-S’està dient molt que la crisi de la covid-19 ha accelerat els canvis que es contemplaven a llarg termini pel que fa a la implantació digital en el nostre dia a dia. Hi està d’acord?
-Sí. La pandèmia ens ha portat a fer moltes coses telemàticament que abans ens resistíem a fer. Des de comerç fins educació, passant per temes de salut, socials o de família.
-Pensa que a Catalunya la major part del teixit productiu n’és conscient?
-Sí. Crec que tothom veu que els formats híbrids són una mica inevitables. Ara, quan es prepara una reunió hi ha gent que la segueix presencialment i d’altra que ho fa telemàticament, cosa que fins ara no s’havia donat tant. Però també crec que la veritable transformació digital té més de cultural que de tecnològica, i aquí encara tenim feina. La veritable transformació digital és el redisseny de processos, i no només la digitalització de processos.
-Què vol dir això, exactament?
-Per exemple, la digitalització del teatre no és veure una obra en streaming, sinó explorar nous formats que de manera presencial no s’utilitzaven. Per dir-ne un cas, el festival Temporada Alta de Girona ofereix ara a l’audiència poder accedir a la lectura del guió que fan els autors. Per mi això és pensar coses noves, no és només plantar una càmera al mig del pati de butaques per filmar l’obra de teatre.
-Aquestes «coses noves» també s’han de pensar en les petites i mitjanes empreses?
-Clar. Tot el que sigui ajudar a tenir una societat més competent en digital és part de la nostra feina. Ara bé, la pandèmia ens ha ensenyat que, per exemple, per digitalitzar un petit comerç en moltes ocasions no calia fer una gran web amb un gran e-commerce. Moltes botigues ho han resolt acceptant comandes per WhatsApp i el pagament per Bizum, per posar un exemple. Al final resulta que les barreres perquè un comerç incorpori WhatsApp i Bizum no són tecnològiques, sinó culturals. I que no cal fer una inversió per establir tot un sistema. Una carnisseria de barri no me la imagino fent un e-commerce, però sí que la imagino acceptant una comanda per WhatsApp i un pagament per Bizum. I perquè això passi calen dues coses. Una, que el veí estigui disposat a encarregar dos pits de pollastre per WhatsApp, cosa que la pandèmia ens ha convidat a fer –d’altra manera, el veí hagués volgut anar a la botiga a mirar el producte per triar-lo–; i d’altra banda, el botiguer ha experimentat allò de rebre comandes per WhatsApp. La pandèmia ens ha portat a provar coses noves, i el que estem confirmant és que no havíem de provar noves tecnologies, sinó noves maneres de fer. Sovint pensem que ens calen les mirades d’enginyers, però a vegades ens calen les mirades de sociòlegs que ens convidin a provar coses diferents.
-En termes generals, què diria que ha de fer la Fundació .cat per oferir el millor servei possible al país?
-No hi ha cap dubte que la societat s’està digitalitzant en el seu conjunt: es digitalitzen els usos culturals, empresarials, industrials, polítics, ciutadans, familiars, educatius... Tenim l’obligació d’acompanyar la nostra societat en la seva digitalització, en totes les seves facetes, i acompanyar la nostra cultura en la seva digitalització. Si a canvi de digitalitzar-nos ens hem de tornar nord-americans o anglesos perdrem senyals d’identitat. Cal preservar aquests senyals com a societat en un context de digitalització. L’oci i el lleure dels nostres fills s’està desenvolupant massivament en una llengua vehicular que no és la catalana. Això, en paràmetres de cohesió i de projecte social, podria ser un problema. La Fundació .cat ha de treballar en la digitalització de la societat de parla catalana.
-I com es treballa per aquest objectiu en un món tan globalitzat com l’actual?
-No és un problema massa diferent del que tingui qualsevol altre context cultural. Per tant, no estem sols en aquesta causa. Els francesos també lluiten per la seva identitat cultural, com ho fan els italians o els romanesos. Tenim una identitat cultural que existeix, que té segles de tradició i que ens defineix. Que sigui difícil no m’espanta. Per exemple, el dia 21 hi va haver la gala dels Premis Gaudí de l’any amb menys pel·lícules en català de la història. Estem parlant d’això. La Fundació .cat té l’obligació de defensar els senyals d’identitat d’un entorn cultural dins d’una societat digital. Em sembla una causa contemporània molt interessant.
-Em posaria un exemple de com s’ha d’actuar en aquest sentit?
-Per exemple, els youtubers consideren que tindran molt més de recorregut si fan els seus vídeos en castellà que si els fan en català, perquè consideren que arriben a un mercat més ampli. Però per contra, el català ens dona un avantatge: ara que tothom vol fer segmentació, màrqueting i una atenció molt personalitzada, poques coses hi haurà que personalitzin més que atendre la gent en el seu idioma. Les estratègies de les grans plataformes mundials –Amazon, Apple, etc.– per fer una personalització cada cop més radical farà que tard o d’hora hagin d’atendre a la gent en el seu idioma. Plataformes que actualment no estan en català, com ara Netflix, Linkedin o els menús dels cotxes, hauran de començar a fer les seves propostes en català. I la Fundació .cat podria ser un node actiu per ajudar les organitzacions a que tinguin la voluntat de localitzar-se en el nostre àmbit sociocultural.
-Ara que parlava dels youtubers, li preocupa l’escassa presència del català en les plataformes de difusió?
-A vegades aquestes converses les portem a un territori molt digital com si el problema fos digital, però és general. No és que no hi hagi youtubers en català: és que no hi ha cinema en català. I la solució per preservar la nostra identitat no està vinculada només al fet digital, sinó a uns nous models globalitzats de consum. Llavors, seria raonable que nosaltres, com a defensors de la pota digital, ens coordinéssim amb tots els qui han de treballar per tenir un ecosistema sociocultural de parla catalana. Seria normal que la Fundació .cat parlés amb les cadenes de televisió, amb les productores de cinema... No és un tema només d’internet, sinó d’espai sociocultural.
-D’altra banda, una de les qüestions per les quals més s’ha preocupat la fundació és per la implantació del domini .cat arreu dels territoris de parla catalana. Amb vostè al capdavant de la fundació, aquest objectiu continua sent prioritari?
-Sí. Com a fundació som els administradors i gestors del domini .cat, que és d’àmbit sociocultural. En gran part, això ens dona la nostra font d’ingressos. El desplegament del domini .cat és la manera que tenim d’aconseguir recursos per prestar un servei a la societat en lloc d’anar a demanar subvencions. Però que no sembli que l’extensió del domini .cat és la nostra raó fundacional. És la nostra manera de guanyar-nos la vida per poder prestar un servei social.
-Què cal fer perquè el domini es normalitze més enllà del Principat?
-La meva obsessió no és que el domini .cat es normalitzi més enllà del Principat, sinó que els usos socials, culturals i empresarials de la llengua catalana es normalitzin més enllà del Principat. Si en un altre territori no consideren adequat utilitzar el domini .cat, mentre els projectes es desenvolupin en llengua catalana, nosaltres estarem assolint els nostres objectius fundacionals.
-Com treballa la fundació en aquest sentit?
-Tots els programes que nosaltres fem tenen com a eix vehiculant els territoris de parla catalana. Res del que fem té per objectiu una unitat territorial diferent. Mai parlem de Catalunya o de País Valencià: intentem que totes les nostres propostes abastin tot allò que sigui territori de parla catalana.
-Canviant de tema, l’exercici pel control de dades es fa en major part des de la Xina i els Estats Units, mentre que Europa té un paper secundari en aquest sentit. Això preocupa?
-No és tan discret, aquest paper. Europa té poc control sobre la indústria. Els grans actors que operen amb dades són xinesos i nord-americans, però Europa està fent una aportació. El reglament general de protecció de dades, aprovat fa tres anys, alguns voldrien que encara es desenvolupés més, però és molt superior al marc normatiu que els Estats Units tenia en el seu moment. Operadores com ara Facebook, sense que la llei americana l’obligués, va dir que adoptava el reglament europeu perquè el considerava més garantista per l’usuari. Per tant, tenim una normativa europea que va acabar sent adoptada per un gran operador nord-americà sense que la legislació del seu país l’obligués a fer-ho. No està malament. Al final, aquest és el paper d’Europa. La Xina, com a símbol asiàtic, creu que la tutela de la dada correspon a l’Estat. Els Estats Units, com a representant del model americà, consideraria que la tutela de la dada correspon a l’empresa. I Europa es posiciona com a defensor de l’usuari. Cap dels altres dos actors sembla haver tingut en compte això. Europa defensa el punt de vista del ciutadà, consumidor i usuari.
-Pel que fa a la societat de la informació, aquesta ha creat un mercat global en què calen normes globals, però el cert és que cada país fa una recaptació distinta d’impostos i les empreses poden desenvolupar una activitat en un país i tributar en un altre. Què cal fer? La Funcació .cat pot incidir d’alguna manera en aquest sentit?
-No seria raonable creure que la fundació pot incidir en legislacions supranacionals. El que sí que pot fer és representar una d’aquestes cultures en el debat global de la discussió dels drets i els deures. La història de la humanitat és un esforç continu per trobar les maneres de conviure entre grups cada cop més grans. La diferència entre gestionar el segle XV i el segle XXI és que en el XV podies gestionar una ciutat-estat a Itàlia i ara s’ha de gestionar tot Europa. Quan el grup és més gran la complexitat també ho és, però també necessites representants vàlids de les minories que hi ha dintre d’aquest grup gran.
-Mentrestant, la revolució tecnològica pot generar la desaparició de llocs de treballs, cosa que ja està passant.
-És evident que això va de treballar d’una altra manera. En tota la història de la humanitat la tecnologia ha fet que resolem les feines d’una altra manera. Això sempre genera llocs de treball i en destrueix. El problema que tenim ara és la velocitat a la que això passa. Quan vàrem tenir tecnologia per millorar els treballs del camp, allò va tardar tres o quatre generacions a arrelar i desenvolupar-se. En canvi, ara estem fent tecnologies que modifiquen estructures de treball en menys d’una generació. Això vol dir que hi ha individus que queden descol·locats. La velocitat del canvi ens provoca greus problemes. Alhora, això provoca també que una persona canviï de feina molt sovint. És fàcil que cadascú de nosaltres hagi tingut no ja treball en tres o quatre empreses diferents, sinó que hagi treballat en tres o quatre feines o sectors diferents. Tot es torna molt més dinàmic, i això és molt estressant perquè deixa gent fora. Aquí tindrem problemes, segur.
-Com pensa que es podrà corregir això?
-És el gran debat que tenim ara. Si es modifica la manera de generar riquesa, haurem de modificar també la manera de repartir-la. L’actual tecnologia podria ser injusta socialment. És a dir: podria generar riquesa que es reparteix malament. Hem de renegociar els sistemes de repartiment de riquesa. A mi em sembla bé que hi hagi impostos segons el rendiment econòmic. El problema que tenim ara mateix és que el sistema fiscal europeu permet, legalment, refugiar-te en llocs per pagar menys impostos. I això provoca uns desequilibris fiscals que generen desequilibris territorials. Tenim problemes en com repartim la riquesa.
-Per tant, cal una nova fiscalitat per poder corregir-ho?
-O la mateixa fiscalitat, però que es compleixi. Una nova fiscalitat o un nou control de la fiscalitat. Tots sabem que, en el moment en què els negocis s’han tornat supranacionals, aquests negocis poden decidir a quin dels territoris on operen concentren el seu rendiment de comptes, i ho fan allà on tenen més avantatges. I a més, ho fan legalment. No vull carregar la responsabilitat només sobre les empreses que, si tenen una manera legal de fer-ho, la utilitzen. El problema és que tenim maneres legals de fer les coses que no són justes. Ser legal no sempre és ser just. És una de les coses que hem après.
-Tornant a la generació de riquesa en l’àmbit empresarial, una de les oportunitats per a la consolidació tecnològica és l’ús de satèl·lits. Ho considera important per al futur?
-Tots els desplegaments de tecnologia demanen dues coses: usos i infraestructures. Ens equivocarem si no treballem les dues coses en paral·lel. És important desenvolupar infraestructures. Segurament necessitem satèl·lits, com també necessitem desplegar fibra, i en paral·lel hem de vèncer l’escletxa digital. És a dir, clar que necessitem satèl·lits. I alhora, hi ha nens que durant la pandèmia no han pogut seguir les classes escolars perquè no disposaven d’un equip o d’una connectivitat adequada. Ho hem de treballar tot: les infraestructures, els usos i els drets.
-Per últim, vostè lidera el Grup de Treball Catalunya 2022. Com imagina, en termes d’incidència digital en el món empresarial i laboral, la Catalunya de dins de dues dècades?
-Tenim molta feina. El treball de Catalunya 2022 l’hem estructurat en tres àmbits. Hem de millorar coses del nostre capítol social. Dintre d’això et parlaria de cultura, ensenyament, habitatge o salut. En segon lloc, hem de millorar temes del nostre teixit econòmic: la nostra competitivitat, la nostra innovació, la recerca, etc. I una tercera pota és la millora de la nostra administració. D’això últim no se’n parla tant com de les dues primeres qüestions. És el gran tapat. Sense una gran reforma de l’administració costa ser un país competitiu. Hauríem de poder tenir, per exemple, una presa de decisions molt més basada en dades. Hauríem de tenir uns sistemes d’informació molt més transparents. Hauríem de tenir dades i informació en temps real que acompanyessin no només els governs, sinó també els ciutadans i els empresaris en la presa de decisions. Les dades del PIB es publiquen amb dos anys de demora i un empresari ha de prendre decisions ara, per exemple, per revitalitzar el turisme de la Costa Brava. I en canvi, no hi ha dades segmentades sobre el turisme de la Costa Brava del mes passat. Llavors, aquí tenim un problema.
-El fet que l’administració no es reforme per afavorir la competitivitat del país es deu a la rigidesa estàtica de les estructures institucionals o a una qüestió de desconeixement?
-L’administració té el mateix problema que tenen totes les organitzacions complexes. També li està costant transformar-se a la banca o al sector assegurador. Són organitzacions complexes on treballen milers de persones, i quan un miler de persones treballen en un lloc necessites sistemes d’ordenació, metodologies, procediments, etc. Canviar aquestes coses sempre és complicat, però s’ha de fer. I sense cap mena de dubte, la tecnologia és un dels grans motors de transformació. Els processos de transformació digital demanen sempre incorporació de tecnologia, però sobretot canvi cultural. És a dir, gent disposada a fer les coses d’una altra manera. I ara mateix toca explorar, fer moltes proves, ser molt àgil, molt atrevit... Això, en grups grans, sempre és difícil. Però també és indefugible. És aquí on ens juguem el futur del país.