El J-Village és un lloc impressionant. Aquest centre esportiu gegantí està situat a la prefectura de Fukushima i, després de la catàstrofe nuclear del març del 2011, va servir com a base per a milers de treballadors. Des d’allà sortien vestits amb equipament de protecció per dur a terme missions a les ruïnes contaminades de radioactivitat. Però, a partir de dijous que ve, el Japó vol oblidar aquest fosc capítol i vol mirar cap al futur. Sortint des d’aquí, prop de deu mil corredors transportaran la flama olímpica pel país nipó. Malgrat el coronavirus, però també precisament per aquest motiu.
Ara bé, els actes simbòlics poden ser un problema. A vegades envien el missatge contrari del que es volia transmetre. El recorregut de la torxa olímpica recorda involuntàriament a la dubtosa gestió de la crisi després del desastre nuclear, encara no superat. Igual que llavors, ara els polítics japonesos també minimitzen la crisi del coronavirus. Ignoren les preocupacions de la població, proclamen consignes d’ànims i eviten prendre decisions incòmodes. El govern torna a generar la sensació que la crisi només es pot superar si tothom col·labora, amb un acte de força col·lectiva.
El primer ministre, Yoshihide Suga, està decidit a celebrar de totes passades els Jocs Olímpics de Tòquio, que fa un any es van ajornar per la pandèmia. El megaesdeveniment ha de començar el 23 de juliol malgrat el gran escepticisme que l’envolta: segons les enquestes, prop d’un 80% dels japonesos estan en contra que se celebrin els Jocs tal com estava previst.
Suga sempre repeteix la mateixa consigna, com si es volgués donar ànims a si mateix. Tant a les rodes de premsa com a la cimera virtual dels set països industrialitzats més importants al febrer, sempre insisteix: els Jocs han de “ser el símbol que la humanitat ha vençut el coronavirus”.
Tanmateix, el Japó, el país amfitrió, n’està força lluny, d’aquesta victòria. Si bé fins ara la pandèmia havia estat relativament lleu, a dia d’avui Tòquio i altres regions del país estan en emergència pel coronavirus. L’estat d’emergència està en vigor fins al 21 de març, però el govern ha decidit aixecar-lo a partir de llavors. Probablement, com suposen els crítics, pensant en la marxa de la torxa. Els metges consideren que la decisió és arriscada: el nombre de contagis va pujant i les UCI estan plenes. A més, dels països industrialitzats el Japó és, de moment, el que està posant menys vacunes.
D’il·lusió per la festa de l’esport, doncs, potser no en naixerà. Diversos personatges famosos han declinat participar en la marxa de la torxa olímpica, probablement perquè ja no volen publicitar un acte que fa sortir a la llum escletxes cada cop més profundes a la societat japonesa. En comptes d’unir la nació en una actitud festiva, els Jocs fan centrar l’atenció en la pila creixent de reptes socials, polítics i econòmics a què fa front el Japó, un país en procés d’envelliment i d’encongiment; i també amb la mirada posada en la Xina, un rival cada cop més fort.
La setmana passada van generar enrenou al Japó unes declaracions de Thomas Bach, president del Comitè Olímpic Internacional (COI). La Xina, segons les paraules citades de Bach, havia “ofert amistosament” que posaria a disposició dels esportistes olímpics la seva vacuna. El COI, segons les declaracions de Bach, estava disposat a assumir-ne els costos.
Tamayo Marukawa, ministra per a la Preparació dels Jocs, es va mostrar “confosa”, segons van citar els diaris; en japonès va dir “konwaku”, que es pot traduir com a “emprenyada”. A Seiko Hashimoto, presidenta del Comitè Organitzador dels Jocs, l’oferta tampoc no la va entusiasmar gaire. Clarament, cap de les dues no havia estat informada per Bach amb antelació. I totes dues van deixar clar indirectament que podrien utilitzar qualsevol cosa en els temps que corren, però no un regal enverinat de la Xina.
El Japó se sent humiliat. El país, que conserva el seu orgull, es ressent de no haver desenvolupat una vacuna pròpia i d’haver-la d’importar d’Europa. I ara es veu superat un cop més per la Xina: fa onze anys l’indesitjat país veí va desbancar-lo com a segona economia més gran del món.
“L’oferta de la vacuna per part de la Xina desperta una reacció al·lèrgica intensa al Japó”, explica des de Tòquio per Zoom el sociòleg Kenichi Shimamura. “Normalment a casa nostra s’intenta reprimir el temor de la Xina, però sempre hi és present”. Les japoneses i els japonesos tenen cada cop més una sensació d’impotència envers el potent país veí, que no tan sols s’ha convertit en el soci comercial més important, sinó que ja fa temps que ha superat de llarg el Japó en elements que havien estat punts forts nipons, com les tecnologies de la informació. “L’ascens meteòric de la Xina espanta molts japonesos, sobretot la generació més gran”.
Precisament els Jocs Olímpics ara fan més fonda la ferida; i això que havien de transmetre a la nació una nova consciència, seguint la mateixa recepta que en el cas dels Jocs Olímpics de Tòquio del 1964, amb què el Japó va celebrar el seu ressorgiment econòmic després de la derrota a la Segona Guerra Mundial. Per aquelles dates, el país va inaugurar novetats com el tren d’alta velocitat Shinkansen i la nova autopista de Tòquio.
I aquesta vegada? Els Jocs centren l’atenció en la mentalitat passada de moda i en la necessitat de fer reformes del país amfitrió i de la seva elit antiquada. Fins fa poques setmanes el responsable de la planificació olímpica era Yoshiro Mori, de 83 anys, el poderós president del Comitè Organitzador Olímpic. Però va haver de dimitir perquè s’havia mostrat reticent a permetre que hi hagués més dones funcionàries a les institucions esportives. Ho justificava dient que les dones xerren massa. “Allò no va ser una relliscada”, diu el sociòleg Kenichi Shimamura. De fet, a l’ex-primer ministre no el va contradir ningú, sinó que fins i tot algunes persones van riure.
Tanmateix, a la xarxa els seus compatriotes sí que van protestar, i amb una intensitat inhabitual. El fet que finalment hagués de renunciar al càrrec, però, es va deure més que res a la indignació generada a l’estranger. I dijous també va haver de plegar el director artístic dels Jocs. Es va saber que havia proposat que una humorista amb sobrepès actués a la cerimònia d’inauguració vestida amb unes orelles de porc; hauria estat un “Olympig” (pig és porc en anglès). En lloc de Mori, ara la responsabilitat d’organitzar els Jocs recau en tres dones: la ministra per als Jocs Olímpics, Tamayo Marukawa; la presidenta del Comitè Organitzador, Seiko Hashimoto; i la governadora de Tòquio, Yuriko Koike. Al final els Jocs Olímpics contribuiran al fet que les dones del Japó gaudeixin d’avenços socials?
Shoko Uchida dirigeix el Pacific Asia Resource Center, una ONG amb seu a Tòquio que treballa per la justícia social a l’Àsia. Diu Uchida: “Totes tres dones són unes polítiques molt conservadores. El seu ascens no canvia res del fet que en la nostra cultura les dones són relegades a ser una figura de suport als homes”. Com a exemple, esmenta la ministra per als Jocs, que s’ha expressat en contra de modernitzar l’antiquada legislació sobre el matrimoni. La reforma que es pretén portar a terme donaria a les dones el dret de mantenir el cognom un cop casades.
L’activista Shoko Uchida no n’espera canvis socials, dels Jocs Olímpics. Considera que les Olimpíades són un malbaratament de diners i fa al·lusió a una enquesta feta a empreses japoneses: “Més de la meitat veuen els Jocs com una cosa negativa”.
Tot i això, el primer ministre es manté ferm en la decisió de celebrar-los. Ara bé, a causa de la pandèmia podria acabar sent un espectacle fantasma. Des del govern diuen que no volen permetre l’entrada d’espectadors estrangers. Però hi hauria riscos igualment: s’esperen més de 10.000 esportistes, als quals cal sumar un bon nombre de voluntaris, sanitaris, funcionaris i periodistes. Suga encara ha d’explicar de manera convincent com s’ho farà el Japó per protegir tota aquesta gent del coronavirus al mig d’una ciutat de milions d’habitants com Tòquio.
Però, mentrestant, el primer ministre reparteix consignes d’ànims. “Aquesta actitud està molt arrelada a la mentalitat japonesa”, explica Shimamura, el sociòleg. “El que ja està decidit s’ha de portar fins al final; ningú vol assumir-ne la responsabilitat ni posar en qüestió les decisions preses”.
A la tardor –si no abans– Suga ha de superar unes eleccions a la cambra baixa. Segons les enquestes, la seva popularitat està sota mínims. I nombrosos escàndols atien el malestar. No fa gaire es va saber que el fill de Suga, executiu de televisió, juntament amb altres directius havia obsequiat generosament buròcrates d’alt rang del Ministeri de l’Interior i de Telecomunicacions. L’acció és sospitosa, ja que aquest ministeri és el que s’encarrega de concedir llicències de televisió.
Ara Suga intenta guanyar punts en política exterior. La setmana passada es va reunir per videoconferència amb el president nord-americà, Joe Biden, i amb els caps dels governs de l’Índia i d’Austràlia. L’anomenat grup Quad aposta per una “àrea indo-pacífica lliure i oberta”. Si bé no van esmentar oficialment la Xina, a tots quatre països els uneix la preocupació per l’expansió de la República Popular. A Tòquio alguns tenen fins i tot l’esperança d’ampliar el grup i convertir-lo en l’OTAN asiàtica.
Que es cancel·lessin els Jocs seria, doncs, des del punt de vista del Japó, com una deserció geopolítica. L’any vinent la Xina vol aprofitar els Jocs Olímpics d’hivern de Pequín per ensenyar al món el seu nou poder. Què passarà si el Japó deixa que se suspenguin els seus Jocs i ha de veure com la Xina sí que celebra amb tota la pompa el seu espectacle? A Tòquio, per a molta gent això seria encara més humiliant que l’oferta que la Xina els ha fet amb la vacuna.
Traducció d'Arnau Figueras