, molt més extensa, valuosa i organitzada”, detallava el cap de la propaganda franquista uns anys més tard.
En conversa amb EL TEMPS, Boquera destaca que l’èxit del Comissariat fou, en gran part, perquè Catalunya era una gran potència propagandística i amb un “coneixement pioner i innovador”. La qualitat de l’exposició, que es pot visitar fins al dilluns 5 d’abril, denota que hi ha hagut una gran feina de documentació al darrere i la combinació d’elements gràfics i sonors et fa viure les diferents èpoques per les quals va passar l’organisme. Des de la de més esplendor, fins a la més fosca. “La reflexió final és: què hauria passat amb tot el talent que va treballar en el Comissariat, i que ha quedat perdut o esvaït?”, conclou Boquera.