Km. 154. Ribes de Freser. La manera ràpida i transitada d’assolir Ribes de Freser seria baixar a Sant Joan de les Abadesses, enfilar en direcció a Ripoll i Ribes de Freser. No serà aquesta la via del nostre itinerari. Des d’Ogassa, seguim recorrent un camí d’idèntiques característiques que l’anterior entre prats i pastures i boscos, i amb alguna masia penjada sobre els pendents que davallen del cim del Taga (2039 m) i puntuals mostres d’activitat espiritual, com l’església romànica de Sant Martí d’Ogassa. Deixem enrere la serra Cavallera, enllacem la de Conivella. El camí és estret, encara, i altament desaconsellable per a vehicles de gran volum. El coll de Jou (1.635 m) permet assolir, des de l’altura, la vall del Freser. Sempre per ciment, davallem cap a Bruguera, acompanyats per la presència sonora de la ramaderia. Els sis quilòmetres i mig que separen el coll de Jou del poble se succeeixen per pendents acusadíssims, entre el 12% i el 14%. Tot plegat, genera una sensació vertiginosa i obliga a extremar al màxim les precaucions. No és lloc per a autocaravanes, que faran bé d’atènyer Ribes de Freser per Sant Joan de les Abadesses i Ripoll.
Ribes de Freser és, com Camprodon, capital de la seua vall i del riu que hi discorre, el Freser. La vila és tot agitació, per tractar-se, entre d’altres, d’un centre turístic i d’un hub ferroviari: a l’estació del rodalies, hom pot enllaçar amb el tren cremallera que el deixarà al cor de la vall de Núria. L’escalada ferroviària a l’alta muntanya és ja, per ella mateixa, una atracció. El cremallera remunta, a contracorrent, les aigües del Freser primer i del riu de Núria després, entre parets granítiques que en conformen un profund engorjat. La violència de les aigües es tradueix en un fragor dens, acusat, que penetra en l’espai vital d’aquest petit comboi de manera invasiva, tumultuosa. Superat el trànsit, torna la calma; el cremallera emergeix a un espai bondadós, un respir entre muntanyes: som a la vall de Núria, que és la base d’un antic circ glaciar rodejat de muntanyes que freguen la cota dels 3.000 metres, amb el Puigmal (2.909 m) com a buc insígnia. El lloc esdevé un oasi de vida humana, terrenal i espiritual: turística, excursionista, religiosa en honor a la Mare de Déu de Núria. Un bon lloc per a descobrir a peu.
Km. 204. Puigcerdà. Tornem a Ribes de Freser, disposats a creuar a la comarca veïna de la Cerdanya, a través de la seua porta principal i històrica fins a l’obertura del túnel del Cadí: la collada de Toses (1.790 m). La carretera, inaugurada el 1914, ascendeix majestuosament la vall de Toses. La longitud d’aquest port és memorable: una cinquantena de quilòmetres separen Ribes de Freser de Puigcerdà, sense cap altre entrebanc que el límit de la nostra paciència. El traçat és ample, de conducció còmoda i sense gaires canvis de pendent. Cal enfrontar-s’hi amb actitud contemplativa i mirada panoràmica, perquè el paisatge circumdant s’ho val. La muntanya que acompanya la carretera s’arrodoneix amb els pas dels quilòmetres. Alguns pobles la custodien de prop: Ventolà, Planoles, Planès, Nevà... A mesura que guanyem alçada, el paisatge s’obre amb una innegable indulgència. Al fons de la vall, s’accentua la fredor en episodis d’inversió tèrmica. A l’hivern, Fornells de la Muntanya, però sobretot Toses, viuen en un estat d’autèntica glaciació.
La collada de Toses mereix aturar-s’hi, si més no com a recompensa pels quilòmetres de revolts. Un hotel i una cruïlla de carreteres en conformen els elements més característics. No obstant, n’hi ha d’altres, invisibles als ulls del passavolant, com el grapat de búnquers erigits per l’exèrcit franquista que hi perviuen disseminats. Aquestes estructures defensives formaren part de l’anomenada Línia P —Línia Pirineus—, un projecte excessiu, defensiu, paranoic, que tenia com a objectiu blindar la frontera pirinenca, des del Mediterrani fins al Cantàbric contra possibles invasions vingudes del nord, tant per part dels americans com dels antics socis nazis. Franco hi projectà 10.000 búnquers, però se’n construïren 6.000, que mai varen entrar en funcionament.
La carretera segueix la vall d’Alp en suau descens; la plana cerdana es desplega progressivament. Davant nostre, apareixen també les muntanyes que fan de frontera amb terres andorranes: de perfil incert i poc presumptuós, hi ha el Puigpedrós (2.915 m) i la Tossa Plana de Lles (2.904 m). I, a la fi, apareix Puigcerdà, enfilada a un turó. La capital vessa pel pendent en una solució líquida, densa, immobiliària. Ens hi aproximem per una recta inacabable. Des de la distància, la seua silueta altiva no deixa cap mena de dubte de la transcendència històrica de la vila. A Puigcerdà, s’hi respira una barreja de població atrafegada, fronterera i alhora banyada per l’aire assossegat de l’estiueig benestant. El seu centre ha esdevingut una trama lliure de trànsit, colonitzada per un vianant que s’hi passeja en massa: als carrers no hi ha local que no haja estat destinat al comerç —alimentació, moda, esports, parament de la llar. I la restauració també s’hi fa notar, per mitjà de terrasses, un bon nombre de les quals pobla la plaça dels Herois, unida amb la de Santa Maria. En aquesta segona, hi trobareu una esvelta torre del segle XII —el Campanar—, com a únic vestigi de l’església parroquial de Santa Maria, que va lliurar-se de la destrucció per part dels anarquistes durant els primers dies de la Guerra Civil.
La vila és limitada al nord pel seu estany. Les primeres notícies de l’existència d’aquesta làmina d’aigua, del tot artificial, daten del segle XIII. Al llarg de la història, l’estany ha cobert les necessitats locals, pel que fa abastiment d’aigua, lluita contra incendis, pesca o neteja de la neu a la trama urbana. Amb l’arribada del turisme burgès, liderat pel doctor Andreu —creador de les cèlebres pastilles per a la tos i promotor del parc d’atraccions del Tibidabo—, l’estany esdevé l’espai d’estiueig, amb la construcció de mansions de luxe al seu voltant.