—A la gala dels IX Premis Gaudí, el 2017, es preguntava “Què hem fet malament?” perquè els espectadors de cinema en català no parin de minvar. Després de la expansió de les plataformes i d’un any de pandèmia per la COVID-19, creu que hi ha manera de recuperar-se?
—Si pensés que no hi ha manera de recuperar-nos, no parlaria amb la contundència que parlo ni m’adreçaria directament als polítics com m’adreço. Em sembla que és relativament fàcil recuperar-se, però cal valentia i no depèn només dels professionals del sector. A tot arreu, el cinema és una qüestió d’estat. Ahir mateix llegia una notícia dels diners que ha abocat el Govern de Corea del Sud perquè el seu cinema estigui on està, que en aquests moments és pioner arreu del món.
—Amb Paràsits van guanyar a Cannes i als Òscars.
—Sí. Qualsevol país que es prengui seriosament a si mateix sap que el cinema és el mirall on ens reflectim; es allò de nosaltres que ensenyem al món. Això és així. El cinema cohesiona, crea empatia, crea sensació de col·lectivitat i crea esperit reflexiu: no és un esperit col·lectiu de ramat sinó crític. De totes les manifestacions culturals, és la que vehicula més continguts culturals i que arriba a més gent. Això no és cap broma. Quan sents que els adolescents miren set hores d’audiovisuals, et demanes com és possible que al meu país no hi hagi audiovisual propi en la meva llengua o que sigui tan poc significatiu que no arribi a ningú. Per mi ha tingut molt sentit estar aquests vuit anys a l’Acadèmia per deixar constància que això és així i dir que les autoritats d’aquest país van badar. Evidentment que hauríem pogut fer el que van fer els bascos amb la seva cinematografia, i ara estan rectificant: hauríem pogut fer tot l’audiovisual a Madrid. Es deia “cinema basc”, es feia tot des de Madrid i es feia tot en castellà...
—Vol dir l’època de Julio Medem, etc?
—Sí, tota aquella etapa. Jo em penso que això no tindria cap sentit. Sobretot perquè Catalunya era el segon centre de producció audiovisual fins fa molt poc. Catalunya era un centre de publicitat importantíssim del sud d’Europa i el primer de l’Estat i tenia uns professionals de nassos. Ho teníem! I quan dic ‘Ho teníem’ sé el que dic. Per tant, algú ha badat. Puc posar-me les mans al cor i fer autocrítica del sector, però amb les mans al cor i tot, puc dir que qui ha badat és el Govern. Perquè, en un moment determinat, hi havia una televisió molt potent, Televisió de Catalunya, que estirava i estirava, i ens permetia produir pel·lícules com Pa negre.
—Pa negre, que va produir vostè a través de la seva productora, Massa d’or, va ser un èxit a tot arreu.
—Jo, amb Pa negre, he anat per tot el món. Quan dic per tot el món, és que he estat per tots els Estats Units, per tots els països d’Amèrica del Sud, a l’Àsia, per països àrabs i per tot arreu. I de cop ens trobem que aquest any a la gala dels Gaudí només hi havia sis pel·lícules en català. I tenen uns pressupostos que no van molt lluny.
—I des de Pa negre només han passat deu anys.
—És que no és qüestió de talent. Perquè de talent n’hi ha molt. Però els treballadors són tots a l’exili. Hi ha un exili laboral que t’asseguro que fa feredat. Si mires els títols de crèdit de les sèries espanyoles, la majoria són noms catalans. D’actors i de tècnics. Per tant: tenim la professió? La tenim. Tenim unes escoles caríssimes, que també paga la Generalitat, i estem preparant gent perquè se’n vagi a treballar a fora. És absolutament ridícul. Simplement perquè no s’aboquen els diners que s’han d’abocar per produir, que tampoc són tants!, és només un pam menys de carretera. On s’han d’abocar els diners? Els diners s’han d’abocar a través del Departament de Cultura de la Generalitat, de l’ICIC (Institut Català de les Indústries Culturals).
—Ha estat Cultura qui ha fallat?
—Qui ha fallat és TV3. Perquè, evidentment, estem jugant amb un desavantatge horrible perquè tenim totes les plataformes i totes les televisions en castellà. L’única cosa que tenim en català i que podria solucionar això amb tres o quatre pel·lícules l’any, recollint tot el talent, és TV3. Però TV3 ara no té diners per produir a fora.
—Per què?
—Perquè té una estructura pesant i envellida. I ho diré, i sé que, en dir-ho, m’hi jugo algunes enemistats de dintre de Televisió de Catalunya: és un clam, i això ho sap qualsevol analista d’empresa o qualsevol que llegeixi l’últim llibre de Salvador Alsius [Com TV3 no hi ha(via) res]: una empresa que dedica més del 60% a personal i estructura no pot fer res.
—Efectivament, s’hi està jugant enemistats. És tan greu?
—L’any passat no hi havia diners per fer ni mitja pel·lícula. Tot s’ho menjaven les despeses de personal i d’infraestructura. I a darrera hora, fent molta pressió a Presidència, van posar sis milions d’euros perquè hi hagués alguna producció. Això implica un repartiment de diners amb quantitats tan petites que fa que no puguem fer pel·lícules o sèries competitives. I una segona cosa: TV3 ara està pagant perquè es faci en castellà. Com són tants pocs diners, no pot pressionar perquè la llengua original sigui el català. La majoria de produccions de TV3 són en castellà i després es doblen. Per què? Perquè no posen prou diners. Jo recordo que, quan sortíem amb els nostres projectes amb un bon suport de TV3 i la Generalitat, les coses eren diferents.
—Quin va ser el millor moment per produir en català?
—No paro de repetir-ho: durant l’etapa de Joan Manuel Tresserras com a conseller de Cultura. Va tenir molt mèrit. Van plantar cara, van fer una Llei del cinema i van entendre que amb quatre o cinc pel·lícules l’any podíem anar molt forts. Aquell any vam passar del 0,7% de gent que anava a veure cinema en català al 7%. Per què? Perquè es van concentrar els diners en quatre o cinc pel·lícules. Recordo que, a més de Pa negre, hi havia Bruc, Eva, Herois... Productes per a diferents públics: una era històrica, l’altra d’aventures, l’altra per a joves... Ho van fer molt bé. Van agafar tots els projectes que hi havia sobre la taula i van decidir concentrar-se en uns quants. I tampoc van posar tants diners. Però jo, per exemple, vaig poder anar a TVE i dir que tenia aquells diners i podia rodar en català. I cap problema.
—Però la hiperestructura de TV3 ja existia en aquell moment.
—Sí, però aquesta estructura no estava tan envellida ni havien canviat tant les coses. En aquests anys, ha canviat el model. Només amb les xarxes socials i les plataformes ha canviat el model. Han canviat les maneres de treballar, les maneres de difondre i promocionar. I allà hi ha la mateixa gent que hi havia. I la gent s’ha anat fent gran. Jo no m’atreveixo a parlar de segons què. Jo sé fer cine, però no m’atreveixo a posar el model al dia. Hi ha d’haver gent jove familiaritzada amb les noves tecnologies. És un tema d’edat, també. Encara que dolgui és així. I això no vol dir que no hi hagi gent amb talent, que n’hi ha.
—I com es resol?
—El meu ideal de televisió és una cosa tan vella com el Channel Four: uns informatius molt potents, com ja té ara TV3, i tenir llibertat amb la ficció. Els documentals també es poden fer des de dintre, per la gent d’informatius. Però els documentals més creatius, la ficció i els programes infantils que els encarreguin a fora. Ens sortirà més barat. Que no em diguin que no és més barat a fora, perquè no ho és. I podràs triar entre el més nou i innovador que s’està fent. Pots comprar a fora i no et crees la dependència de la infraestructura. Una cosa que quedi clara: jo no vull anar contra cap treballador de TV3. Se’ls ha d’oferir una sortida als treballadors, amb incentius, una manera de marxar tranquil·lament a tota aquella gent que li vagi bé marxar. No costa tant. No estic anant contra cap sindicat. Estic demanant al Govern que faci propostes per resoldre el problema tractant bé els treballadors. Que val diners? Sí, però costa més diners anar allargant això. Un cop les has pagat de cop no les has de pagar cada mes. Això ho fan totes les empreses. Em desespero. Una altra barrabassada!
—De qui?
—També de TV3: com han deixat perdre un capital importantíssim com era el del públic infantil? Ara els nens petits, que veuen més audiovisual que mai, no poden veure Bola de Drac en català. Com s’han carregat els canals infantils que tenien aquella potència? Bola de Drac va catalanitzar lingüísticament tota una generació. Com es pot badar tant? Sobretot si penses que no estàs fent res mal fet, que estàs defensant una llengua. És que, al final, sembla que ens haguem d’avergonyir de defensar una llengua que està absolutament minoritzada. Des de l’Acadèmia he recordat sovint el discurs que ens va fer el president de l’Acadèmia del Cinema Europeu, Wim Wenders: “Si us plau, rodeu en totes les llengües perquè la llengua d’Europa és la traducció! La cultura d’Europa és la diversitat. Defenseu això!”. Em sembla mentida que estiguem amb nimietats polítiques i estiguem abandonant el que tenim davant dels nassos. Estim retrocedint tant en temes lingüístics, en temes culturals i en temes de modernitat; i quan parlo de modernitat no parlo del futur, sinó de l’actualitat. Soc molt contundent amb això. Si han tingut sentit aquests vuit anys a l’Acadèmia ha estat perquè permanentment hem encarregat estudis per veure on érem; hem anat parlant amb dades, no de memòria; hem tingut debats i hem pogut anar denunciant tot això.
—I malgrat això, els polítics han badat. Per què? No us ha escoltat el Govern?
—Han passat moltes coses. Els objectius finals hi han de ser, però el dia a dia l’hem deixat caure. I deixant caure el dia a dia hem deixat caure els objectius finals —un autogovern, una independència... Per un objectiu teòric hem deixat caure el dia a dia. I si continuem badant, ho seguirem fent. Hi ha alguna força que té molt clar que el dia a dia és important. Això vol dir que s’han de fer pactes i no anar només amb el purisme per davant. Ens ha matat el purisme. Ens ha matat l’ideologisme pur. Ha fet molt mal abandonar la quotidianitat. I això si parlem de cinema i audiovisuals.
—La resta de la cultura també passa un mal moment.
—Jo vaig estar vuit anys al CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts), i el CoNCA és un lloc d’anàlisi fantàstic de tota la cultura (llibres, música, mitjans de comunicació, arts plàstiques, teatre...). L’àmbit cultural en què treballo jo és molt influent, però la cultura àmplia és absolutament necessària per a la cohesió de país. En aquest sentit em fa molta il·lusió ser ara la presidenta de l’Ateneu Barcelonès, perquè l’Ateneu em permet abraçar el concepte ampli de cultura... Pel que fa als polítics, crec que finalment ho han entès.
—Han entès els polítics la situació crítica del cinema i la cultura catalana?
—No t’ho puc assegurar, però, amb les converses reiterades amb polítics, diria que se n’han adonat. Perquè la reacció l’últim any va ser immediata. En el moment que vam veure que TV3 podia produir zero pel·lícules, ens en vam anar el director de TV3, la patronal i l’Acadèmia del Cinema Català a Presidència a exclamar-nos. “Aquest any no es pot produir”. Ah! No s’ho imaginaven. Ho van resoldre ràpidament. Amb una petita xifra. Però és que s’ha de resoldre estructuralment.
—Està molt indignada.
—És que em desespero de veure el que està passant. Un país que havia estat capaç de defensar-se d’un monstre com era el franquisme a través de la cultura i de persistir, i que, quan ha tingut totes les llibertats i uns quants recursos, ha deixat caure la cultura com l’ha deixat caure. No pot ser que el Departament de Cultura sempre sigui el germà pobre. Que el pressupost de cultura és del 0,7%!
—Era el percentatge que fa uns anys reclamàvem per a solidaritat i cooperació.
—És que és tan clar. Em fa tanta ràbia i em sap tan greu. L’altre dia ens va rebre el vicepresident [Pere Aragonès] i li vaig dir: “Ja sé que ho teniu clar aquí [s’assenyala el cap], que s’ha de resoldre el tema de l’audiovisual a Catalunya, però ara ho heu de tenir clar aquí: a la butxaca.” Decideix, si fas un pam més de carretera, d’on treus els diners. Perquè governar és prioritzar. A mi que no em vinguin amb històries. Espoli fiscal? És clar que existeix. Però amb el que tens pots prioritzar.
—Parlem de l’Ateneu. Deia que està contenta de ser a l’Ateneu...
—Molt.
—Què pot fer l’Ateneu per la cultura?
—Des de l’Ateneu pots fer el que vulguis. Està al costat de la Rambla; té cinc plantes; és un focus de cultura de la ciutat. Barcelona és molt important, com a capital. Jo, que he estat una gran defensora del territori i, quan he estat a l’Acadèmia del Cinema, he fet el Cicle Gaudí, que ha portat el cinema en català a 107 pobles del país, crec que Barcelona és importantíssima, culturalment. L’Ateneu sempre ha estat un lloc de debat, de debat crític, des que el presidien en Pompeu Fabra [1924-1926] o en Domènech i Montaner [1898, 1911, 1913], des que el Sagarra i en Pla es passejaven pel jardí...
—S’ha de modernitzar?
—L’Ateneu sempre ha estat un lloc on es podia parlar clar. El que més m’interessa és que es facin debats absolutament oberts; absolutament radicals sobre què li convé a la cultura d’aquest país; que s’irradiï cultura catalana a Barcelona; cultura universal, també, evidentment; que sigui un lloc on l’actualitat cultura creï opinió; que, quan es faci un debat aquí, la gent pensi que hi ha d’anar i la premsa pensi que hi ha de ser. Jo tinc una obsessió amb la comunicació i crec que això s’ha vist a l’Acadèmia. Si tu fas i no comuniques, és absurd. L’Ateneu ha de comunicar molt més les coses que està fent. Ara venen els estudiants a la Biblioteca però no s’impliquen...
—I què farà la nova presidenta de l’Ateneu?
—De moment he fet una junta fantàstica perquè he tingut llibertat per fer-la com he volgut. Això li ho he d’agrair a l’anterior junta, que em va venir a buscar. Només els vaig demanar una cosa: llibertat per fer la junta, perquè sé que la junta és l’eina per treballar. He agafat una vicepresidenta cultural, la Lluïsa Julià, una dona molt potent; un vicepresident econòmic, el Genís Roca; el tresorer és en Daniel Faura, que és el president de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció (ACCID), perquè hem de sanejar econòmicament l’Ateneu. Sense diners no pots programar res. I necessites fer una programació forta i potent.
—L’Ateneu té la biblioteca privada més important de Catalunya. Això és un patrimoni important.
—Tenim la biblioteca, el jardí romàntic, la sala de carruatges, la sala Pompeu Fabra, l’Escola d’Escriptura, que té més de 1.500 alumnes —de les més importants d’Europa—, i les tres associacions d’escriptors són aquí. Només que tots aquests escriptors se sentin molt més concernits amb l’Ateneu, d’aquí hi surt tot! I hi ha una sala d’actes magnífica. Podem fer música. De tot. M’agradaria tractar-ho amb molta excel·lència, perquè els ateneus tenen aquesta barreja de cosa popular que no està renyida amb l’excel·lència. Aquest binomi és fantàstic i és la clau dels ateneus. Quan no teníem l’Estat —ni en tenim encara—, hem creat un estat a part, que ha estat la cultura popular, els ateneus i l’associacionisme. Catalunya té un patrimoni d’associacions que no té cap país d’Europa, d’una potència molt important. Com l’Estat ens ignorava, ens ho hem fet nosaltres. Per tant, és un patrimoni importantíssim del qual l’Ateneu Barcelonès en forma part i n’és un gran representant de la ciutat de Barcelona.
—L’Ateneu, estarà més vinculat amb la resta d’ateneus del país?
—L’última cosa que he signat amb l’Acadèmia de Cinema és un conveni amb l’Associació d’Ateneus de Catalunya per portar el cine a tot el territori. Curiosament, quan estava al CoNCA, els vam donar un Premi Nacional. I ara, que arribo a l’Ateneu, tinc moltes ganes de vincular-nos a tots els ateneus de Catalunya per sentir aquesta força de tots. Em fa molta il·lusió això perquè segueixo pensant que no tenim estat i el tros d’estat que tenim està fent tan poc per la cultura que hem de reaccionar. Encara que sigui per fer lobby i denunciar que el pressupost de cultura és del 0,7%. Cal dir que la cultura és important. La cultura, que la teníem absolutament sacralitzada, està agafant unes formes... Les xarxes, Instagram... La gent pot veure art a través de les xarxes!; pot visitar el museu que vol des casa seva; els quadres que vol; la música... L’Ateneu ha d’estar a l’altura de tots aquests mitjans.
—Què ha de fer l’Ateneu per atreure gent jove?
—A la junta que hem fet he agafat quinze persones de gran vàlua. I una quarta part són joves, però són joves que són uns màquines. Jo m’atenc a les seves propostes. Me’ls escolto. En saben. Aquí hi ha una secció de filosofia i el que organitza té molt d’èxit. La porta un jove de 24 anys que també és a la junta. A mi em passa sovint que em trobo envoltada de gent molt jove. No ho faig expressament. Però a la productora també em passa. Sempre sento que tinc moltes coses, però ells en tenen d’altres de complementàries. Quan coincidim, podem fer coses que poden estar bé. Ho dic des de la humilitat.
—Quan es va fer sòcia de l’Ateneu, vostè?
—Soc sòcia des dels setze anys. Després ho vaig deixar de ser durant una temporada i hi vaig tornar.
—Per què de tan jove?
—Jo vaig néixer aquí al costat mateix de l’Ateneu, al carrer del Duc. A aquesta placeta d’aquí a sota hi veníem a jugar. Hi havia unes tombes romanes i veníem a saltar a cavall fort. El fet és que el meu pare, com que érem set germans, ens va dir: “Feu-vos de l’Ateneu i aneu-hi a estudiar, que és aquí al costat”.
—Ell n’era soci?
—No. Ens hi va fer fer per escampar una mica la boira a casa. Després l’Ateneu tancava a les dotze de la nit. Recordo que llavors sortíem a les dotze i podíem anar a la Rambla, quan la Rambla era dels barcelonins. Ens trobàvem tots. No calia ni que quedéssim. Anàvem al Cafè de l’Òpera; després al Drugstore de baix. I t’hi trobaves a qui et volies trobar, i parlaves amb qui volies parlar. Tota la poetada de Barcelona estava a la Rambla. Tots els poetes de Barcelona, els escriptors, el món de la cultura, estava a la Rambla. I l’Ateneu era al costat. Era fantàstic. Ara també ho és, però, com que hi ha tant de turisme, l’Ateneu ha quedat com una illa de pau. Llavors era una illa molt connectada amb el barri. Imagineu: sortir a quarts de dotze...
—Ho ha de recuperar això?
—Hem de mirar els recursos. A mi m’encantaria. S’han d’analitzar recursos econòmics i com optimitzar-los. Ara ens hi posarem.
—El seu pare, Ermengol Passola, va ser fundador de dos segells discogràfics (Edigsa i Concèntric), del mític club de jazz La Cova del Drac...
—I de la Llibreria Ona.
—... i de la Llibreria Ona. Amb tants discos i llibres, a vostè li va atreure més el cinema?
—Jo he viscut tota la vida en un entorn cultural molt potent. Per casa passaven tots els cantants de la Nova Cançó; anàvem a tots els recitals; el meu pare va editar en Llach, la Maria del Mar, en Subirachs... Per mi era absolutament natural aquest activisme cultural —si es pot dir així—, aquesta connexió natural amb la capacitat vital que tenia el meu pare d’encomanar energia i de liderar coses. Tenia una creativitat bestial i va canalitzar el seu antifranquisme a través de la cultura. Per això va buscar eines de comunicació potent, i en aquell moment era la cançó. Encara no era la imatge.
—Però vostè sí.
—Quan vaig acabar la carrera d’història, vaig començar a fer classes a la Universitat de Vic. Llavors començava el vídeo i fèiem debats de personatges històrics. Em vaig matricular a l’Institut del Teatre, on hi havia l’únic curs d’audiovisuals que es feia amb uns professors extraordinaris: hi havia en Joan Enric Lahosa, en Miquel Porter, en Portabella, en Iago Pericot... Jo havia fet teatre, havia treballat poesia al Mall i havia tingut feines relacionades amb la cultura, però, en introduir-me en aquest nucli tan potent de gent del món de la imatge, ho vaig canalitzar per aquesta banda... I tenia clar que seria un mitjà que tindria una influència brutal per vehicular la cultura. M’agrada molt. Produir pel·lícules m’agrada molt.
—Què ho fa tan atractiu?
—És un miracle. De no-res fas una muntanya i la pots portar arreu del món i pots quedar bé. D’una idea escrita en un tovalló, surt una pel·lícula. El que passa és que m’hauria agradat fer-ne una cada any. I ho hauria pogut fer. Tinc un piló de projectes acumulats però com hi ha hagut aquesta mena de desídia per l’audiovisual —perquè no se m’acut cap altra paraula...
—Té pendent La mort i la primavera amb el director d’El mar i Pa negre, Agustí Villaronga.
—Tinc moltíssims projectes. Ara estic ambMare de llet i mel de la Najat El Hachmi; tinc el projecte d’Un hotel a la costa, sobre els dietaris de la Nancy Johnston dels anys trenta a l’hotel de Tossa, que és una coproducció que fins i tot se’n va fer ressòThe Guardian...
—Això és documental?
—No. És una ficció bestial. Ja està escrita. Ara estic en contacte amb un coproductor anglès, perquè aquí no hi ha diners. Si hagués sortit amb diners d’aquí, seria diferent. Ara li hauré de cedir pràcticament, perquè aquí no n’hi ha. Tinc La casa de la memòria, La parrilla del Ritz, sobre els anys quaranta i el Ritz. Tinc una quantitat de projectes escrits que no han pogut veure la llum... Però el que no vull fer és misèries. I ara començo una sèrie per a joves, amb la XAL i TV3, que comencem a rodar al maig. La meva productora està molt activa. Però em nego a acceptar la misèria de l’audiovisual com a normal. Estem tancant totes les produccions en una habitació. I això és patètic. Tinc un equip molt bo, que ha demostrat que pot fer coses excel·lents. No és per presumir, perquè no ho he fet jo, sinó el meu equip. Jo puc tenir les idees, però les fa un equip de gent molt seleccionada. Jo en sé, de fer el meu ofici i de fer equips. I m’envolto de gent molt bona, perquè no puc suportar el conformisme de les coses fetes a mitges. Però m’he d’estar de mans plegades perquè no el vull fer malament. Doncs em dedico a l’associacionisme. Paral·lelament puc fer moltes coses. •