La petita ciutat de Pokrov, cent quilòmetres a l’est de Moscou, és coneguda pels seus dolços. Hi ha un famós fabricant de pa d’espècies, un museu de la xocolata i una de les fàbriques de xocolata més grans del país, situada al carrer Franz Stollwerck, dedicat al xocolater alemany.
Doncs el carrer Franz Stollwerck serà també durant els pròxims anys l’adreça d’Aleksei Navalni, l’opositor al Kremlin que malgrat totes les amenaces va tornar d’Alemanya a Rússia. En aquest carrer hi ha la colònia penitenciària IK-2. Darrere els murs de la presó es veuen edificis grisos, cúpules daurades d’esglésies i, just després de la barrera, un tràiler mig rovellat. Les instal·lacions poden acollir uns 800 presos.
Aquí Navalni ha de complir una pena per presumpte frau: des d’aquesta setmana això ja és segur. Com també és segur que el Kremlin ha buscat una presó molt peculiar per tancar el seu adversari més destacat. “Haig d’admetre que el sistema penitenciari rus m’ha sorprès. No m’hauria imaginat mai que a cent quilòmetres de Moscou es pogués construir un autèntic camp de concentració”, així en parlava Navalni en el seu primer missatge des de Pokrov, publicat a Instagram.
Des que Navalni –que s’havia recuperat d’un enverinament amb l’agent tòxic Novitxok a Alemanya– va tornar a Rússia, ha passat dos mesos en presons, majoritàriament al penal moscovita per a presos preventius que informalment s’anomena el Silenci del Mariner. A final de febrer, un tribunal d’apel·lació va sentenciar que Navalni havia infringit les condicions de llibertat vigilada derivades d’una pena anterior. A la justícia russa no li va importar que temps enrere el Tribunal Europeu de Justícia hagués criticat la sentència pel fet d’estar motivada políticament.
D’ençà d’aquella decisió judicial, les autoritats penitenciàries van començar un autèntic joc de fet i amagar. Durant dues setmanes, els advocats de Navalni van buscar el seu client per diverses presons. Dilluns van poder parlar amb ell a la colònia de Pokrov. Van haver d’esperar cinc hores, explica la seva advocada. Saben que ara es troba en un departament de quarantenes i diuen que està “animat i content”.
Això és del tot inesperat. L’IK-2 té mala fama per la pressió psicològica sistemàtica que s’hi exerceix sobre els presos. I no fa gaire que encara s’hi torturava amb totes les lletres.
“No he vist gens de violència física, gens ni mica”, va escriure Navalni a Instagram. “Però, quan veig les posicions corporals forçades dels condemnats, que es quadren i tenen por ni que sigui de bellugar el cap innecessàriament cap a un costat, aleshores em crec les moltes històries que diuen que aquí, a l’IK-2 de Pokrov, s’hi ha apallissat gent fins a la mort amb maces de fusta”. Ara els mètodes, diu, han canviat.
Konstantín Kotov, de 36 anys, va passar tot un any a Pokrov. No va ser alliberat fins a mitjan desembre. Kotov, un programador i activista moscovita, escriu: “Sobretot van ser durs els primers dies. Havia sentit parlar de les tortures a les presons russes, però la manera com exerceixen la pressió allà em va venir de nou. No sabia gens que passessin coses com aquelles a Rússia”.
Kotov va ser condemnat el 2019 per haver participat repetidament en manifestacions no autoritzades. La condemna va ser primer de quatre anys, però finalment es va reduir a un any i mig. Fins i tot per als estàndards de la justícia russa va ser una pena inusualment dura.
Igual que Navalni, Kotov també havia estat prèviament al Silenci del Mariner, que acull presos preventius. “En comparació amb la presó de Pokrov, allò van ser com unes vacances en un sanatori. Allà teníem molt de temps per a nosaltres”. A Pokrov, en canvi, el dia està ple de rutines absurdes, explica Kotov. Només durant dues hores al dia s’esperava immòbil juntament amb els companys de reclusió a l’aire lliure perquè els comptessin.
Si bé al penal hi ha tallers –com ara de costura o de fusteria–, Kotov no tenia permís per treballar. Segons explica, cada dia l’obligaven a mirar la tele unes quantes hores, i estava prohibit tancar els ulls. Kotov va patir sis càstigs oficials –que impossibiliten ser alliberat abans d’hora– per infraccions mínimes. Una vegada no s’havia cordat el botó de dalt de tot de la camisa. O en una altra ocasió, va prestar uns guants a un company reclús perquè a la plaça on criden els presos feia fred i li havien prohibit posar-se els seus.
Pel fet de ser un pres polític, Kotov estava en aïllament. “Els 50 o 60 companys del meu bloc no podien parlar amb mi. Quan em dirigia a algun d’ells, es feia enrere com si jo fos el diable”. Les humiliacions eren el pa de cada dia. Abans i després de cada reunió amb l’advocada, que tenien lloc amb un vidre entremig, s’havia de despullar i havia de posar-se diverses vegades a la gatzoneta. A ell no li van pegar, però els cops a les plantes dels peus són habituals, explica Kotov. “A Pokrov, Navalni en veurà més d’un que va coix”.
“La pitjor impressió de tota l’estada”, diu l’advocada de Kotov Maria Ejsmont, “va ser la primera trobada amb Konstantín, després d’haver passat un sol dia a la presó. Vaig veure un home amb la mirada apagada, que només mirava a terra”. L’advocada va haver d’esperar cinc hores per poder-se reunir amb el seu client, més que en cap altra presó. La por dels parents que esperaven algun reclús era perceptible. “Però cal dir, en favor de la veritat, que amb la nova direcció de la presó com a mínim no hi ha violència física generalitzada com abans”.
El sotsdirector de la presó li va assegurar que no tractarien Kotov diferent de cap altre pres; que entre pederastes i presos polítics no feien cap diferència. “Va dir literalment ‘presos polítics’. Jo vaig respondre: ‘Ja està bé que ho formuli així, com a mínim vostè també ho veu clar”.
Oficiosament, les presons russes es classifiquen en “vermelles” i “negres”. A les negres el destí dels reclusos el dicten autoritats criminals sorgides d’entre els interns, si més no pel que fa al seu dia a dia. A les vermelles l’administració de la presó ho controla tot directament nomenant vigilants d’entre els presos. “La de Pokrov és vermellíssima”, diu Ejsmont.
“Es podria pensar que la vida és millor a les vermelles, ja que són els representants de la llei qui hi talla el bacallà, però a la pràctica en aquelles presons les coses són més dures”, diu Kotov. El control és més ferri. No hi entren mòbils de contraban; només es poden rebre cartes i trucades que l’administració pot controlar. Almenys així a Pokrov Navalni està més protegit dels atacs d’altres companys. A l’IK-2 no hi pot haver conflictes entre presos, “allà no hi entra ni una mosca sense abans demanar permís”, com explica un ex-pres a l’emissora Eco de Moscou.
Totes les instal·lacions penitenciàries que estan subordinades a l’administració penal de la regió de Vladímir són considerades zones vermelles i tenen unes normes estrictes. Aquest millor control deu ser també el motiu pel qual Navalni ha estat traslladat aquí. De traslladar-lo ho havien de fer de totes maneres, perquè a la seva ciutat, Moscou, no hi ha cap colònia penitenciària per a persones condemnades per primera vegada. Traslladar-lo a la llunyana Sibèria estava descartat. “Per llei t’han de portar a una destinació situada a un radi màxim de 500 quilòmetres”, diu Ejsmont.
Navalni –com descriu ell mateix– es troba, perquè acaba d’arribar, al “sector de control reforçat A”, una secció especial de l’IK-2 amb unes condicions més dures. Com que ha estat classificat com a “pres amb perill de fuga”, el desperten a intervals regulars. Navalni descriu la situació irònicament a Instagram: “A la nit em desperto cada hora per la presència d’un home amb jaqueta al costat del llit. Em grava amb una càmera i diu: ‘2.30, condemnat Navalni. Control d’acord amb el registre de presos amb perill de fuga. El reclús és al seu lloc’. I em torno a adormir tranquil·lament pensant que hi ha gent que es recorda de mi i que no em perd de vista”.
Dimarts a molts periodistes els hauria agradat veure directament quina cara feia Navalni. L’opositor havia de comparèixer per videoconferència des del penal de Pokrov a una sala d’un tribunal de Moscou. El motiu era un recurs presentat per ell mateix contra el Comitè d’Investigació de Rússia. L’autoritat havia rebutjat obrir un procés penal contra els oficials del Servei Federal de Seguretat (FSB, per les sigles en rus) que, segons investigacions de Bellingcat, Der Spiegel i altres mitjans, havien estat implicats en l’atac amb agent tòxic contra Navalni.
Però aquest dimarts les dues pantalles del tribunal militar de la 235a guarnició estan apagades tota l’estona. El jutge diu lacònicament que el mateix Navalni ha refusat participar en la videoconferència. Fins i tot se’n sorprèn notablement l’advocat de Navalni.
També dimarts, dos moscovites que es presenten només com a Ielisavieta i Andrei són en un cotxe davant l’entrada del número 6 del carrer Franz Stollwerck. Com moltes altres persones, aquest matí esperen l’alliberament d’un seu amic.
Andrei és pessimista pel que fa a les perspectives de futur del reclús més famós: “Navalni és un paio fantàstic, però només té el jovent de part seva”, afirma el noi. “Per a la resta dels russos és massa jove i està massa vinculat a Europa”. És evident, afegeix, per què l’han enviat precisament aquí: “Aquí els presos no tenen gens de contacte amb el món exterior, aquesta és una presó exemplar. Tot està regulat estrictament”.
Passaran cinc hores abans no surti per la porta del penal el seu amic Viatxeslav; hi ha complert quatre anys de condemna per un delicte de narcotràfic. Ha vist Navalni? “Sí, ja fa uns quants dies, però només des d’una finestra”, diu Viatxeslav una mica més tard per telèfon. “Caminava pel recinte amb altres presos acabats d’arribar. Avançava d’una manera, diguem-ne, desafiant. Sense acotar el cap. La gent no hi sol anar, així, per la presó”.
Traducció d'Arnau Figueras