França

L’exercici d’equilibrisme de Macron

Els polítics francesos s’escalfen per a les eleccions presidencials del 2022, que se celebraran a l'abril, tot just dins d'un any.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui podria, de manera realista, disputar la presidència a Emmanuel Macron? A finals d'aquest any, els francesos tindran clar quins rivals en seran capaços en les eleccions de la primavera següent. Aquest 2021 està marcat per la divisió política, atès que aspirants de tota mena sondegen el terreny. I encara queden per veure conflictes tribals, guerres culturals i incursions oportunistes. I molts atacs contra Macron.

El 2017, Macron va apallissar els partits tradicionals de l’esquerra (els socialistes) i la dreta (els republicans) a escala estatal. Però tots dos partits tenen una forta implantació municipal. Per tant, obtindran bons resultats en les eleccions que se celebraran a les tretze regions franceses al juny (si el virus ho permet). Per contra, el partit de Macron, La República en marxa! (LREM), és improbable que guanyi en cap, mostra de la seva fragilitat estructural.

Una cursa a tenir en compte és la dels Alts de França. L’actual president, l’exrepublicà Xavier Bertrand, utilitzarà la campanya de reelecció com una plataforma per presentar-se a la presidència el 2022. L’espai que pretén conquerir és estret. El centrista Macron ha atret exrepublicans al seu govern per aconseguir suport de centredreta. Però el president seguirà de prop Bertrand, que ha cultivat una imatge elegantment antiparisenca des de la seva base al nord.

Les perspectives de l’esquerra depenen de si els socialistes i els Verds, que estan renyits, es posen d’acord en un únic candidat. Sigui com sigui, es barallaran. El Partit Socialista és una ombra de si mateix. Els Verds tenen més bones sensacions després de conquerir diversos ajuntaments el 2020. Però el seu suport depèn dels votants urbans. I els costarà superar les batalles internes, sobretot entre Yannick Jadot, un líder nacional, i Éric Piolle, l’alcalde ecologista radical de Grenoble. Cal tenir un ull posat en Anne Hidalgo, l’alcaldessa socialista de París, que va ser reelegida amb el vot dels Verds. Si decideix presentar-s'hi —amb el suport dels Verds a escala estatal i contrarestant la seva imatge de persona de gran ciutat—, Hidalgo podria ser una bona contrincant per a Macron.

Els rivals potencials de Macron estan desesperats per evitar que es repeteixi la segona volta presidencial entre ell i Marine Le Pen, d’extrema dreta. Però Le Pen continua tenint un electorat nacionalista sòlid, i pot ser difícil esgarrapar-li vots. Le Pen traurà profit de les pors de sempre (migrants) i de noves (conspiracions de la COVID-19) per atiar la indignació i la desconfiança amb les elits. Promourà els seus protegits i desbaratarà qualsevol intent de fer retornar la seva neboda i rival, Marion Maréchal, a la política.

Denunciat per totes bandes, Macron farà un número d’equilibrisme polític —balancejant-se entre dreta i esquerra, entre París i les regions— per intentar desestabilitzar els seus oponents, surtin d’on surtin. Contrarestarà la seva imatge de liberal favorable al mercat amb un pla de despesa de 100.000 milions d’euros, un terç del qual destinat a mesures mediambientals. Continuarà la seva dura campanya contra l’islamisme radical, alhora que dissenyarà mesures per millorar l’ensenyament en les primeres etapes (i també la formació laica) a les banlieues, amb gran percentatge de musulmans. Impopular a les enquestes, sovint quan millor li va a Macron és quan tothom el dona per acabat.

El 2021 és convuls de per si, i ho serà encara més quan s'acabin els ajuts públics, quan tanquin més empreses i es perdin més llocs de feina. En una França sempre volàtil no es poden descartar més revoltes socials. Però mentre Macron abordi el descontentament intern, es reafirmarà més i més a l’exterior, on ocuparà l’espai que deixarà Angela Merkel a la tardor. Es preveu que hi hagi força tensió quan el president francès intenti convertir Europa en un actor poderós davant les rivalitats mundials de les grans potències i els buscabregues regionals (Turquia, Rússia, Líbia). No tothom aprovarà l’activisme diplomàtic de Macron. Però en l’Europa post-Brexit i post-Merkel, ningú li disputarà el lideratge.

Article de Sophie Pedder

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.