-Si la citació judicial del dia 8 d’abril no fora tan delicada, tindria ganes de tornar a ser consellera?
-Estic una situació que feia temps que estava estancada i que tinc ganes de desencallar. Ara toca ser diputada i que hi hagi un govern fort que entomi confiança, que afronti la crisi econòmica i que guanyi consistència i credibilitat. Personalment, la meva contribució ha de ser al Parlament. El futur ja el veurem cap a on va. Jo estic disposada a treballar sempre. Però cal fer cada cosa al seu moment i estar allà on sigui més útil.
-A l’estiu del 2017, quan era consellera, tres companys seus del Govern català –Meritxell Ruiz, Jordi Jané i Neus Munté– van marxar davant el que estava per arribar, que era el referèndum de l’1 d’octubre. Va pensar a fer aquest pas?
-No. No m’ho vaig plantejar. Ho vam parlar amb els companys i companyes... Però en el meu cas i en les meves circumstàncies creia que havia de continuar.
-Esperava que l’1 d’octubre es desenvolupara d’aquella manera?
-Ho imaginava i no. Imaginava que faríem el referèndum. Tenia plena confiança en les companyes i en els companys. Confiava en la gent. Per la pròpia trajectòria en els meus anys a la Unió de Pagesos i a l’ANC confiava que la gent votaria amb sentit cívic i democràtic. El que no esperava era la reacció violenta de l’Estat. Esperava una posada en escena o un intent d’intimidació, però la violència no.
-Hi havia ingenuïtat?
-En una democràcia els projectes polítics es poden defensar políticament i pacíficament. I les expressions de desacord es poden dirimir de manera política, a través de la paraula. No era ingenuïtat, era convicció democràtica. I el que ens vam trobar va ser una regressió que et fa adonar-te que del 1975 cap aquí s’ha avançat molt, sí, però no s’ha acabat de trencar amb certes dinàmiques que venen de la dictadura i també d’abans. Va ser una mica com un despertar. Sabíem que hi érem per fer canvis i vam comprovar que calien canvis més profunds. Tot això ha fet només que refermar encara més les meves conviccions democràtiques. Només a través de la democràcia, del vot, de les urnes, de la negociació, de la paraula i de la política acabarem amb aquestes dinàmiques.
-Com va viure els dies posteriors a l’1 d’octubre?
-Amb preocupació. Al si d’ERC ho estem desgranant en els debats interns els darrers anys, tal com sintetitzen la Marta [Rovira] i l’Oriol [Junqueras] al llibre Tornarem a vèncer. Hi havia preocupació perquè es feia evident que ho havíem preparat tot per fer el referèndum, però no havíem treballat prou els escenaris posteriors i no hi havia una estratègia prou definida i prou compartida de com reaccionar al que ens vam trobar. Ens van sobrepassar les expectatives.
-Molta gent critica que es va prometre, des del Govern català, que això no tenia marxa enrere. Hi havia frases, com ara «de la llei a la llei», que convidaven a pensar que tot estava preparat.
-Seguíem una estratègia. Es parlava de «de la llei a la llei» i per tant, segurament, hi va haver un xoc. «De la llei a la llei» vol dir de manera pactada i negociada, sense violència ni trencament dur. Perquè les estructures d’Estat que vam dissenyar estaven dins d’aquest marc d’una sortida negociada i d’una transició «de la llei a la llei». El referèndum entrava dins d’aquella estratègia. Però la reacció de l’Estat era un escenari imprevist. També tinc clar que les crítiques són legítimes, que les visions d’avaluació crítica són necessàries. Però n’hem de fer un aprenentatge constructiu. Tinc clar que la necessitat de canvi continua sent-hi, així com també la necessitat de fer la república. I hem de fer-ho per la via democràtica i guanyant-ho a les urnes. És l’única manera d’acabar definitivament amb certes maneres, actituds i voluntats polítiques que només volen imposició. Això només es guanya per la via democràtica. I tenint en compte que des de 1975 s’ha avançat el que s’ha avançat, cal fer passos definitius.
-El 27 d’octubre vostè estava a favor de proclamar la república?
-Es va fer el debat que es va fer i es van prendre les decisions que es van prendre de manera col·legiada.
-Hi havia moltes discrepàncies al si del Govern. Com les va gestionar?
-Ho vaig gestionar com sempre: intentant mantenir la confiança en els companys i les companyes. I pensant que només ens en sortiríem entre tots. Havíem de tirar endavant com fos. Es van prendre les decisions i tots hem hagut d’assumir-les.
-Marxar o quedar-s’hi va haver de suposar un gran dilema.
-Van ser dies en què tot era molt intens i no hi havia res massa previst ni programat. Quan el cap de setmana [del 28 i 29 d’octubre del 2017] ens vam trobar a la Catalunya Nord jo anava de bracet amb la Dolors Bassa. No havia pogut parlar amb la família. Tot era molt incert. I sí, hi havia el tema de la repressió judicial, però no hi havia res clar. La vigília de tot sants mirava si agafava o no vols, i en aquell moment la meva parella em va dir que esperés, perquè havia de sortir quelcom de la jutgessa Carmen Lamela. I llavors, quan va treure la citació, que va sortir al vespre de la vigília de tots sants per al dia 2 de novembre a les 9 del matí a Madrid, la lectura que tothom va fer és que això pintava molt malament. Aleshores vam dir que prudència i cap a Brussel·les, i a veure com evolucionava. La decisió va ser continuar i mirar de fer d’altaveu de l’estratègia antirepressiva.
-Ha estat tres anys i mig a l’exili. El seu paper no ha estat tan visible com el d’altres exiliats, com ara els eurodiputats de Junts per Catalunya –el president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí. Es pot dir que des d’ERC s’ha seguit una estratègia que no ha posat tant al capdavant els exiliats del partit?
-No. ERC també té la secretària general [Marta Rovira] a l’exili. ERC també ha tractat l’exili, però la força d’atracció del president Puigdemont és evident. Ells han centrat l’estratègia, sobretot, a l’exili. I ERC mira de trobar més equilibri entre les dues parts, i mirem també de seguir empoderant-nos i reforçant-nos com a partit i com a moviment. Jo estic molt a gust en aquest sentit.
-Té la sensació que les discrepàncies entre els distints partits s’han gestionat millor des de l’exili que des de l’interior?
-No ho sé. El que he viscut a l’exili és que hem tingut discrepàncies perquè cadascú té el seu perfil polític, que s’han mantingut sense explicitar un xoc perquè també hi havia una complicitat personal que ens feia més pròxims. Per tant, per mi la discrepància és sana. Cal poder fer el debat des del respecte i, si pot ser, aprenent i trobant consensos per avançar. Però cadascú respon per ell. Jo sempre soc de les que construeix en positiu.
-Quan va acabar el processament, una sèrie de consellers, Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, no tenien condemnes que implicaren penes de presó. Vostè entrava en aquest pack. En aquell moment, què va pensar?
-No era ben bé així. L’evolució judicial ha anat canviant, com també ho ha fet el context. En un principi Mundó, Borràs, Vila i jo mateixa teníem acusació de malversació i desobediència. Després del judici hi va haver les sentències, i contra Lluís Puig van mantenir les mateixes acusacions que contra mi: malversació i desobediència. Però contra ell van emetre una euroordre de detenció i contra mi no. Aquest és el punt d’inflexió. Això és el que m’ha fet reflexionar aquest any i mig amb els advocats, i el que m’ha fet donar el pas. La lògica hauria de ser que tant Lluís Puig com jo, a la curta i a la llarga, acabéssim amb una sentència no molt diferent de la que van tindre Mundó i Borràs. Però tot està molt obert.
-Té por del dia 8 d’abril?
-Jo confio molt en l’advocat. Ell em diu que estigui tranquil·la i que anem pas a pas. I per tant, jo estic tranquil·la i vaig pas a pas. I com que de mena soc optimista, però prudent, vaig pas a pas i em preparo per tots els escenaris possibles.
-Des que ha tornat, quin ha sigut el seu moment més emocionant?
-L’arribada al poble. Hi havia molta més gent de la que esperava. M’havien dit que ho estaven preparant i va ser... És un moment que et supera una mica. Un moment molt bonic i molt emocionant. La tornada Parlament també va ser un moment molt bonic. Amb la Carme Forcadell, poder-nos abraçar... Després vaig poder veure’m amb la Dolors [Bassa] i vaig anar a Lledoners, on vaig poder abraçar-me amb el Raül [Romeva] i amb l’Oriol [Junqueras]. Era l’aniversari del Raül. Va ser un moment també molt bonic. I després, els moments amb la família. Em sento tranquil·la, feliç i afortunada.
-Es pot dir que la Dolors Bassa era la companya de govern amb què més sintonia tenia?
-Amb la Dolors he fet una amistat bonica. Quan érem a Govern m’ajudava i m’acompanyava. Té el cap molt ben moblat i és una dona amb experiència. Quan em pogut hem intentat parlar. Me l’estimo molt.
-Què contempla pel que fa a la formació de govern?
-No tinc ni idea de tempos. El que tinc clar és que el país necessita un govern quan abans. Tenim uns reptes majúsculs en tots els fronts. Hi ha sectors que estan patint i molt. I necessitem falcar la resiliència de país per tots aquests reptes. També pel front més polític de lluita antirepressiva per avançar cap a la necessària amnistia. I després, democràticament, amb el dret d’autodeterminació. Per tant, ens cal ja el govern. I crec que després d’aquestes eleccions, més aviat que d’hora, hi haurà la investidura, el Pere Aragonès serà president i avançarem en la direcció que necessita el país.
-Se li ha donat molta importància a la superació del 50% de vot independentista. Pensa que això tindrà traducció o que n’hauria de tindre?
-És una fita important. Jo tinc clar que és quelcom positiu que consolida el missatge que s’ha anat donant en les darreres eleccions i que hem de continuar donant en el futur. La dinàmica que s’ha de projectar és aquesta, i això és el que consolida democràticament l’opció independentista, i fa que guanyi més credibilitat i respecte a nivell intern i internacional. Superar el 50% era una fase més. L’hem superat i cal continuar amb aquesta dinàmica d’ampliació.
-Per últim, el seu retorn ha generat tota mena de reaccions, algunes també de crítiques. Se’n sent dolguda?
-He après a ser molt resilient i tinc clar que no desitjo el mal a ningú. Estic molt tranquil·la i serena. Estic fent el que s’ha de fer i em toca fer. No només des del punt de vista de la meva situació concreta, sinó també de manera col·lectiva. Continuaré contribuint a aquest projecte. A partir d’aquí, hi ha opinions de tota mena, però jo estic tranquil·la. Ho miro tot en positiu i amb el temps tot s’anirà desgranant.