Setembre de 1938. S’han signat els Acords de Munic entre les potències democràtiques i els règims feixista i nazi. La Segona República té els dies comptats. No obstant, és després de la caiguda de Barcelona, el 26 de gener de 1939, quan l’enfonsament ja es fa evident. Milers de soldats i civils traspassen la frontera per no tornar-hi mai més. Bona part d’ells cap a la Catalunya Nord, a camps de detenció improvisats on patiran vexacions de tota mena.
De la seua banda, el Govern del doctor Juan Negrín es manté ferm a la zona centre i la costa del Mediterrani, des de Castelló fins Almeria. La lluita es manté viva, però bona part de la població sols somia amb la fi de la contesa bèl·lica. Sectors amplis de l’Exèrcit Popular conspiren en aquesta mateixa direcció, fins al punt que una part d’ell —amb l’aquiescència d’algunes capes del Front Popular contràries a la política de resistència numantina que pregonen el president Negrín i els comunistes— promou un colp d’estat que es concreta el 5 de març de 1939. Aquella nit, el coronel Segismundo Casado anuncia des de la ràdio la creació del Consejo Nacional de Defensa.
Durant alguns dies, i després de forts enfrontaments entre forces lleials al Consejo Nacional i d’altres al Govern de Negrín, Casado i els seus triomfen. El Govern, ja sense cap opció, marxa cap a l’exili, i el Consejo Nacional de Defensa esdevé l’Executiu de facto amb l’únic objectiu d’acabar la guerra de la manera més ràpida possible, tot esperant que les promeses d’una certa indulgència insinuades pel general Franco es facen efectives. «El generalíssim Franco m’ha promès de no oposar-se a aquesta evacuació. No ha signat cap paper, ja que seria una humiliació que no se li pot demanar a un vencedor, però ens podem fiar de la seua paraula: totes les promeses que m’ha fet les ha complert», arriba a declarar Casado a una delegació francesa.
Sense Negrín la República tenia els dies comptats i Franco n’exigí la rendició incondicional. Però Casado, amb el seu colp, va aconseguir allò que a Franco tant li costava: la rendició total de la República.
Casado i els membres del Consejo, en veure el fracàs de les converses amb Franco per intentar apaivagar la fúria repressora dels rebels, abandonen Madrid i el 28 de març es troben a València. Des del port encara salpa l’últim vaixell amb refugiats, el Lezardrieux, que transporta els quadres d’alguns partits i sindicats del Front Popular. Corre la brama que arribarien vaixells al port d’Alacant per tal que embarcaren tots aquells que així ho desitjaren i que no havien pogut fer-ho a València. El 29 de març, Casado demana al cònsol britànic, Abbington Gooden, ajuda per a eixir en vaixells de guerra britànics sense obtindre una resposta clara. Ja feia tres dies que la Caserna General del Generalísimo havia ordenat, a través d’un telegrama, que «se ponga especial atención que no salgan de puertos rojos, mercantes con huidos».
Vaixells britànics a Gandia
Així, el petit port de la capital de la Safor, propietat d’una companyia britànica, es va convertir aquells últims dies de març en una frenètica base internacional d’operacions. Era l’única opció d’evacuació dels membres del Consejo Nacional de Defensa. Malgrat els dubtes, es traslladaren a Gandia, on van arribar a les 16 hores del dia 29, però la situació s’agreujà quan hi arribaren també vora 300 soldats del front fortament armats. El cònsol britànic Gooden assegurà que eren militars comunistes i que amenaçaren al coronel Casado que, si embarcaven sense ells, s’hi oposarien obrint foc. Finalment, entre el cònsol i Casado els convenceren perquè marxaren a Alacant.
A la nit començaren a embarcar després de fortes discussions en el destructor HMS Galatea des del moll del port de Gandia en el transcurs d’una operació que acabà a les 9.30 del matí del dijous dia 30. Havien embarcat republicans, membres del Consell Nacional, anarquistes, alguns capitosts del Servei d’Intel·ligència Militar i diversos militars, els quals foren admesos a embarcar a última hora. Segons el cònsol Gooden, el seu caràcter i trajectòria no eren el més adequats, però deixar-los a terra haguera sigut poc humanitari. En total foren 194 republicans els que pogueren sortir en vaixells britànics, encara que se sap que el llistat no era complet, ja que l’exministre de la República, el valencià –natural d’Alboraia– Juli Just va poder embarcar junt a la seua família i no consta en la relació oficial, així com en alguns membres destacats del Front Popular gandià. L’1 d’abril de 1939, pel matí, havia arribat a Gandia el Maine, vaixell-hospital de la marina britànica. Casado, amb els seus, foren traslladats a aquest navili des del Galatea, atès que no podia albergar a tanta gent en condicions raonables.
D’altra banda, la suposició que Alacant era el lloc ideal per a escapar corregué de boca en boca per tots els pobles, i prengué més força amb la concentració de personalitats importants en les rodalies de la ciutat d’Alacant i les promeses del coronel Casado sobre el fet que els comandaments franquistes respectarien uns terminis mínims per a una suposada evacuació. El 28 de març de 1939, la consigna que l’única sortida possible es trobava en el port d’Alacant s’havia escampat. Centenars de soldats i civils hi anaren en busca dels vaixells que els permeteren la sortida del territori encara controlat per les autoritats republicanes, però a la ciutat d’Alacant el desordre i la confusió eren totals.
El 29 de març l’ambient era molt tens i el desànim s’accentuà quan la multitud, acabada d’arribar, s’assabentà que el carboner Stanbrook i el Maritime havien salpat i que no hi havia més vaixells al port. Les llistes oficials franceses de desembarcament del Stanbrook van registrar 2.638 passatgers. El Maritime, un vaixell amb una capacitat molt superior al Stanbrook, sols va permetre que 32 dirigents polítics hi pogueren embarcar, una decisió del capità del vaixell, completament inexplicable, i que va condemnar a la més dura repressió a centenars de republicans que haurien pogut sortir en aquell vaixell. A la seua arribada a Orà va romandre amarrat al moll del port nord-africà quasi un mes fins que els exiliats van poder baixar a terra. Molts republicans foren traslladats al camp de concentració de Boghari, on les condicions eren més que lamentables. En informes de diferents organitzacions d’ajuda als refugiats es deia que «les condicions sanitàries són repugnants i insultants per a la condició humana».
Els republicans en el port d’Alacant que no pogueren embarcar van tancar el recinte portuari amb sacs plens de terra i de llentilles, amb les tanquetes i els camions abandonats pels qui havien arribat, i s’hi van parapetar. El coronel Ricardo Burillo, que també s’havia refugiat en la drassana alacantina, es féu càrrec del comandament militar de tota aquesta massa ingent de republicans que era superior a 15.000 persones, ja que era el militar professional amb més graduació. S’hi instaurà una mena d’organització militar i una improvisada Junta d’Evacuació integrada per representants de totes les organitzacions polítiques i sindicals. Van elaborar llistats de persones a evacuar confeccionant una quota per partit i organització, alhora que iniciaren contactes amb una Comissió d’Ajut i amb una Comissió Internacional dirigida pel diputat marsellès Charles Tillon, del Partit Comunista, a més dels cònsols d’Alacant. La missió era enquadrar els militants respectius per tal d’elaborar un programa d’embarcament, organitzar la vigilància i establir contacte amb el Consejo Nacional de Defensa.
La matinada del dijous 30 de març no hi havia cap buc a la mar. Mentrestant, continuaven entrant al port persones que arribaven a Alacant. En un moment donat, a la llunyania es veieren unes xemeneies a l’horitzó. Eren els vaixells franquistes, que volien impedir-ne la sortida. Els falangistes ja eren els amos dels carrers i, a la nit del dia 30 de març, les primeres tropes de la divisió Littorio entraren a la ciutat cantant l’himne feixista Giovinezza. Per a alguns supervivents a aquesta desfeta, com ara Teodoro López Mena, del Comitè Federal del PSOE, «fou una sort que els italians ocuparen la ciutat; d’altra manera, tota la gent hagués estat passada a ganivet».
El dia 31 de març va aparèixer el minador franquista Júpiter, que entrà en el port d’Alacant. Més tard, altres dos minadors que transportaven tropes franquistes, el Vulcano i el Marte, atracaren a les 14 hores i desembarcaren ràpidament dos batallons de soldats franquistes provinents de Castelló. El govern de Franco no tenia cap intenció de deixar-ne sortir cap refugiat, i no acceptaren les protestes del cònsol francès. A última hora, aquest diplomàtic havia proposat l’evacuació de 400 destacats dirigents i militars en el vaixell de guerra francès Tigre, però aquesta operació no es va poder realitzar.
A les sis de la vesprada del mateix dia 31 de març de 1939 començà la rendició dels refugiats en el port. La maniobra s’aturà a les 10 de la nit i continuà a l’endemà per a finalitzar abans de les 9 del matí, segons informa un telegrama enviat a l’Estat Major del general Franco pel general italià Gastone Gambara.
En el transcurs de l’operació hi hagué suïcidis. El comandant de la 127 Brigada, Máximo Franco, i el comissari de la 28 Divisió, Evaristo Viñuelas, es donaren la mà esquerra amb força cridant: «¡Nostra última protesta contra el feixisme!». I amb la dreta es dispararen al cap al mateix temps. Qui havia sigut alcalde d’Alzira (Ribera Alta) també es va suïcidar tallant-se el coll amb una navalla d’afaitar. Segons alguns testimonis, es van produir 26 suïcidis, mentre que d’altres parlen de vora 136. Milers en foren empresonats, i molts altres afusellats després de judicis sumaríssims, sense les mínimes garanties legals, on se’ls acusava d’adhesió a la rebel·lió, quan els que s’havien rebel·lat eren els vencedors de la guerra. Un d’ells fou qui havia sigut Rector de la Universitat de València i diputat d’Izquierda Republicana, el doctor Joan Baptista Peset i Aleixandre.
Acabava així una tràgica història de vora tres anys, en què Gandia i Alacant foren protagonistes involuntàries d’una desfeta anunciada però mai abans imaginada. A Gandia pogueren embarcar gairebé dos centenars d’afortunats, mentre que a Alacant, el seu port es va convertir en una immensa ratera. Després arribaria una llarga i fosca dictadura.