El novembre de 1879, per primera vegada en la seva història, el Govern de Filipines va alertar del pas d’un tifó sobre la capital, Manila, i va prendre mesures per evitar pèrdues humanes. A l’Estat espanyol, només feia catorze anys que es publicaven dades del temps i el primer centre d’estudis, l’Institut Central Meteorològic, s’havia creat tres anys abans, el 1876.
Aquell èxit del Govern de Filipines —el 1879, encara colònia espanyola— es va basar en el treball dels jesuïtes catalans que havien fundat l’Observatori Meteorològic de l’Ateneu Municipal de Manila, i sobretot gràcies a Frederic Faura (Artés, Bages, 1840 - Manila, Filipines, 1897). Ell és un dels protagonistes de Filipines a la catalana (Ushuaia Ed., 2021), un estudi sobre les Filipines i els catalans que hi van deixar empremta, de Salvador Alegret, catedràtic emèrit de química analítica de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Segons Alegret, la primera predicció d’un tifó l’havia fet Faura el 1879. La va encertar en avisar que un tifó passaria pel nord de Luzon el 7 de juliol de 1879 i, per això, el Govern de les Filipines li va fer cas quan, al novembre, Faura va avisar del risc d’un nou tifó sobre la capital. Aquesta predicció era tot un èxit. “Les observacions i els estudis sobre el temps atmosfèric de Manila d’aquella època —diu Alegret— les hem de veure no només avançades respecte a Espanya sinó pioneres també en el context internacional i, sobretot, les hem de situar com les primeres del continent asiàtic”.
La raó té molt a veure amb el treball en xarxa que havien començat els jesuïtes catalans. A partir del 1867, Frederic Faura havia sistematitzat el treball de recollida de dades meteorològiques que havia començat el 1865 Francisco Colina animat pel superior de la missió dels jesuïtes a Manila Joan B. Vidal. El 1867, Faura va ser nomenat director de l’Observatori i ho va continuar sent fins a la seva mort, amb l’única excepció d’un període de sis anys (1871-1878) durant el qual Faura va tornar a Catalunya per ser ordenat sacerdot i reforçar els seus estudis a Roma, al costat d’Angelo Secchi, físic i astrònom que el 1867 havia inventat un instrument que mesurava temperatura, pressió i humitat, el meteorògraf.
Quan Faura va tornar a Manila, l’Observatori havia continuat la seva feina gràcies a la feina de Pau Ramon, Josep Canudas, Josep Minoves, Josep Vilaclara i Francesc Sánchez. I Manila no era l’únic lloc des d’on els jesuïtes catalans observaven el cel. A l’Havana (Cuba), en Benet Viñes i Martorell (Poboleda, Priorat, 1837 - l’Havana, Cuba, 1893) portava anys estudiant els fenòmens meteorològics i el 1877 va publicar una obra pionera: Apuntes relativos a los huracanes de las Antillas, en septiembre y octubre de 1875 y 1876. El text va arribar a la missió jesuítica de l’altra banda del món (els jesuïtes ja eren una xarxa el segle XIX) i Faura va aplicar les conclusions de Viñes a la meteorologia de les Filipines. Dos anys després, feia la predicció dels tifons de Luzon i Manila, i entrava a la història de la meteorologia.
a Frederic Faura
Faura va connectar l’Observatori de Manila amb els principals observatoris meteorològics del món, va impulsar estudis més aprofundits de sismologia i magnetisme, va formar una generació de meteoròlegs, com Ricard Cirera, després fundador de l’Observatori Meteorològic de l’Ebre (1904).
Fins al segle XIX, la majoria de catalans que viatgen a les Filipines són religiosos, sobretot missioners. Alegret recull tots els noms que han arribat al seu coneixement i fa petites biografies dels més interessants, com el tortosí Francesc Gil de Federich i Sans, un missioner obsedit a convertir-se en màrtir que va passar de les Filipines al Vietnam i fou executat a Hanoi el 1745, al costat de fra Mateo Alonso de Leciniana. També narra les vides de Paula Teixidor (l’Espluga Calba, les Garrigues, 1713-1782) i el màrtir Pere Almató (Sant Feliu Sasserra, Bages, 1830 - Tonquín, Vietnam, 1861).
El fotògraf dels indígenes filipins
L’últim hereu de catalans que ha deixat empremta a les Filipines és Eduardo Masferré, que va retratar un arxipèlag que estava a punt de desaparèixer, el dels habitants de la Cordillera, ètnies gairebé aïllades de la província de La Montaña. Eduardo era fill de Jaume Masferré Planas, nascut a Sant Feliu de Guíxols cap al 1869, que va arribar a Filipines com a soldat el 1889. Sis anys després, va deixar l’exèrcit i va comprar unes terres a prop de Sagada, on plantaria cafè i cítrics. Allà es casaria el 1906 amb Cunyap Lankew, “una nativa kankana-ey de disset anys” que es canviaria el nom pel de Mercedes Pins, segons Alegret. D’aquest matrimoni va nàixer el 1909 Eduardo, que, amb el seu germà Jaime, va ser enviat a Sant Feliu a rebre una educació occidental. Jaime va morir de tuberculosi a Sant Feliu i Eduardo es va quedar al Baix Empordà fins als dotze anys. Quan, el 1921, va tornar a les Filipines, la missió on havia nascut s’havia multiplicat tant com la seva mateixa família —nou germans més. A la nova escola, “quan tenia uns quinze anys, ajuda un missioner en la realització i el revelatge en blanc i negre de fotografies, i comença a interessar-se per la tècnica fotogràfica”.
Aquest art el va encisar. Masferré va començar a retratar unes poblacions indígenes que aviat veurien transformat el seu món. “Com a fotògraf de camp —recorda Alegret—, Eduardo retratà principalment persones. Homes i dones amb la seva indumentària habitual. Homes armats, pràcticament nus. Dones cobertes de mig cos en avall, portant aigua en diversos cossis al cap o simplement fumant. S’interessa també per les feines del camp, escenes de la vida quotidiana, celebracions i rituals religiosos”.
El valor artístic de la seva obra no fou reconegut fins al 1982, quan Masferré tenia 73 anys. Aquell any es va obrir la primera exposició de les seves fotografies a Manila. El valor etnològic de les imatges arribaria el 1989, quan l’Smithsonian Institution dels EUA va comprar a Masferré 120 negatius originals “per a la seva conservació i custòdia”. Sant Feliu de Guíxols li va dedicar la primera exposició el 1998, tres anys després de la seva mort.
La Companyia General de Tabacs de Filipines
La iniciativa catalana que possiblement va canviar més radicalment les Filipines va ser la Companyia General de Tabacs de Filipines, que tenia la seva seu central a les Rambles de Barcelona, a l’edifici que ara és l’Hotel 1898. Diu Alegret que, a la seu filipina de la Tabacalera, hi ha un cartell que recorda que l’empresa va ser “Fundada por el Marqués de Comillas, en 1881, para fomentar la agricultura, industria y comercio de Filipinas, Desempeñó papel importante en el desarrollo económico del país. Notable por su trato equitativo a los obreros”.
Cal recordar que el marquès de Comillas era Antonio López y López (Comillas, Cantàbria, 1817 - Barcelona, 1883), el mateix que va estar immortalitzat per una estàtua al capdavall de la Via Laietana de Barcelona fins que, fa tres anys, va ser retirada per l’alcaldessa Ada Colau pel seu paper en el tràfic d’esclaus.
És cert que el marquès de Comillas va ser qui va fundar la Companyia el 1881, però va morir al cap de dos anys i va ser el seu fill, Claudi López i Bru (Barcelona, 1853 - Madrid, 1925), qui la va impulsar realment. La companyia va nàixer pensant que el monopoli del tabac a Filipines acabaria el 1883, i això obria moltes possibilitats a la iniciativa privada. Van comprar cinc grans hisendes “amb un total de 9.230 ha”, va promoure la instal·lació de colons que les treballaren. Al cap de quinze anys “només a la vall de Cagayan, gestionava directament 14.630 ha de plantacions tabaqueres, amb aproximadament 5.630 colons”. Van crear la marca La Flor de la Isabela i les Filipines es va transformar en un dels principals productors de tabac del món. A més la Companyia va entrar en el negoci del sucre de canya i, a finals dels anys vint, va arribar a subministrar el 20% del sucre que es consumia els Estats Units. En aquella època, l’empresa s’havia diversificat i era la corporació més gran de les Filipines amb 27.000 empleats directes. Hi havia, fins i tot, una fàbrica de colònia, la Clementina. “El nom de la fàbrica —recorda l’autor— era en honor de l’il·licità Climent Miralles de Imperial [i Jiménez de Frontín], director general de la Companyia durant quasi vint anys”. Afegeix Alegret que Miralles, “bibliòfil de vocació, va ser el creador de la famosa Biblioteca Filipina de la Compañía (...), que va arribar a ser la més rica i completa col·lecció bibliogràfica sobre les Filipines a nivell mundial”.
De retruc, l’activitat de la Companyia va propiciar l’arribada del ferrocarril. La línia “de Manila-Dagupan va ser el primer que es va construir a l’arxipèlag. Fou projectat i iniciat —recull Alegret— pel gironí Joaquim Barraquer de Puig (1845-1909), general de divisió del cos d’enginyers. El primer tram fou solemnement inaugurat pel capità general, el mallorquí Valerià Weyler i Nicolau (1838-1930)”.
I aquests no són els noms més cèlebres entre els vinculats a la Companyia. El poeta barceloní Jaime Gil de Biedma (Barcelona, 1929-1990) va dur “a terme tota la vida la seva vida professional d’advocat com a secretari general de la Companyia, a la seu de la Rambla dels Estudis”, segons Alegret. El pare de Gil de Biedma, havia estat, de fet, director de la Companyia entre el 1951 i 1967, i el fill va deixar testimoni sobre les seves estades a Filipines, un de personal recollit, amb les cartes des de Filipines a El argumento de la obra (2010).
Tres històries entre el centenar llarg de vides i noms catalans que Alegret descobreix a Filipines a la catalana. •