Calatrava, el demiürg fal·lible

Geni indiscutible, treballador incansable, seductor nat però també egòlatra descarnat, impermeable a la crítica, capritxós i pesseter fins a l’avarícia quan es tracta de la seua butxaca. El periodista Llàtzer Moix dissecciona amb precisió periodística i rigor acadèmic la figura i l’obra de l’arquitecte més controvertit de l’últim quart de segle en ‘Queríamos un Calatrava’. I el de Benimàmet no n’ix benparat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges



D'entre tots els passatges amb què Llàtzer Moix ha tractat de perfilar la personalitat de Santiago Calatrava (Benimàmet, l'Horta, 1951) segurament pocs són tan reveladors com el relatat en el capítol dedicat a l'Auditori de Tenerife. Les autoritats locals s'havien entestat a construir una fita arquitectònica única, un edifici que fóra un contenidor cultural però que, sobretot, esdevinguera una icona de l'illa. Per a tan magna empresa triaren Santiago Calatrava, un arquitecte que a principis de la dècada dels 90 s'obria camí entre l'elit de la seua professió. La singularitat de l'obra consistia en una sobrecoberta gegantina, que havia de simular, a 58 metres d'altura, una ona en el moment d'esclatar. Una aposta arquitectònica agosarada i, sobretot, molt complexa des del punt de vista tècnic. Era el colofó a un edifici que havia de costar 24 milions d'euros i va acabar costant-ne 72. Abans s'hi succeirien desenes de modificacions i canvis de projecte i, fins i tot, de bon començament, un canvi d'ubicació imposat pel mateix Calatrava que va retardar l'inici de les obres un any. En una de tantes anades i tornades, Enrique Amigó, tècnic responsable de projectes singulars del Cabildo de Tenerife, va telefonar a Calatrava per abordar un dels múltiples imprevistos que van emergir durant el procés de construcció. La resposta fou taxativa: "Mira, perquè et quede clar, tu m'estàs parlant des de la teua illa, que està en el cul d'Europa, i jo et parle des de Zuric, que està en el seu cor. La teua illa no em mereix".

"La teua illa no em mereix". La frase és definitòria de la personalitat de Santiago Calatrava, el benjamí d'un exportador de cítrics i una mestressa de casa que va començar pintant sobre el paper tot allò que l'envoltava i que, a principis d'aquest mil·lenni, va acabar situant-se a l'Olimp de l'arquitectura mundial. Algú que ha anat pujant esglaons al llarg de la seua existència fins a encimbellar-se tan amunt que els pulmons només poden omplir-se d'arrogància i autoadulació. Un home culte, hàbil i seductor; però, alhora, amb limitades aptituds socials. Algú a qui, com diu Moix en el seu llibre, agrada establir relacions de vassallatge amb els seus subordinats. Algú que, a la proposta del català Alberto Estévez per impartir classes en la seua escola d'arquitectura, li etziba: "Què et semblaria si jo et proposava a tu que vingueres a agranar el meu despatx?". Algú, en definitiva, que sura per sobre de la resta dels mortals i també dels seus col·legues arquitectes. Allà on diu illa, podeu posar-hi humanitat.

Podria pensar-se que Queríamos un Calatrava és un llibre escrit des de l'esquírria; però no. En absolut. L'obra editada per Anagrama és el fruit de molts anys de treball del periodista Llàtzer Moix, que va ser durant prop de vint any responsable de la informació cultural a La Vanguardia. "No, jo no li tinc cap mania a Calatrava", respon, taxatiu, quan se'l demana. "Només he tractat de posar un mirall per reflectir una realitat i provar de mostrar-ne tots els angles, també els angles morts que no es fan visibles", argumenta en conversa amb aquest setmanari. Ell mateix explica a l'inici del llibre quin és l'objectiu que persegueix. I no és altre que donar resposta a una pregunta: com és possible que algú que va ser tan reverenciat ara siga objecte de tota mena de malediccions i de crítiques tan ferotges? Què ha succeït perquè s'haja obrat aquesta transformació en la percepció del professional i del personatge que ell mateix s'ha creat? Per donar-hi resposta, Moix ha realitzat una acurada tasca d'informació i contrast entre gairebé un centenar de fonts, persones que en ocasions accedeixen a ser identificades i en altres ocasions no. Per les pàgines de Queríamos un Calatrava desfilen arquitectes i enginyers, col·laboradors directes de Calatrava, responsables públics que el contractaren, càrrecs administratius intermedis i un llarg etcètera. En definitiva, un calidoscopi d'opinions i arguments a través dels quals es traça el que segurament és el perfil més acurat fet fins ara. Moix ho complementa amb la visita, in situ, de les seues obres més emblemàtiques per evitar caure en la reiteració ja coneguda per l'opinió pública: els sobrecostos continus, els trencadissos que cauen o els ponts que esvaren.

El resultat no és tot blanc o tot negre. La majoria dels qui han treballat amb ell o coneixen la seua obra reconeixen també la seua incansable capacitat de treball; la dedicació absoluta al seu ofici i a la seua obra (es relata, per exemple, com l'única setmana de vacances que fa a l'any -obligat per la seua companya, Robertina Marangoni- truca als seus treballadors d'amagat d'ella); i la seua inclinació innata cap a les línies arquitectòniques inexplorades. I també la seua capacitat de seducció, sense la qual, segurament, no pot explicar-se la profusió geogràfica i la fastuositat dels seus edificis. "Calatrava acudeix a una reunió convocada pel client que vol pegar-li un esbronc i en surt amb dos encàrrecs més", explica en el llibre l'enginyer Víctor Martínez Segovia. Allà on hi ha hagut un responsable públic amb voluntat de canviar l'estètica de la seua ciutat, l'arquitecte valencià l'ha aconseguit engalipar.

Barra lliure

Els desitjos i anhels del client passen a un segon pla per posar-se al servei de Calatrava. L'arquitecte Josep Acebillo, que va donar-li protecció durant els seus primers passos a Barcelona allà per la dècada dels 80, ho explicita de la manera següent: "Ha configurat un règim no molt llunyà al de la barra lliure. És l'inventor d'una situació en què els clients que seuen a l'altre costat de la taula deixen, a efectes pràctics, d'existir. No perquè Calatrava els en faça fora, sinó perquè els redueix a simples comparses disposades a meravellar-se davant la seua pirotècnica, a assentir i a pagar; i perquè els arrabassa la seua decisòria en tot el que fa referència al programa o el calendari". L'Àgora, un edifici situat a la Ciutat de les Arts i de les Ciències que l'administració, preliminarment, no va demanar i que va començar a alçar-se sense saber quina seria la seua funció, n'és l'epítom. Però a Oviedo, Nova York, Tenerife, Atenes o Milwakee s'ha repetit el modus operandi. "Sembla com si per a Calatrava el món no fóra un lloc on resoldre necessitats funcionals sinó un aparador on col·locar les seues creacions, com més espectacular i visibles, millor -diu Llàtzer Moix-. El seu ego té capacitat de sobres per imposar-se sobre altres aspectes de la realitat, com el funcional, el racional o l'econòmic". Moix explica que, durant la construcció del Museu de les Ciències de València, un responsable de la Generalitat va cridar l'atenció sobre el fet que hi havia poques cambres de bany. Calatrava va respondre-hi argumentant que tampoc el Partenó en tenia, de vàters, i que no per això deixava de ser un gran edifici. Com podien detalls tan vacus com pixar restar grandiositat als seus dissenys? I quan l'advertiren que el disseny del Palau de les Arts tenia seients des d'on no es podia veure l'escenari, va replicar que el mateix passava a l'Scala de Milà i que, en tot cas, als auditoris com aquests s'anava "a escoltar i a aprendre, abans que a veure".

El caprici com a emblema

Les interioritats de les execucions de les obres dibuixen Calatrava com una persona terriblement capritxosa, algú capaç de demanar que li porten fusta d'auró del Canadà per realitzar els bancs de l'aeroport de Bilbao i després, decideix lacar-la completament de blanc perquè no li agrada la textura. O capaç de demanar que la columna que Caja Madrid -una peça que, per cert, no ha tingut gens de notorietat, a banda de la derivada del fet que el seu mecanisme mòbil ha deixat d'utilitzar-se pel sobrecost que suposava a l'Ajuntament- va voler regalar a la ciutat en senyal d'agraïment es revestira de pa d'or quan aquest material no estava ni tan sols projectat o pressupostat.

Arribats a aquest punt cal preguntar-se en quina mesura Calatrava no és també el símbol arquitectònic d'una època d'excessos, l'etapa del tot s'hi val. Una cara més d'un poliedre que s'unflava al ritme de la bonança econòmica. "Cal deixar clar que perquè s'hagen fet algunes de les barbaritats que s'han fet, ha estat necessària la participació de les dues parts -exposa Llàtzer Moix a EL TEMPS-: d'una banda, el proveïdor, en aquest cas l'arquitecte; de l'altra, el client, en aquest cas el responsable públic que permet al proveïdor fer segons quines coses. Sense la permissivitat de les autoritats públiques no hauríem assistit a la desmesura a què hem assistit". Un aspecte és indestriable de l'altre. Calatrava va trobar en uns polítics mesells els fonaments on col·locar i alçar el seu ego, compactat de vanitat, metre a metre, fins a arribar al cim. La pregunta, ara que la premsa ja no li resulta tan procliu, i la seua fal·libilitat ha estat més que contrastada, és com la història recordarà aquest arquitecte arrelat al cor d'Europa que somniava de ser Deu.

Si vols gaudir de reportatges com aquest abans que ningú, subscriu-t'hi!
 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.