Una suposada nota a peu de pàgina mentre s’acabava de construir la vigorosa discografia d’Antònia Font. En realitat, una dimensió paral·lela confirmada pel següent àlbum en solitari, Bombón mallorquín (2009). “Ell va dir piscines, ella trampolins (...) No va ser, precisament, no va ser un final feliç”, cantava aleshores Oliver.
Potser el d’Antònia Font no fou el final més feliç possible des del punt de vista dels fans, però la trajectòria en solitari d’Oliver té gruix i substància. Ha estat així quan ha cercat l’ombra marciana de Pau Riba o Albert Pla. O quan ha posat els seus pensaments per escrit (Setembre, octubre i novembre, l’Altra Editorial, 2014).
“Nins a tobogans”, “Agricultors ingràvids”, “Rumba del temps”, “La mar treu sabates” i la final “Ses coses”, punts àlgids d’Atlantis, nou àlbum de Joan Miquel Oliver.El millor de l’essència oliveriana, amb tot, es destil·la a través dels posteriors àlbums al seu nom, el transcendent Pegasus (2015), un disc que suporta la comparativa amb els millors treballs d’Antònia Font, i Atlantis (Sony Music, 2017), dues primeres parts d’una trilogia amb elements mitològics articulada per les cançons, per un so molt identificable i per la proposta visual d’Albert Pinya.
El concepte d’Atlantis serveix a Oliver per fer un paral·lelisme entre el final de les civilitzacions i la destrucció de les relacions. Però també per alertar dels excessos urbanístics i turístics que poden culminar amb una Mallorca tan atapeïda de persones que podria acabar en el fons del mar, enfonsada pel pes aliè. Cançons com “Posidònia” o “La mar treu sabates” dibuixen aquesta preocupació.
Atlantis, en tot cas, sona de nou a Joan Miquel Oliver, a síntesi entre l’electrònica casolana, els estils diversos, l’univers marcià i el fraseig intransferible del mític follet mallorquí. Del nostre Apol·lo de butxaca.