El juliol de 1951, Josep Maria Cruzet, amo de Selecta, l'editorial que va recuperar l'accés a la literatura catalana després de la Guerra Civil, escriu a Josep Pla, autor de la casa: "Els llibres de vostè són una pura delícia i és l'esforç més considerable que s'està fent per salvar la literatura catalana actual." En una carta posterior, datada del mes d'octubre de 1954, li atorga el títol de "primer autor de la Selecta", però li n'afegeix un segon que era desconegut: "i millor conseller meu".
La generosa i il·lusionada tasca de col·laboració feta per Pla amb Selecta és una de les notícies més destacades de l'epistolari Pla-Cruzet, publicat per Destino amb el títol Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, a cura de Maria Josepa Gallofré, professora de literatura catalana contemporània de la facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i estudiosa de la censura franquista contra el llibre català. El títol fa referència a l'expressió "amb les pedres disperses de l'esperit", que va utilitzar Pla en la dedicatòria que va escriure a l'àlbum d'honor que van oferir a Cruzet en arribar al centenar de títols i que posteriorment va ser recollida en el llibre Josep Maria Cruzet i la seva obra (Selecta,1964).
La dedicatòria feia: "Amb una tenacitat admirable, amb una passió freda, heu lluitat contra La situació més tràgica per què ha passat, en els temps moderns, el nostre esperit. Em sento orgullós de la vostra posició i del vostre esforç, sobretot perquè és una posició i un esforç molt singulars en el país. Lluitar és feina d'homes intel·ligents. Retorçar l'adversitat, vèncer la catàstrofe i crear, amb les pedres disperses del nostre esperit, l'edifici de les més sòlides possibilitats de l'edició catalana normal ha estat obra de la vostra tenacitat i de la vostra intel·ligència. He treballat amb vós. Tenim molta feina. Us estic agraït." Ara sabem, gràcies a la correspondència, que la feina de Pla no es limitava a enviar quatre llibres a l'any a l'editor Cruzet, com tots dos van acordar. Pla va recomanar-li molts dels autors que van ser publicats per la Selecta. I en alguns casos es va encarregar de posar-se en relació amb els autors o els seus hereus, per carta o amb visites personals, com va fer amb els hereus de Joaquim Ruyra i amb Víctor Català.
Algunes de les nombroses suggerències de Pla a Cruzet: "Ha pensat a fer una edició completa del senyor Alcover? Ha pensat amb l'obra catalana de Don M[iquel] dels S[ants] Oliver? Ha pensat en Carner?". (1 de maig de 1946.) "Li recordo el nom d'un autor: Raimon Casellas i li repeteixo que hi ha coses a recollir -prosa i vers- de Don Miquel [dels] S[ants] Oliver, No oblidi els Croquis pirinencs de Massó Torents, llibre magnífic." (3 de març de 1947.)
"No oblidi els articles de crítica d'art de Casellas. Compri La Vall de Josafat de l'Ors. Editi un Emili Vilanova. Èxit segur. Tracti de recollir els papers de Llanas. Infal·lible." (18 de març de 1947.) "/Ha pensat en l'obra catalana d'Agustí Calvet, Gaziel?". (30 d'abril de 1948.) "Ja deu saber que l'arxiduc d'Àustria escrigué dos o tres petits llibres en català. Reunits farien un volum magnífic per la Biblioteca Selecta. Per què no els edita? Ha pensat a editar el llibre publicat a La Revista i els altres originals deixats pel difunt Duran Reynals, germà dels Duran Reynals que coneixem? Aquest xicot mon jove. Escrivia molt bé. Això és certíssim." (1948.) "Pensi en la traducció d'Edgar [Allan] Poe, que féu, en altres temps, Carles Riba." (20 de gener de 1952.)
La majoria dels suggeriments de Pla seran puntualment atesos per l'editor i són poques les que no arriben a port. Alguna es queda en el desig planià per ser de producció editorial complicada o de sortida comercia] dubtosa, com és el cas de la traducció del Llibre de les criatures,, de Ramon Sibiuda, "el mestre de Montaigne", apunta Pla. L'escriptor diu a Cruzet que considera que és una vergonya que el llibre no sigui editat en català. Fins i tot li recomana un traductor, Miquel Dolç. La col·laboració editorial de Pla amb Cruzet, com queda patent en l'epistolari, es va estendre en dos camps. Un, en el de la promoció, fos de manera directa, a través dels articles que escrivia a la premsa, o bé suggerint accions de promoció a tercers i fins i tot posant en contacte els llibreters amics -Ramon Canet, de Figueres- amb l'editor. I dos, movent els seus contactes i amistats -Vicens Vives, per exemple- per estovar el censor de Madrid, quan això era possible.
En una ocasió, a petició de Cruzet, escriu una carta al censor, Florentino Pérez Embid, perquè aquest acaba de prohibir un llibre que Cruzet considera que no té absolutament res en què es pugui agafar la censura, les Proses completes d'Eudald Duran i Reynals, precisament un dels llibres suggerits per Pla. La carta tindrà efecte. Pérez Embid reconeix que la prohibició havia estat un error i autoritza l'edició.
Les cartes mostren que Pla i Cruzet van actuar plegats i ben amarats d'un esperit patriòtic que els feia avançar sense defallir en un mar de dificultats, dificultats que no es trobaven només a Madrid. Les dificultats es poden trobar a vegades en el grup de Destino, gelós que Pla hagi preferit l'editor Cruzet als editors Vergés-Teixidor; en La Vanguardia espanola de Luis Martínez de Galinsoga, que fa el buit a l'editorial i prohibeix el nom de Pla i més escriptors; en l'accionista de l'editorial Guardans i el seu empleat, Solervicens, que volen obstaculitzar el pla de salvament de la casa, i, finalment, en "la indiferència de la major part del públic català i la falta de protecció de la gent rica" que, segons escriu Cruzet, "no es mereix pas l'esforç que vostè com autor i jo com editor estem realitzant i que devem continuar perquè creiem en un futur millor de la literatura catalana".
La literatura catalana: queda un cop -més- patent que és l'objectiu de Pla. Se sabia que ben aviat va deixar d'escriure en castellà i va passar al català tots els llibres castellans de la postguerra, però es desconeixia que volia deixar d'escriure en castellà a la premsa. "Vostè sap que aquesta és la meva obsessió permanent, des de fa uns quants anys", diu a Cruzet el 1952. Tot i ser l'autor català de més èxit, l'editor no el pot retirar de la premsa.
Totes aquestes notícies recorden la gran aportació de Pla a la llengua, literatura, cultura i identitat catalanes, més important que la majoria dels Premis d'Honor, per no dir tots. I per al lector que busqui l'enginy, no cal dir que aquí trobarà el Pla més sarcàstic, ja que són textos privats. Com el que dedica a Guardans: "catòlic fanàtic i de l'Opus amb bragueta el considero un hipòcrica i un vanitós indescriptible".
Finalment, una gran lliçó literària. Pla veu que Selecta anuncia a Destino el llibre Vent de garbí, tot i que ell l'havia titulat El vent de garbí. L'autor s'esvera: no sap que és un error de l'anunci. I escriu a Cruzet: " Vent de garbí és un títol que no puc acceptar de cap manera, perquè és un títol d'una pedanteria incompatible amb el meu temperament." Quants escriptors actuals entendran l'esverament de Pla?