Al sud de la Noguera hi ha Vallfogona de Balaguer, un dels pobles recòndits que integren aquesta comarca. Des de la vall fecunda, descripció de què en procedeix el topònim, s’observa l’horitzó sense cap impediment. El Pirineu encara queda lluny i els accidents geogràfics no limiten l’abast de la mirada. L’extensió enorme d’aquesta comarca és inversament proporcional al nombre de veïns que l’habiten. Un clar reflex de la despoblació que a poc a poc combaten des d’aquests municipis, on la tranquil·litat absoluta conviu amb la necessitat d’alternatives econòmiques.
A mitjan març, el dia 11, la veïna més il·lustre tornava a Vallfogona de Balaguer després de tres anys i mig d’exili. El seu cas, però, encara penja d’un fil d’incertesa. El 8 d’abril està citada a declarar al Suprem, on les parts exposaran què demanen contra ella. L’exconsellera d’Agricultura s’ho mira amb calma i prefereix anar pas a pas, dia a dia, sense fer cap mena de vaticini, tal com li va aconsellar el seu advocat.
Mentrestant, Meritxell Serret continua aterrant al seu poble i també al Parlament de Catalunya, on ha estat escollida com a diputada d’Esquerra Republicana. Tot i la rebuda multitudinària, els veïns encara l’aturen pel carrer quan la troben. La majoria lamenten no haver-la pogut saludar el dia en què va tornar. L’allau de sol·licituds per fer-ho la va desbordar aquell dia i també a l’endemà, el dia 12, quan Serret tornava al Parlament i s’abraçava emotivament amb la també represaliada Carme Forcadell.
L’exconsellera d’Agricultura ens cita al restaurant Cal Farré, ubicat al front de la plaça dels Països Catalans. Just al davant hi ha una altra plaça, la de Sant Miquel, on una desena d’infants juguen a la pilota en horari escolar vigilats per un docent. Cap d’ells no té por que l’esfèric caiga a la carretera, perquè el nombre de cotxes que hi transiten és escàs. Tothom camina al poble, i la major part dels veïns, d’edat avançada, ho fan amb lentitud. A Vallfogona és pràcticament impossible girar la mirada sense distingir alguna fàbrica –activa o abandonada– o el camp immens de l’agricultura que determina el territori. Els llaços grocs i les estelades també són omnipresents. Especialment al carrer Major, on el poble vivia la tornada de la diputada. Allà, una setmana més tard, ens explica que al costat de l’Ajuntament –on saludem l’alcalde, Xavier Castellana, de Junts per Catalunya– hi ha la casa dels seus pares, distingida també per simbologia antirrepressiva. El pare de l’exconsellera, per cert, en va ser regidor, però de Convergència. A l’altre costat hi ha l’Església i més enllà es troba pavelló poliesportiu que llueix el nom de Meritxell Serret. Un vianant, Jaume, lamenta que a Serret «no la van deixar fer més coses pel poble» i tem, sense dir-ho explícitament, que li ho tornen a impedir d’ací a unes setmanes. Una altra dona gran, Roser, fa el gest d’abraçar-la en diferit mentre se saluden emocionades guardant la distància de seguretat. És l’afecte en temps de pandèmia, tan real com sempre, però sense la intensitat del contacte físic que ara tant s’anhela.
En alguns racons de l’esmentat carrer Major es veuen cases distingides amb la data de construcció inscrita a la façana. Una marca l’any 1764, poques dècades després de la fundació del poble, creat al voltant del canal d’Urgell, que va atorgar funció econòmica a territoris que encara estaven despoblats. Anteriorment, el que avui és Vallfogona estava dotat, fonamentalment, d’aiguamolls. Serret, que coneix el seu poble pam a pam –també en termes històrics i culturals–, explica que aquells habitatges supervivents tenien un hort al darrere que en molts casos s’ha deixat d’utilitzar.
De passeig, la diputada explica també que el poble compta amb dues festes majors, una al maig i l’altra al setembre, i en les dues se celebra el culte a la fecunditat. Un safareig fa acte de reminiscència i dues tendes de queviures abasteixen una localitat que en els anys del boom immobiliari va consolidar la condició de ciutat dormitori d’altres poblacions properes, com ara Balaguer –la capital de comarca, on hi ha l’institut de secundària on van els joves del poble, també Serret en el seu dia– o Mollerussa, capital del Pla d’Urgell. L’escola de primària dona vida a Vallfogona. La farmàcia abasteix una població ben envellida. I el forn esgota els seus dies a l’espera que el seu propietari es jubile, sense esperança –de moment– de relleu comercial o generacional.
Zona de front durant la Guerra d’Espanya, les fosses del franquisme fan present un passat sobre el qual no se’n vol parlar al poble. 10 quilòmetres a l’est hi ha La Sentiu, localitat destrossada durant el conflicte. Quan Serret va ser regidora de Cultura a Vallfogona entre 2007 i 2011 –sota l’alcaldia de Salvador Farré, després de concórrer a les llistes d’Esquerra Republicana com a independent–, la memòria històrica ja marcava amb força l’agenda política estatal. Curiosament, 24 quilòmetres a l’est de Vallfogona hi ha El Tarròs, al Pla d’Urgell, el poble que el 1882 va veure nàixer el president Lluís Companys.
Va ser a Vallfogona, que compta amb quasi dos milers d’habitants segons l’IDESCAT, on Serret va iniciar la seua carrera política. Però no disposaria de carnet de partit fins després de l’1 d’octubre, quan sent consellera d’Agricultura, i a menys d’un mes de ser cessada en virtut de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya. Menys de dos anys abans, a través de Dionís Guiteras –actual alcalde de Moià i cap de l’oposició a la Diputació de Barcelona– i després de Marta Rovira, el partit li havia proposat –per sorpresa– entrar al Govern liderant una cartera que li és ben familiar. De fet, a casa de Serret es dedicaven al sector boví, tot i que el germà de la diputada, víctima de la crisi de preus, va haver de buscar-se la vida en altres àmbits. Precisament, Vallfogona és conegut com el poble de les vaques, atès que concentrava bona part del sector, que garantia certa prosperitat. Els cultius també eren, en la seua majoria, adreçats a l’alimentació animal.
Tot i el relleu generacional parcial, el sector agrícola i ramader pateix un cert degoteig i el nombre d’explotacions baixen arreu del país. L’exconsellera explica que «abans hi havia famílies al voltant del sector, que era multiplicador de riquesa», atès que el negoci agrícola alimentava altres sectors com ara el veterinari, el mecànic o el del transport. Malgrat l’afectació, Serret mira el futur amb optimisme, perquè tant a Vallfogona de Balaguer en particular com al rerepaís en general «s’ha de mirar com projectar el dinamisme propi al municipi i encertar amb els nous negocis, inversions i filons d’ocupació que s’hi poden anar generant». I tot i que no és fàcil, «hi ha empreses potents instal·lades al poble que li donen vida i ocupació». D’ací a vint anys, Serret imagina el seu poble pujat al tren de les transicions energètica, ecològica i digital, que podran donar més dinamisme empresarial al municipi i enfortir la xarxa sostenible a través d’instal·lacions fotovoltaiques, eòliques o de biogàs que contribuesquen a enfortir l’autosuficiència energètica.
Sense perdre de vista el futur del seu entorn immediat, el pròxim embat de Serret serà el 8 d’abril al Tribunal Suprem. Han sigut tres anys i mig d’exili en què el seu cas ha sigut un dels més singulars. Després de la sentència del 14 d’octubre del 2019, l’actual diputada va ser l’única exiliada a Bèlgica que no va haver d’enfrontar-se a una euroordre de detenció. Serret reconeix que aquell va ser «un punt d’inflexió» que la va animar a reflexionar amb els advocats. Una reflexió que ha desembocat en aquest pas, el de la primera exiliada de la tardor del 2017 que torna a territori estatal.
Abans de ser consellera, Serret havia format part del secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana quan l’entitat era presidida per Carme Forcadell. També havia estat treballant durant una dècada a la Unió de Pagesos. El seu perfil va animar ERC per proposar-li el Departament d’Agricultura. Com a consellera, reconeix que va gaudir molt. Tot va anar molt ràpid tan ràpid que en cinc anys, Serret ha tingut temps de ser consellera, exiliada i delegada del Govern català a la Unió Europea. Tres anys i mig després de l’octubre del 2017, Serret torna a Catalunya amb l’esperança que el seu pas desencalle la situació d’incertesa de la resta d’exiliats. I que contribuesca, també, a acabar amb el patiment de tants i tants represaliats.