El tremolar dels braços que alcen un cos, de les cames que busquen l'equilibri en un parell d'espatlles, l'esbufegada d'una pinya que s'alça... Elements que hi són a la sala número II del Museu Valencià d'Etnologia, encara que no estan presents. El que sí que està present és el bastó del mestre de colla, la dolçaina, el tabalet i la melodia de la Muixeranga que envolta l'habitació.
La sintonia comparteix nom amb una de les danses més tradicionals del País Valencià, una expressió artística que ha guanyat adeptes arreu del territori i que reivindica el seu lloc com una de les expressions rituals més genuïnament valencianes. Una festa que carrega de sentiment les esquenes dels seus participants.
I és que aquesta sala número II acull l'exposició Muixerangues al Cel, un recorregut per la història de la muixeranga, per les seues diverses colles del país i per la importància que té a la nostra identitat com a poble. La mostra es va inaugurar el passat dimecres i es pot visitar fins el 25 de setembre.
Com va dir el president de la Federació Coordinadora de Muixerangues, Enric Sorribes, l'obertura arriba en un moment molt dur per a les colles, que porten un any amb l'activitat totalment aturada a causa de la pandèmia. De fet, la idea per inaugurar aquesta exposició –que feia anys que es plantejava- era la d'ajuntar entre dues-centes i tres-centes persones, un parell de torres humanes, un tabaleter i un dolçainer. La persistència de la pandèmia, tanmateix, ha impedit fer-ho realitat.
Joan Bofarull, historiador expert en muixerangues i comissari de l'exposició junt amb Albert Costa, declarà que volien transmetre tres missatges als visitants. "La idea era explicar la tradició de la muixeranga, el perquè de les noves colles que s'han anat creant i la raó per la qual la gent fa muixeranga, la seua relació com a colla", exposà.
La indumentària distintiva de cinc muixerangues tradicionals, samarretes de les més de vint colles que componen la Federació, bastons de diversos caps de colla, un document del segle XIX que parla d'aquesta dansa... A la mostra es poden trobar una varietat d'elements que es relacionen amb la tradició, però cap d'ells no és central ni imprescindible. No ho són perquè allò que es vol transmetre va més enllà de qualsevol cosa palpable. Es tracta d'exposar i compartir aquesta part de la cultura immaterial valenciana on els protagonistes són les persones. Els elements més importants són les imatges que diverses pantalles al llarg de la sala van passant, que donen a conèixer les colles, els mantenidors d'aquesta història viva.
No es pot definir una muixeranga com una colla de gent que es reuneix i fa torres humanes. Hi ha molt més. Són un conjunt de persones, sí, però vénen d'indrets diferents, pertanyen a diverses classes socials, tenen edats variades i no pensen ni parlen de la mateixa manera. La bellesa de la dansa resideix en el fet que, tot i aquesta diversitat, el sentiment és de total germanor, una mentalitat de comboi que fa enlairar-se qualsevol estructura de carn i ossos.
La confiança dels uns en els altres és la clau per assolir l'actitud del 'tots a una'. És l'única manera d'eliminar la por a caure, a fallar, saber que es té una família al voltant que farà l'impossible per a evitar la caiguda.
Però perquè la colla hi estiga completa, encara cal explicar les seues emocions. El sentiment d'alegria i eufòria quan veuen al seu damunt la torre que han alçat tots junts sent coronada per un xiquet. També hi ha lloc per a la pena, per a l'angoixa de veure que l'equilibri o les forces fallen i cal esfondrar la construcció per a fer-la renàixer. De qualsevol manera, tant l'èxit com el fracàs és col·lectiu. A la muixeranga no hi ha individualitats.
Les emocions que sent el muixeranguer poden derivar de seguir el fil d'una saga familiar que s'ha entregat a aquesta tradició, de ser cultura viva del País Valencià, del poder de suggestió de la música i del seu entorn, o pot ser una sensació derivada de la creença religiosa.
Tradicionalment, aquesta dansa ha estat lligada tant a la sàtira festiva valenciana com a la religió. De fet, la festivitat d'Algemesí de la Mare de Déu de la Salut –on tenen lloc els espectacles de les dues muixerangues de la ciutat- va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 2011.
Els temps canvien i a opinió de Bofarull les muixerangues modernes estan prou desvinculades de la tradició religiosa. "Moltes participen en processons o festes religioses perquè abans ho eren totes, però no hi ha cap colla que tinga un significat exclusivament religiós. Avui en dia se li dóna un significat més de comboi o de valencianitat, de nacionalisme de cada poble", remarca.
Al documental Tocant el cel, les muixerangues valencianes –també patrocinat pel Museu Valencià d'Etnologia- s'explica que les noves colles han pres com inspiració la muixeranga d'Algemesí, de la que han agafat només les estructures clàssiques i l'acompanyament musical, deixant de banda els elements d'arrel religiosa.
A l'audiovisual també s'expressa que hi havia molt desconeixement entre els mateixos pobles del País Valencià respecte al qual uns i altres estaven fent en l'àmbit de la muixeranga. Això, exposen, va crear un autoconcepte municipal on es creia que el que estava realitzant cadascú era diferent i únic. Encara que a cada població pot tindre una peculiaritat, totes coincideixen en l'element pantomímic i burlesc, on es busca la inversió de l'ordre establert i on hi ha un misticisme repetitiu.
Tot i que la importància de la tradició a aquesta dansa és notable, el seu origen encara és incert per la falta de documentació anterior al segle XVIII, quan es registren les primeres dades que parlen explícitament de muixerangues. Fins fa poc, es pensava que va sorgir a partir dels acròbates del Magreb, una explicació plausible donat el temps que els moriscos es van assentar a l'antic Regne de València i la semblança entre les estructures d'ambdues modalitats.
Aquest any, però, una nova hipòtesi va sorgir de la mà del periodista i muixeranguer Pau Pertegaz. La seua teoria es resumeix en què el bressol de la dansa valenciana podria estar als esclaus subsaharians que van residir a la Corona d'Aragó durant la segona meitat del segle XV. Es bassa en la importància que tenia València com a ciutat de compravenda d'esclaus i la quantitat de balls coneguts com "negrets" –que inclouen una torre humana- hi ha al País Valencià.
"Aquesta última teoria és molt sorprenent. Conec el Pau i sé que ho ha estudiat molt bé. He vist actuar els acròbates del Marroc i hi ha figures que s'assemblen molt a les d'Algemesí, però a escala històrica em sembla que l'origen pot apuntar més als esclaus. S'haurà d'investigar més", apuntà Joan Bofarull, comissari de l'exposició.
El director del Museu Valencià d'Etnologia, Paco Tamarit, creu que la característica més important de la dansa és la seua cultura democràtica. Són els mateixos participants i el mateix poble qui decideix si les muixerangues existeixen o no i la seua capacitat per evolucionar i adaptar-se a les noves realitats socials. "Creiem que la cultura tradicional és dinàmica, té vida pròpia i és capaç d'innovar, un element necessari a la ciutat del segle XXI", afirmà Tamarit.
Barrejar tradició i modernitat, aquest és un dels grans reptes al que s'enfronta la disciplina. Va ser entre els anys 1996 i 1997 quan la dona es va incorporar per primera vegada a la muixeranga. A més, s'han inclòs algunes novetats com un casc de protecció per als xiquets que encapçalen l'estructura o l'aposta per noves formes per a les construccions humanes. Tot sense deixar de banda les arrels i la forma tradicional de fer les coses.
Al visitant a l'exposició li dona la benvinguda una escultura d'Artur Heras. Es tracta d'una escala –element simbòlic a la iconografia religiosa- coronada per un xiquet-àngel, tal i com passa a les estructures de les colles. Un element amb que Heras vol significar el passat, el present i el futur del fet muixeranguer.
A la sala número II del Museu Valencià d'Etnologia habita un sentiment, una part identitària del nostre país que anhela per ser transmesa i entesa. Una pràctica que la darrera dècada ha recuperat vigor i s'ha estès geogràficament i que, al ritme de dolçaina i tabalet, cerca guanyar altura i esquinçar amb els dits el cel valencià. Muixerangues, amunt!
