Qui no haja viscut Besalú farà bé de recórrer les seues entranyes. Vam dir-ho en el capítol anterior, i ho recordem ara i ací: Besalú és, amb tota probabilitat, l’experiència medieval més intensa que el viatger puga viure a les comarques septentrionals de Catalunya. Al sud, la cosa es reserva a Montblanc. Besalú és el seu pont, allargassat, angular, icònic. L’estructura, amb vuit arcs, franqueja el Fluvià i els segles, traslladant així el visitant a l’edat mitjana. Dona accés a la ciutat antiga, als carrers i carrerons, a les muralles, fortificacions, al romànic religiós —amb les esglésies de Sant Vicenç, Santa Maria i Sant Julià, i el monestir de Sant Pere—, i a la presència jueva, o al gòtic, representat per l’edifici de la Cúria Reial.
Iniciem el periple abandonant la vila per ponent. La carretera N-260 és eclipsada per la via ràpida A-26, eficient, asèptica. Les poblacions que van nodrir-se ahir del pas de l’antiga artèria mostren avui un oblit evident. A Argelàguer, la carretera GI-523 connecta amb Tortellà, un poblet elevat sobre la vall del Fluvià, entre camps i emparat per la geografia abrupta, aproximadament cataclismàtica, de les serres i cingles de l’Alta Garrotxa. Per contrast, l’entorn rural és amable, suau, indulgent. La carretera s’hi obre pas; no depara gaires gestos inesperats, perquè l’orografia no n’imposa. Travessem el riu Llierca, en els seus darrers metres abans d’abocar-se al Fluvià, i arribem a Montagut. La denominació oficial — Montagut i Oix— és fruit de la unió dels dos municipis. Montagut i Oix és, en l’actualitat, un territori extens, farcit de romànic, espiritual, i amb una potència natural i mineral de primer ordre. S’hi localitzen l’església de Sant Aniol d’Aguja, seu de l’antic monestir benedictí —documentat ja a mitjan segle IX— i un bon contingent romànic, amb esglésies i ermites del segle X. També un parell de castells i, sobretot, un pont. És el pont de Llierca, o de Sadernes, una estructura medieval d’un sol arc, que s’eleva una trentena de metres per sobre de les aigües del riu de Llierca. Podreu atansar-vos-hi emprant la carretera GIV-5231 que condueix a Sadernes —un espai de repòs, amb ermita i càmping— i que remunta les aigües del riu en qüestió. És estreta, serpentejant i els caps de setmana viu un constant anar i vindre de vehicles.
Km. 28. Castellfollit de la Roca. La imatge icònica de la població —el nucli urbà, capitanejat per la seua església i penjat sobre la cinglera basàltica— s’obté un parell de quilòmetres abans d’arribar-hi, des de la mateixa carretera N-260-Z. És l’antiga via, amb trànsit contingut i lent, arraconada —repetim-ho— després de la construcció de l’autovia A-26 que mena a Olot. No serà evident trobar un racó per aturar el vehicle i contemplar el perfil vertiginós del poble. Recomanem abandonar la carretera per un camí asfaltat, situat al marge esquerre, en descens i en direcció al riu; en localitzareu fàcilment l’entrada: és a l’emplaçament mateix on trobareu l’indicador del desviament cap a Oix i Beget. Agafeu, doncs, l’anomenat carrer de les Fàbriques —dit així perquè s’hi concentren algunes instal·lacions industrials— i abans dels primers edificis, una esplanada de terra proporciona aparcament. Continueu a peu per l’asfalt uns centenars de metres i, a mà dreta, un camí de terra connecta amb el Fluvià, que podreu travessar per una estètica passarel·la de fusta. Arran d’aigua i en contrapicat, es descobreix la perspectiva vertical, catedralícia, de Castellfollit de la Roca.
Cap a Oix i Beget, la carretera penetra en un territori aïllat, inconnex, solitari, d’accés tortuós, com la geografia mateixa. És l’essència híbrida de l’Alta Garrotxa i del Ripollès, agitada i feréstega, d’una densitat forestal opaca i certament claustrofòbica. Ací i allà, la mirada, presonera, detecta alguna masia, un brot de vida humana. L’asfalt fa camí amb penes i treballs. Al cap de pocs quilòmetres de l’inici, a l’esquerra parteix el camí asfaltat del veïnat de Carrera, que, a través de la vall del Bac, enllaça amb la comarca del Ripollès i, en concret, amb Sant Pau de Segúries. És aquesta una alternativa més curta, igualment estreta i tortuosa, per a qui desitge assolir la vall de Camprodon amb relativa diligència i màxima solitud: el nostre recorregut, però, visita el poble de Beget. La seua església, els carrers i els pontets sobre la riera homònima remeten a la tosca vida medieval.
Km. 73. Camprodon. El camí cap a Camprodon es fa interminable: cal superar tres ports de muntanya —Camporiol, Bucs i Boixeda— i una quantitat innombrable de revolts i giragonses. Per contrast amb l’aïllament viscut, aquesta població destaca per la vitalitat i el caràcter capitalí: és epicentre de la vall que presideix —que s’estén, per denominació, més que no per lògica geogràfica, fins al poble de Beget— i aglutina tota mena de serveis. Camprodon posseeix una identitat pendular: abraça l’edat mitjana i els primers estiuejos dels barcelonins benestants. El patrimoni medieval coexisteix, doncs, pacíficament, amb la presència d’un modernisme urbà i europeïtzant, expressat per mitjà de luxoses mansions arrenglerades en l’higiènic passeig Maristany.
La vila representa, a més, una base idònia des d’on explorar el curs alt del riu Ter i el parc natural que protegeix la seua capçalera. A 2.000 metres d’altitud, la surgència del Ter es mostra discretíssima, gairebé imperceptible: surt a la llum en un punt imprevist, entre prats i pastures, als peus d’alguns dels cims més representatius d’aquesta contrada, com el Bastiments (2.881 m) i el Gra de Fajol (2.714 m). La zona destaca per la seua tradició excursionista des de principis del segle XX, potser a causa de la seua orografia amable, la qual, tot i correspondre a un ambient d’alta muntanya, n’ha propiciat la freqüentació. Les ascensions manquen, per norma general, de dificultat tècnica i esdevenen agradables caminades per sobre dels 2.500 metres d’altitud. Durant la temporada hivernal, el racó és aprofitat per l’estació d’esquí Vallter 2000 per a la pràctica dels esports de neu.
La carretera que connecta amb aquest punt és, per als amants de la conducció panoràmica, un dels ports amb més entitat del Pirineu gironí i una de les ascensions ciclistes de referència. No debades, ha estat en diverses ocasions final d’etapa en les voltes ciclistes a Catalunya i Espanya. Els darrers llaços abans d’assolir la base de l’estació imprimeixen un ritme compassat, gairebé melòdic. Des del capdamunt, la visió de la vall posa de manifest la seua profunditat. Una dotzena de quilòmetres més avall, hi ha Setcases, enclotat, ombrívol, on durant la temporada freda, la presència tangencial del sol té una passatgera incidència durant les hores centrals del dia. El nom del poble, sembla, degué inspirar-se en el seu tamany originari. Avui, part de les seues residències gaudeixen d’una ocupació temporal, igual que succeeix més endavant a Vilallonga de Ter i Llanars.
De nou a Camprodon, caldrà agafar la carretera C-38 en direcció a Ripoll. A quatre quilòmetres, la colònia Estabanell enceta el seguit d’instal·lacions fabrils, per a la producció tèxtil i hidroelèctrica, que aprofitaren les aigües del Ter. Ací mateix, abandonem la via principal i enfilem cap a ponent el camí pavimentat que recorre a mitja alçada la serra Cavallera. Aquesta espina muntanyosa, de perfil ampli i arrodonit, té com a màxima elevació el puig d’Estela (2.013 m). Circulem per una estreta cinta de ciment blanquinós que penetra en la frondositat dels boscos amb alternança de pastures, fins a assolir Ogassa. Aquest poble posseeix algunes mostres romàniques —les esglésies de Sant Martí de Surroca (s. XII) i de Sant Martí d’Ogassa (s. XI)—, però destaca especialment per l’activitat minera que va engegar motors durant la primera meitat del segle XIX. Va ser l’explotació de l’hulla la que va dinamitzar la població en un moment de plena expansió industrial a Catalunya. L’extracció carbonífera va iniciar-se el 1838 i es mantindria al llarg de 130 anys, fins que el 1967 tancaria les portes l’última mina. Actualment, el poble viu de la ramaderia i, en certa manera, del turisme. De la mineria, en conserva una complexa estructura de plans inclinats per al trànsit de vagonetes fins a l’estació de Sant Joan de les Abadesses, i un museu.
