Les imatges ja formen part de la història, com també tot el que va passar poques hores després. Un exultant Cassius Clay salta i crida eufòric, escandalosament desafiador, amb tot el desvergonyiment que l’havia portat fins allà i que l’havia permès derrotar Sonny Liston contra tot pronòstic. Era el 25 de febrer de 1964 i el públic del Convention Hall de Miami poc s’esperava que aquell combat entre el jove llengut i el sòlid campió acabaria canviant el rumb de la boxa —la data marcaria un nou ordre al quadrilàter, amb un nou rei—, sinó el curs de la història recent. Eren temps on es necessitaven proclames, gestos i atreviment per aniquilar la discriminació racial i la desigualtat de classe.
Amb aquest mar de fons tan agitat a nivell social, Clay anunciava, poques hores després de derrotar Liston, que abandonava el seu antic "nom d’esclau" i que es convertia a l’Islam. Un xoc que s’unia a l’impacte desaforat de la inesperada victòria. Al costat, mentre ho anunciava, l’amic i mentor Malcom X; a la rereguarda, dos altres genis: Sam Cooke i Jim Brown. Els quatre han passat la nit en una habitació d’un motel modest, parlant de com afronten les respectives carreres, de com es vivifica la lluita en els seus actes, de quina implicació és la necessària en uns temps de convulsions, on "la gent negra mor, cada dia, als carrers" —us sona?— i on encara hi ha llocs on no és permès als negres d’accedir-hi. La conversa transita per la segregació racial als Estats Units, per la implicació i la necessitat de fer passes endavant, per la conversió o no a l’Islam, però també per les ganes que tenen tres joves rics i famosos de divertir-se. Amb Malcom X, com a vetllador moral: "només ets un mico ballant per a ells", li diu a Cooke en un dels moments més tensos, convertit en punt d’inflexió.
La trobada és el motiu central d’aquest interessantíssim "film de cambra" de Regina King, nominat a tres Oscar: millor actor secundari (Leslie Odom Jr.), guió i cançó original, que té el mèrit de centrar-ho tot en una conversa —n’adapta l’exitosa obra teatral de Kemp Powers— que no es fa carregosa, que no vol ser moralitzadora, que s’allunya del pamflet per oferir discurs, credibilitat, un intercanvi d’opinions —amb retrets i disputes, tal com pertoca— de quatre amics que es debaten entre la conveniència de significar-se encara més per una lluita contra el sistema, o en ser adoptats per un món dominat pels blancs, tot deixant de banda les qüestions més espinoses i acotant el cap en pro d’una vida tranquil·la.
D’inici brillant, en tres escenes que n’exposen tots els ets i uts d’allò què vindrà després, el film es torna més convencional en el moment en què tot se centra en la conversar i l’habitació. El pes recau en les interpretacions, amb quatre protagonistes meravellosos. Kingsley Ben-Adir en el paper d’un Malcom X fràgil, excessivament recte, malenconiós —sabia que era a l’objectiu de diverses faccions, tant de la comunitat blanca com negra. Eli Goree com el Cassius Clay jove i agosarat, hiperactiu, loquaç, amb un punt beneit. Aldis Hodge, el carismàtic Jim Brown, jugador de futbol i posterior actor, dur com l’acer, impertèrrit, distant, amb la ferida i l’agror de qui s’ha sentit menyspreat. I un grandíssim Leslie Odom Jr. en el paper de Sam Cooke, personatge —i actor— que roba la funció, per magnetisme, per sofisticació, per senzillesa i per tots els matisos que exposa.
Al comandament, una directora que juga bé les cartes de la singularitat, que fa que el film, malgrat aquesta aposta per la intimitat en detriment de l’acció, sigui absorbent, honest i interessant. I que sona tan bé i harmònicament revolucionari com la cançó que el tanca, en veu de l’enorme Mr. Soul, Sam Cooke: "I know a change gonna come, oh yes it will".
One Night in Miami...
Direcció: Regina King
Estats Units, 2020
Durada: 110 minuts
Guió: Kemp Powers (sobre l’obra teatral de Kemp Powers)
Música: Terence Blanchard
Fotografia: Tami Reiker
Repartiment: Kingsley Ben-Adir, Eli Goree, Leslie Odom Jr., Aldis Hodge, Lance Reddick, Christian Magby.
Drama. Racisme