S’inicia amb El somni americà als anys 60 amb l’esclat del pop, en una època de boom econòmic i auge de la publicitat, on tot pot esdevenir mercaderia. És la revolució del món del gravat, que esdevé un camp d’experimentació de tècniques i materials d’enormes possibilitats i un canal alternatiu per a difondre missatges, que permet la seriació i reproducció (“la repetició augmenta la reputació” deia Warhol), assequible a tots el públics. L’exposició mostra diferents tècniques: litografia, serigrafia, aiguafort, xilografia, punta seca, gravat calcogràfic, fotogravat i mixografia, assenyalant el paper crucial dels tallers col·lectius, entre els quals destaquen Universal Limited Art Editions a Nova York i Gemini G.E.L a Los Angeles, i inclou vídeos d’artistes en el procés creatiu.
Aquest brillant recorregut està dividit en 11 seccions. De la mà del pop, minimalisme, conceptualisme, fotorealisme i retorn a la figuració, l’art reflecteix les contradiccions i esdeveniments històrics (la guerra freda, la guerra del Vietnam, els assassinats de Kennedy, John F. Martin Luter King i Malcom X, la sida, el racisme, el feminisme…) per fer-ne una lectura aparentment simple i lleugera, àcida o crítica, sovint amb un deix irònic que apunta a la part fosca del mite americà.
L’art pop reivindica la realitat d’una nova cultura popular, en contraposició a l’expressionisme abstracte americà. Molts artistes provenen de la publicitat, i usen imatges de la societat de consum i cultura de masses, en una barreja de celebració, indiferència i ironia. Els productes de consum s’eleven a la categoria d’art.
Dins el pop destaca Warhol, l’estrella del pop-Art, amb els populars retrats plans i de colors llampants, però també el retrat platejat que immortalitza Marilyn Monroe, després de la seva mort, com una màscara, i el de Jackie Kennedy desolada després de l’assassinat del seu marit, o l’esgarrifosa cadira elèctrica en diferents versions de color, gairebé al·lucinògena; les banderes i mapes ambigus de Jasper Johns; la paròdia de l’estil de vida americà en les obres puntejades de Roy Lichtenstein que beuen del còmic, historietes i anuncis; l’erotisme de consum dels nus de Tom Wesselmann i els objectes banals a gran escala de Claes Oldenburg; els collages agosarats de Rauscheberg, que celebren la carrera espacial i el mural de James Rosenquist F-111 a escala de tanca publicitària (un caça bombarder utilitzat a la guerra del Vietnam), on juxtaposa imatges de consum de la vida diària i imatges de destrucció, com el detall d’un para-sol de platja que aixopluga el bolet atòmic.
Un contrapunt positiu és l’optimisme en l’arribada de l’home a la lluna de Rauschenberg en la sèrie de litografies Stoned Moon, on destaca Sky Garden, la litografia més gran que s’havia fet mai o l’autoafirmació del monumental autoretrat Booster.
En una visió més relaxada que l’art frenètic de Nova York, Ed Ruscha reflecteix el paisatge i estil de vida de la Costa Oest: l’auge del petroli plasmat en les gasolineres o la bona vida en les piscines de Califòrnia a OOO, d’un blau artificial. Jim Dine s’autoretrata en barnús i pinta eines i pinzells, en una vessant més subjectiva, i Wayne Thiebaud immortalitza pastissos i dolços, que contrasten amb la visió més crua de les paraules-imatge de Bruce Nauman.
Tot i així, l’expressionisme abstracte continua influint en l’art nord-americà i l’exposició inclou obres de Willem de Kooning, Robert Motherwell i Sam Francis. Dins l’abstracció trobem les composicions ordenades i coloristes de Josef i Anne Albers, que fugien de l’Alemanya i la visió geomètrica de Frank Stella i hard-edge d’Ellsworth Kelly.
El minimalisme i conceptualisme es despleguen als anys 70, com a reacció contra l’art pop, en un afany de simplificació i estètica despullada: les Traces d’Edda Renouf, les sèries de xilografies de Donald Judd, les quadrícules de Brice Marden, les peces pesants de Richard Serra, o els camps de línies de Sol LeWitt.
I el fotorealisme com antítesi d’ambdues, va a la percaça de la veracitat extrema, que Chuck Close plasma en retrats monumentals, Richard Estes en edificis buits típics nord-americans –Urban Landscapes- i Robert Bechtle en luxosos automòbils i barris residencials. Alex Katz s’autoretrata en versió galant de cine; i Craig McPherson, Yvonne Jacquette i Vija Celmins despleguen escenes urbanes nocturnes.
L’àmbit figuratiu inclou els yuppies de Robert Longo, en moviment desenfrenat; els nus despersonalitzats de Pearlstein, les figures grotesques de Philip Guston i les misterioses de Susan Rothenberg.
Destaca el capítol d’art polític, que ataca les nafres socials d’una societat opulenta, i es fa ressò de la guerra, la problemàtica del sida, el racisme, feminisme… Hi trobem des del Warhol que fa campanya per George McGovern amb un retrat demoníac de Nixon en verd; les caricatures ferotges de Lyndon Johnson i Mao com a drag queens de Jim Dine; la bandera americana Think de William N. Copley, de dol en protesta per la guerra de Vietnam; el fotogravat The Atomic Alphabet de Chris Burden, que a manera d’un alfabet infantil, declina l’impacte de l’ofensiva militar d’EEUU a Àsia; o els documents tatxats d’un dossier del FBI sobre George Orwell de Jenny Holzer, que palesen la censura de l’estat.
La bandera d’EEUU és un motiu recurrent emprat per diferents artistes que desmunten i reinterpreten en clau política: alterada, en posició vertical, sense color, fragmentada i fins i tot Emma Amos recupera la bandera de batalla confederada com a denúncia del passat supremacista d’EEUU.
El feminisme compta amb una generació de veus potents, en una lluita pels seus drets que no s’acaba mai. El col·lectiu anònim Guerrilla Girls denuncia la discriminació de les dones artistes al museu que fa extensiva a altres qüestions polítiques i socials; May Stevens ataca el masclisme en totes les seves formes de poder al Big Daddy; Ida Applebroog es fixa en el poder en la vida privada que il·lustra en petits llibres d’art; Louise Bourgeois i Dotty Attie denuncien “l’objectificació del cos femení”, mentre Kiki Smith aborda la representació de les dones en l’art i cultura.
L’art gràfic també és una eina poderosa per denunciar la xacra del racisme, des de diferents plantejament plàstics, com la contundent Stowage de Willie Cole (1997), d’un vaixell negrer rodejat de planxes que al·ludeix a màscares, cremades i marques de la esclavitud o les siluetes d’esclaus negres sobreposades a llibres històrics il·lustrats de Kara Walker. Els Negro sunshine i Un home invisible de Glenn Ligon que desemmascaren estereotips i la sàtira d’Enrique Chagoya a partit de còdexs i aiguaforts inspirats en els Capricis de Goya. Com diu Emma Amos, que va patir doble discriminació com a dona i negra: “Per a mi, que sóc una artista negra, entrar a l’estudi és un acte polític”.
David Wojnarowicz i Eric Avery (també metge), viuen en primera persona la lluita contra la sida, aquest últim creador de potents xilografies d’un crani i d’un braç a Blood Test.
I acaba amb una mirada al present, immers en la crisi econòmica, la globalització i on continuen els episodis de violència racial i de gènere, però també capaç de nous girs com la revolució tecnològica de Silicon Valley, per posar un exemple. Un país controvertit, en transformació constant, que inspira les peces finals Algorismes de Julie Mehretu o I’ve Had it Up to Here (Ja n’he tingut prou) de Mel Bochner.
En total, 209 obres amb 62 artistes, un calidoscopi de múltiples mirades sobre Amèrica. Un viatge que comença amb colors cridaners i exultants que al llarg dels anys i els canvis històrics (la guerra a l’Iraq, l’11-S…) es va ombrejant i apagant. La gasolinera vermella brillant d’Ed Ruscha dels anys 60 esdevé blanca a Gosht el 2011 i els rètols lluminosos de les carreteres són foradats i rovellats el 2014.
El que queda del somni americà
Comissaris: Catherine Daunt i Stephen Coppel
CaixaForum. Av Francesc Ferrer i Guàrdia 6-8, Barcelona
Fins al 13 de juny de 2021